Guardes, gelós, al càntir de la vida,
l’aigua secreta de la qual no beus,
malgrat la set que saps que tant la vol.
Potser esperes el miracle que faci
de l’aigua un vi magnífic i et celebris,
quan els teus somnis no siguin com fotos
dormint en un catàleg de viatges.
Vindreu a ser, vi i tu, com un de sol.
CALLAU FORTUNA, Joan
Com l'hora blava. Pagès editors, 2021
Un poema segurament al voltant d'un amor impossible, "l’aigua secreta de la qual no beus,/malgrat la set que saps que tant la vol", tan amagat com desitjat. És guardat al "càntir de la vida", on ha entrat, però d'on no surt. "Potser esperes el miracle que faci/de l’aigua un vi magnífic", que l'altra persona et desitgi com tu a ella, "quan els teus somnis no siguin com fotos/ dormint en un catàleg de viatges": quan es facin realitat. "Vindreu a ser, vi i tu, com un de sol": perquè el vi acostuma a millorar amb els anys, com esperes fer-ho tu. És un poema al qual no li sobra cap vers, el trobo pràcticament perfecte.
Entrades
7 comentaris:
Una bona comparació o metàfora: la vida i un càntir.
Aconsegueixes un excel·lent comentari del poema, Helena!.
Xavier,
Sí, en la vida entrem i en sortim com d'un càntir!
Artur,
és que m'hi sento tan identificada que voldria haver-lo escrit jo!
Un bon poema, i molt ben explicat. Quina sort, poder-ho llegir! Gràcies.
Gràcies, Ramon! No m'avies visitat mai aquí, encara, que jo recordi!
Miraré d'anar-hi entrant...
Hi publico poc sovint, però de tant en tant trobo perles com aquesta!
Publica un comentari a l'entrada