La promesa és que morirem sense saber
ni on, ni quan. La mort ha recollit
el poeta el dia tretze, sense ni dir:
Me’n vaig. Jo escrivia al Tarot,
poesia, l’espai on retrobar-nos.
A los muertos flores, com diuen els gitanos.
Tenim tendència a quedar-nos atrapats
en velles idees i principis superats.
Quantes vegades manllevem paraules
per deixar constància de la humilitat,
la bondat, el perdó, de la fugacitat
de les idees. M’agrada pensar que mantindré
aquest punt de rebel·lia on presumeixo,
puc acceptar la servitud, però no el servilisme
que mai trobem ni en el lloc més recòndit
de la natura. I l’expansió del big-bang
ens allunya sense ni dir res, res de res.
Avui m’ha fet l’ullet la lluna plena,
a les set, rere un núvol ennegrit de nit.
Juganer rere el rellotge del campanar,
he buscat el gat i en un brevíssim instant
s’ha fet fosc. Només hi havia campanades.
Sobre la il·lustració:
"Magnetisme, atracció, misteri, ciència, sacralització, ordres invisibles, influencia, energia, ensenyament".
Sembla l'agulla d'una brújula marcant el nord, el que parla del magnetisme. El hierofanta és un sacerdot, d'aquí la sacralitació, l'ensenyament.
Sobre el poema:
"La promesa és que morirem sense saber/ ni on, ni quan": tampoc no sabem qui ens llegirà. La poesia, "l'espai on retrobar-nos", amb els morts, segurament. "A los muertos flores", les dels versos. La veu poètica sabria ser humil, però amb "un punt de rebel·lia", el que correspon a tot aquell que escriu.
Aquest "Només hi havia campanades" enmig de la foscor, parlaria de quan sentim un poema sense acabar d'entendre'l, com passa amb aquest.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada