Guardes, gelós...

Dins El cau de Calpurni

Guardes, gelós, al càntir de la vida,

l’aigua secreta de la qual no beus,

malgrat la set que saps que tant la vol.

Potser esperes el miracle que faci

de l’aigua un vi magnífic i et celebris,

quan els teus somnis no siguin com fotos

dormint en un catàleg de viatges.

Vindreu a ser, vi i tu, com un de sol.

CALLAU FORTUNA, Joan

Com l'hora blava. Pagès editors, 2021

Un poema segurament al voltant d'un amor impossible, "l’aigua secreta de la qual no beus,/malgrat la set que saps que tant la vol", tan amagat com desitjat. És guardat al "càntir de la vida", on ha entrat, però d'on no surt. "Potser esperes el miracle que faci/de l’aigua un vi magnífic", que l'altra persona et desitgi com tu a ella, "quan els teus somnis no siguin com fotos/ dormint en un catàleg de viatges": quan es facin realitat. "Vindreu a ser, vi i tu, com un de sol": perquè el vi acostuma a millorar amb els anys, com esperes fer-ho tu. És un poema al qual no li sobra cap vers, el trobo pràcticament perfecte.

Bicentenari del naixement de Baudelaire

 

Dia Mundial de la Poesia a Reus, 22 de març de 2021

Sóc la darrera a sortir, tot i que després hi va haver un bis. Espero que us agradi!

Tens set, i beus, 

però és la mort, de fet, qui beu en tu:

tu ets el seu bot, i ets el seu vi.

Tens gana, menges,

i no és sinó la mort qui menja en tu:

tu ets el seu plat, i la seva pitança.

Quan fas l'amor, també és la mort

qui viu l'instant de goig,

lluny de la seva eternitat estèril:

tu ets el seu cor, ets el seu cos,

la mort vesteix la teva pell.

I, quan recordes qui vas ser temps ha,

és sols la mort qui fa memòria.

La mort, però, no que no pot escriure.

LLAVINA MURGADAS, Jordi dins Matí de la mort

La immortalitat a través de l'obra escrita no té res a veure amb "l'eternitat estèril" de la mort, aquesta pervivència és superior a qualsevol atavisme, a qualsevol determinisme. Amb el que escrius estàs superant la mort, t'estàs alliberant, encara que no et llegeixi ningú. La poesia és allò amb què la mort no comptava. Aquest poema no necessita gaires comentaris, perquè parla sol. És una defensa a ultrança de l'escriptura per sobre de tot.

Dins Enfilant finestres

Hauria de recordar qui sóc

per escriure'm.

Hauria de descolgar

entre les rels i la terra

la paraula que germina,

trèmulament invisible.

Tornar a la innocència

que habita el món dels dorments.

Tornar a ser allò que era

                                        abans de néixer.

Tornar,

                        donar fe del meu despertar.

SÁEZ, Empar, Quatre arbres

Viena Edicions, 2016

Per fer poesia t'has de conèixer tu mateixa, has de recordar la teva infantesa, "entre les rels i la terra", entre els limbs i la vida, "la paraula que germina", la que pot arribar al lector. "Tornar a la innocència/ que habita el món dels dorments", perquè la poesia et redimeix, i s'identifica amb el dormir. Aquest "donar fe del meu despertar" és el que fas quan escrius. També crec que l'"abans de néixer", i el despertar, són els únics moments en què la vida val la pena.

Nadir

Pintor del cel i les estrelles,

Van Gogh va escriure al seu germà:

«És meu, en certa forma,

el gira-sol».

Miro el cel i els meus versos:

els reconec i sempre

se m’escapen.

Vull dir que no tinc res,

em tenen, si de cas.

En certa forma jo sóc seu.

Dels gira-sols.

SUBIRANA, Jaume

dins La hac

Edicions 62, 2020

En darrer terme, el poema no l'entén ni el seu autor. Un poema que es gira cap al poeta, que parla amb ell mateix. Nadir, el contrari del zenit, com el poeta es troba entre el punt més alt i el punt més baix, a l'hora de crear.

ROSES a la terra i al vent

No tenim llast.
Som ingràvides.
L'art ens transforma
i aviva el sentit de llibertat.
Espurneja vibrant
el nostre cos dansant
a l'envit del vent,
amb  la dansa de la vida
que ens arrela al terra,
com la rosa de pedra
cisellada per l'artista.
No tenim por.
Som estels rutilants
que el riu enmiralla,
a la ciutat de la boira,
o del cel ardent, els pardals
i les cigonyes.
La dansa ens transforma
en mil braços oberts.
Brolla cap enfora
l'exèrcit de pors
que ens tenallava.
Fora les crosses
incrustades a l'ànima.
No tenim por, de la por que es sembra.
L'art ens transforma.
Som estels titil·lants
de la Via Làctia
i arrels a la terra
creixent cap endins
com arbres profunds.
L'art ens transforma.

FABREGAT, Rosa

La rosa com a símbol de l'enamorament, que és com florir, i encara més en ella, la reina de les flors. Aquesta passió no té cap rèmora, "són ingràvides", les roses, perquè per sobre de tot són immaterials. "L'art ens transforma", perquè la poesia recull i potencia l'efecte de les roses, és la segona residència de l'amor, he llegit alguna vegada. Però alhora l'art pot fer arrelar al terra aquesta rosa, en les paraules que són una cosa concreta, en les escultures fetes de pedra. El títol de "ROSES a la terra i al vent" resumiria aquest poema. I el nom de la poeta també hi seria lligat. 

"Som estels titil·lants (...)/ i arrels a la terra" em recorda la nit estelada de Van Gogh, amb els xiprers que s'eleven com flames al cel per tornar a la terra a través dels núvols. L'art transforma el sentiment, l'emoció, en una cosa semblant a una metàfora, que diu sense dir del tot. "Dir molt en un mig dir seria mon afany", que deia Carner.