Campanes d’harmonia voltegen el somni
entre les meves mans i els teus cabells.
No hi ha nit que la llibertat de pensament
porti llum a la foscor i la passió
em remogui la sageta que duc clavada.
Giro la carta de l’amor i també sagna
a l’altra banda. He de dipositar fe
en cada paraula, en cada gest, en cada
anhel que envaeix el cor. Al capdavall
la noblesa del gat em faci adonar
que la confiança està entre el que tu penses
i el que jo crec. Al llom de les muntanyes
assentarem l’amor que dipositem
als llavis. Cada vegada que els unim
ondulem horitzons a la pell prima
on es graven els signes que rampinem,
ahir, avui, demà, a les venes dels boscos, al vers.
Entre carícia i carícia, el fre
del tramvia del desig espolsa guspires
sobre la pols dels camins, i entre jo i tu
i el gall, cantem junts a la cimera més alta
els silencis que gronxolen de branca en branca.
Sobre la il·lustració:
"Amor, unió, imaginació, equilibri, proba, desig, decisió, atracció, elecció, fe, sexe, fertilitat.
El ser humà madur com tota cosa viva. És una pulsió cap un altre de la seva espècie anomenat enamorament, aquest desig és vital per la seva propagació, un esquer que posa la naturalesa per no desaparèixer".
Els cercles que semblen onades en l'aigua que conflueixen, en la seva intersecció parlarien de la unió dels enamorats, i els colors que s'entremesclen també. Els cercles serien la part física, els colors la mental.
Sobre el poema:
Les "Campanes d'harmonia" del principi fan pensar que l'amor seria com un campanar que a la part més alta hi té la poesia, les campanes que es fan sentir. La "llibertat de pensament" no pot portar "llum a la foscor", perquè l'amor és ceguesa. I la passió per escriure no pot remoure la sageta de Cupido clavada. L'amor fa mal, també en la poesia, l'altra banda de la carta, la mateixa que il·lustra aquest poema. Cal "dipositar fe en cada paraula, en cada gest, en cada/ anhel que envaeix el cor", cal creure-hi, perquè els dubtes són constants, i estimem els que pensen com nosaltres, "la confiança està entre el que tu penses/ i el que jo crec".
"Al llom de les muntanyes", la seva carena, que connecta un vessant amb l'altre, com els dos amants, s'assenta l'amor que ens acompanya "ahir, avui, demà", sempre. Les "venes dels boscos", les inspiracions del vers.
El "fre/ del tramvia del desig", en referència a l'obra de Tennessee Williams, és la contenció necessària, la que genera les "guspires" de la poesia, paradoxalment, com també és paradoxal que "cantem" els "silencis que gronxolen de branca en branca", perquè la poesia és muda al capdavall.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada