Tarot de Folgueroles _11 La Força

 

L’entrecuix el pots mirar pel capbaix
o bé mirant enlaire amb el cap alt.
Pots decidir què vols, observar, descobrir,
obrir els ulls a la finestra de l’univers
o retallar llum a la llum i no viure
més enllà de la fosca. Sempre hi haurà
algú que recordi el teu nom i algú
que li faci nosa. Els temps mai són
alhora ni fàcils ni difícils ni per tothom,
i la millor sort és la perseverança a buscar-la.
En els bigotis del gat hi ha la subtilesa,
la fragilitat de l’aire, el temps subtil
que tant viu entre els fulls d’un llibre com a la pols
d’un camí, com a les taques de vi a les tovalles
quan desafies el material i l’espiritual de la vida.
En el guaret on creixen, diuen, les males herbes,
hi ha la convicció del lleó quan es desperta la força.

Cal estar atent al toc de les campanes
quan el vent és favorable, al cant
dels enganyapastors, a la serenata del mussol,
al lladruc dels gossos i al raucar de les granotes…
Al gust d’una truiteta amb quatre fulles d’amanida.

Sobre la il·lustració: “Potència, energia, influència, domini, autocontrol, astúcia, creació, destrucció, voluntat, estratègia.

D’allà on venim i cap allà on anem, un forat negre que ho absorbeix tot, la gran força del cosmos que ho ha propiciat tot”.

És evident que la pintura vol representar un forat negre, amb la força d’aquest color, que és el color del sublim, de la nit. Que podria fer pensar en l’entrecuix amb què comença el poema.

Sobre el poema: L’entrecuix es pot mirar de dalt a baix tant com de baix a dalt, perquè es troba a mitja alçada dins del cos. Que connectaria ànima i cos, “el material i l’espiritual de la vida”.

Que la perseverança és necessària per tenir sort és un fet, és el que fa aquest poeta proposant-se sempre fites com fer un llibre amb cent sonets, o ara amb vint-i-dos poemes de vint-i-dos versos cadascun.

El “guaret on creixen, diuen, les males herbes” seria la poesia, que creix en els llocs no habituals, quan no s’està vivint, a posteriori, quan tot ha passat.

Tarot de Folgueroles 10_La Roda de la Fortuna

 

Guerra. És en somnis quan guerrejo amb poemes
i no sempre em duen cap a on jo vull,
més aviat em porten cap a on ells volen.
Puc sortir del somni sense l’oracle
i no saber com tornar-hi a entrar,
o no saber sortir d’un malson quan hi soc.
Saber somiar que sóc el rei i regno, o
no regnar tal com cal, per si algú no em vol veure
en el seu destí ni en somnis. Que ja
n’he tingut on he volat cap a on volia
i d’altres que em faig un tip de rodar
cap on déu vol, que m’empaiten esgarrifances
quan caic sense acabar de caure, quan salto
de terrat en terrat, que fins i tot, estic sorprès
de veure’m en somnis d’altres. Ara mateix,
somio ser un riu d’aigües en calma
que lentament arriba al mar per alçar veles.

Sobre la il·lustració:  “Oportunitat, sort, èxit, inestabilitat, atzar, risc, fat, realitat cíclica, ànim, esperança, joc.

Una il·lusió molt humana el fat, la infinitat de factors incontrolables que poden condicionar la nostre existència, posem totes les nostres esperances a la casualitat o causalitat?”.

La roda de la fortuna de la pintura és travessada per una línia recta. Perquè la fortuna s’aconsegueix tant donant voltes com tirant endavant.

Sobre el poema: Aquest “guerrejo amb poemes” em recorda el Margarit dins el poema Helena dient: “Helena és tots els somnis que la vida/ s’ha anat quedant. Defensa-la amb coratge/ per última vegada, desarmat”. Lluitar amb els poemes és una manera noble de lluitar. Els somnis ens porten “cap a  on ells volen” igual que quan escrius un poema, que t’has de deixar dur per la intuïció.

Caure “sense acabar de caure” és el que passa quan transgredeixes, ets dissident sense acabar de ser subversiu, ets obstinat sense arribar a ser tenaç, t’aixeques mantenint els peus a terra. De totes maneres la veu poètica salta “de terrat en terrat”, de cim en cim, excel·lint, i és sorprès de veure’s en somnis d’altres, els dels seus lectors que es projecten en la seva poesia.

Acaba parlant de la calma amb què vol encarar la vellesa, i amb un contrapunt eròtic que enllaçarà amb el poema següent, com ho fan tots.

 

Tarot de Folgueroles IX_ L'Ermità

Cendra. Després d’un dia de pluja tot queda

emboirat en una cortina cendrosa de llums.

El paisatge és com un fanal encès

quan miro contraclarors a Sant Martí Xic.

El temps guarda la temprança en les llums

i hauríem de dedicar un temps a preservar-ne

el misteri. Estic embadocat a la finestra,

el gat badalla i no en fa ni fu ni fa,

mirant al captard un núvol amarantí

que es torna blau i gris i es perd

discret en la barreja d’una pàtina

de colors en moviment. Si et cal serenor

escolta, mira, actua. El dipositari

dels secrets sovint n’esgarria el saber.

Confuci va dir que s’aprèn quan es practica.

Sincerant-nos en la intimitat del jo

encenem la lluerna d’allò que tenim ocult.

S’ha fet fosc, el perfil de la carena

en la llunyania manté viu l’horitzó.

Solitari he de pouar en la volta infinita

dels estels i jugar amb les llums dedins.

S’ha fet fosc, també als senders de la guerra.

Sobre la il·lustració: “Austeritat, discreció, estudi, meditació, transcendència, solitud, prudència, saviesa, misticisme, control.

L’esser humà sempre ha buscat la veritat dintre seu el “coneixe’s a si mateix” màxima antiquíssima, amb l’intent de fer de pont entre la energia còsmica i la tel·lúrica de manera taciturna i solitària, per eixamplar el seu esperit”.

L’austeritat del gris, l’espiritualitat aïllada del punt blau, com un equilibrista sobre una corda tensada de color groc.

Sobre el poema: La connexió entre boira i cendra és ben trobada, però després d’un dia de pluja no tot queda emboirat, la realitat se sol veure de manera més nítida precisament. Potser és que és amb la boira que hi veiem clar, parafrasejant Foix.

“Si et cal serenor/ escolta, mira, actua”: cal alternar la reflexió amb l’acció a la vida, tot i que és més fàcil d’escriure un llibre de filosofia que posar en pràctica un sol dels seus preceptes, deia André Maurois. “El dipositari dels secrets” és el poeta, que si no és ben llegit “n’esgarria el saber”. És veritat que s’aprèn quan es practica”, però en darrer terme res que valgui la pena no pot ser ensenyat, i que si li ensenyes alguna cosa a un home mai no l’apendrà, tot això ho he llegit alguna vegada.

“S’ha fet fosc”, però per sort comptem amb la lluerna del poema.

Tarot de Folgueroles VIII_ La justícia

El poder no demana a la poesia,

la poesia és qui dona veu als poetes.

Escolto feinejar els paletes mentre el gat

badoca tot mirant les tórtores com canten.

Jo mandrejo i escolto els sorolls d’uns i altres,

indiferent, també a la contaminació

de notícies sobre la injustícia humana,

als mercantilismes d’uns i altres, la ignorància,

la falsedat de la guerra que mata

a molts en benefici de pocs. A la carn

que penja i despenja de filats fronterers

en busca de l’equilibri, l’harmonia, l’honor.

El dia és rúfol, però no sap ni ploure.

Voldríem i hauríem de ser molts els qui

volguéssim veure ploure amb la roba estesa,

i d’això la justícia no en sap, ni en vol.

Tot i que a vegades se l’espera.

Tot el que es mulla s’eixuga, li costa molt,

però, eixugar el dolor infrigit.

No tot són rialles a la vida dels qui van a cavall,

penso, i no sé si pensar, ara que hem ensenyat

a tants a fer-ho, si sabrem on ens cauran les cendres.

Sobre la il·lustració: “Ordre, estabilitat, equilibri, autoritat. Raó, llei, rigor, procés, virtut, mètode.

La llei de la gravetat és una constant sobre tot el planeta, i tot l’univers, ja que tot esser no existiria sinó es en virtut de la llei a la qual estant sotmesos”.

Aquesta pintura amb un clau penjant en forma de pèndol fa pensar en la llei del pèndol, i per metonímia en la justícia. La llei del pèndol que fa passar de la prosperitat a la crisi. Un clau que parlaria de la duresa de la justícia.

Sobre el poema: Tot i que el poeta és l’ànima de la societat, que diu Jaume Plensa, la poesia no té res a veure amb el poder, i té sentit per ella sola. Les “notícies sobre la injustícia humana” per desgràcia són constants. Hi ha una correspondència entre “la carn que penja i despenja de filats fronteres”, la dels immigrants, amb “la roba estesa” d’allò que no és convenient de parlar-ne. Una roba estesa on sempre plou sobre mullat.

“Tot el que es mulla s’eixuga”, en un sentit físic, però el “dolor infringit” mentalment no s’eixuga tan ràpid. El dels presos polítics, per exemple. Però “No tot són rialles a la vida dels que van a cavall”, no sabem qui acabarà patint més, on cauran les cendres dels derrotats al final.

Tarot de FolguerolesVII_ El Carro

La branca del temps recompta records, viatges

als carros de la Quimeta i la Rosario.

deploren adversitats, seves i també

d’altres, com la del noi esbojarrat

que abandonà la casa dels pares i que tornà

ric al cap dels anys. Velles històries riques

d’agitació, d’èxits, fugides, decisions

preses sense lliurar massa atenció

als petits detalls, amb un precari

equilibri sobre la maroma. El gat

roman impassible als peus de la Quimeta,

dreta al costat del banc. Les mans ben enfonyades

a dins les butxaques de la bata de quadres.

A partir d’una edat l’èxit o el fracàs

són acollits a l’actitud, a la mirada,

a les faccions i solcs que ha imprès la vida.

L’agitació és ara a les portes d’Ucraïna.

La vanitat dels homes no té límit

i els carros de la guerra han travessat

els límits de la dignitat, i l’avarícia

es nota a les faccions dels qui menen poder.

Sobre la imatge:

Entusiasme, desplaçament, enginy, descoberta, progressos, mobilitat, intercanvi, avenços, noticies.

La roda sense cap dubte va ser un gran descobriment aplicable en molts àmbits, el desplaçar-se i tants d’altres i fins els nostres dies. La inquietud per la comunicació i  l’intercanvi va influenciar l’avançament tecnològic aportant idees d'un lloc a un altre i consegüentment èxits.

Les dues roderes sobre el marró de la pintura, que sembla feta amb fang, parlarien del carro de la poesia que travessa la vida.

Sobre el poema:

Com a la pel·lícula Carros de foc, un carro parla d'apassionament, del poema carregat de poesia i sensibilitat, de records i viatges. De "Velles històries riques/ d'agitació", fugint de la monotonia. Del "precari/ equilibri sobre la maroma", de les dificultats dins la vida tant com en la poesia.

L'èxit i el fracàs, la humiliació es mostren en el rostre, com deia Pla, igual que l'avarícia a cares com la del dictador Putín. L'actualitat d'aquest poema es manifesta parlant de la guerra a Ucraïna. Els "carros de la guerra", una referència de nou a la carta que il·lustra aquest poema, han anat més enllà de la dignitat humana.

És fascinant com l'ull poètic ho entrelliga tot.

Tarot de Folgueroles. I_ El mag

Quan obrim la porta i entrem al carrer

de la vida, som un personatge anònim

més, que belluga el rellotge de la història.

L’escrivim, entremig d’una gran multitud,

ignorants, tal vegada, de la trama dels fets

que empenyen i estiren els fils on s’ha ordit,

de la importància de la paraula escrita,

del poeta missatger de confiances, màgia,

destresa per confegir ponts d’entesa.

Es pot provar de fer entrar el clau per la cabota

o cercar el mot just al vers, com feia mossèn Cinto.

La resposta és tan propera o tan llunyana

com vulguem. Tot rau en la creativitat,

en la fantasia de la pregunta feta.

La màgia de viure és tan a prop

com compartir la lleialtat del gat

o el reflex d’una viva mirada en un got de vi.

L’aniversari dels dies ens acompanya

amb l’habilitat del nostre compromís i

la confiança amb el jo que dormo, el jo

astut que recerca de nou camins al somni

i el tu que és pensament, és amor, és paraula.

Sobre la imatge: 

El que se'n diu a La resistència és il·lustrat amb un text que sembla escrit en llenguatge antic. Que sembla fet de fang i alhora és emmarcat per unes línies abstractes, les que evoquen la racionalitat. Un mag que transformaria aquest fang en cultura, tot fent alguna mena de màgia.

Sobre el poema: 

Les persones són anònimes, però els poetes transcendeixen amb la seva màgia la realitat que viuen. Per fer-ho han de ser missatgers, dir alguna cosa per ser escoltada, amb "ponts d'entesa". Fer "entrar el clau per la cabota" seria ser abstrús, "cercar el mot just al vers", ser transparent. Les dues estratègies funcionen, i la "resposta", la interpretació, pot ser propera o llunyana al seu torn, pot trobar elements en què la veu poètica no havia pensat. "Tot rau en la creativitat,/ en la fantasia de la pregunta feta": sense curiositat ni empenta no es va enlloc.

La "màgia de viure", o sigui, la joia, lligant amb el mag de la carta, en "el reflex d'una viva mirada", la interpretació, "en un got de vi", la poesia que du al seu interior l'espiritual, com l'esperit de vi en un got.

El "jo que dormo" seria el poeta amb el seu món interior, el "tu que és pensament", és el lector que l'admira.

Tarot de Folgueroles VI_ Els Enamorats

Campanes d’harmonia voltegen el somni

entre les meves mans i els teus cabells.

No hi ha nit que la llibertat de pensament

porti llum a la foscor i la passió

em remogui la sageta que duc clavada.

Giro la carta de l’amor i també sagna

a l’altra banda. He de dipositar fe

en cada paraula, en cada gest, en cada

anhel que envaeix el cor. Al capdavall

la noblesa del gat em faci adonar

que la confiança està entre el que tu penses

i el que jo crec. Al llom de les muntanyes

assentarem l’amor que dipositem

als llavis. Cada vegada que els unim

ondulem horitzons a la pell prima

on es graven els signes que rampinem,

ahir, avui, demà, a les venes dels boscos, al vers.

Entre carícia i carícia, el fre

del tramvia del desig espolsa guspires

sobre la pols dels camins, i entre jo i tu

i el gall, cantem junts a la cimera més alta

els silencis que gronxolen de branca en branca.

Sobre la il·lustració:

"Amor, unió,  imaginació, equilibri, proba, desig, decisió, atracció, elecció, fe, sexe, fertilitat.

El ser humà madur com tota cosa viva. És una pulsió cap un altre de la seva espècie anomenat enamorament, aquest desig és vital per la seva propagació, un esquer que posa la naturalesa per no desaparèixer".

Els cercles que semblen onades en l'aigua que conflueixen, en la seva intersecció parlarien de la unió dels enamorats, i els colors que s'entremesclen també. Els cercles serien la part física, els colors la mental.

Sobre el poema:

Les "Campanes d'harmonia" del principi fan pensar que l'amor seria com un campanar que a la part més alta hi té la poesia, les campanes que es fan sentir. La "llibertat de pensament" no pot portar "llum a la foscor", perquè l'amor és ceguesa. I la passió per escriure no pot remoure la sageta de Cupido clavada. L'amor fa mal, també en la poesia, l'altra banda de la carta, la mateixa que il·lustra aquest poema. Cal "dipositar fe en cada paraula, en cada gest, en cada/ anhel que envaeix el cor", cal creure-hi, perquè els dubtes són constants, i estimem els que pensen com nosaltres, "la confiança està entre el que tu penses/ i el que jo crec".

"Al llom de les muntanyes", la seva carena, que connecta un vessant amb l'altre, com els dos amants, s'assenta l'amor que ens acompanya "ahir, avui, demà", sempre. Les "venes dels boscos", les inspiracions del vers.

El "fre/ del tramvia del desig", en referència a l'obra de Tennessee Williams, és la contenció necessària, la que genera les "guspires" de la poesia, paradoxalment, com també és paradoxal que "cantem" els "silencis que gronxolen de branca en branca", perquè la poesia és muda al capdavall.