UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dilluns, 4 de març del 2024

Tarot de Folgueroles. 0_ El Foll


Tancava el dia el clar perfil de les muntanyes

mentre un plec de veus em rondava al cap.

Lluïa plena, al cel de Folgueroles, la lluna.

Vaig pensar en el primer home quan mirava

la lluna en la mateixa soledat de la nit.

Sense cotxe, ni foc, ni abric, ni aplicació

de mòbil que li parlés de quan hi era

o no hi era, ignorant de la llum i la constel·lació

en què vivia, de saber de lleis, de pàtria.

Enyorat, tal volta, de l’abraçada i la veu amiga.

No de cap fortuna com la que tu o jo

esperem que arribi sense l’enginy del gat.

Entre aquell i aquest hi ha un temps sabut i un temps

ignorat, amb les alforges plenes de misteris,

i som, entre mirar endavant i mirar enrere.

No t’enfadis diu el Foll a la lluna plena,

m’agrada la teva llum però no veig les estrelles.

L’Esperança és l’aventura del camí

farcit de falses promeses, de passions

incontrolables i l’extravagància del somnis.

Tot plegat per anar d’un a un altre lloc

per camins de joc que ens obrin la porta.


Sobre la il·lustració: el color groc que segons Josep Pla és el dels folls, a banda de recordar el desert del que parla la publicació La resistència: "aquell primer ésser humà que fa 200.000 anys va començar a moure’s des del centre de l’Àfrica per descobrir, amb tots els riscos, que comportava el Món i, com a única defensa, la intel·ligència, la memòria i una voluntat de supervivència incansable. Al seu davant i de manera subjectiva hi podem veure l’aridesa de l’horitzó que l’esperava".

Sobre el poema: Aquest "plec de veus" que rondava el cap de la veu poètica no seria res més que la poesia, alhora que parla de les veus que pot sentir un boig. I és que el poeta és metafòricament un foll. La lluna plena, la lluna per definició, que fa pensar en com la veuen adés i ara i ara i adés, entre "mirar endavant i mirar enrere" (el que Paul Auster en deia "el sol del passat, la terra del present, la lluna del futur"). En com la veien en el passat, sense el progrés, l'empatia, en com esperem la lluna plena "sense l'enginy del gat", o sigui, sense esforçar-nos-hi. 

Amb un progrés que, també per la seva contaminació lumínica de nit, fa que el foll digui a la lluna plena "m'agrada la teva llum però no veig les estrelles". 

Les "falses promeses", les "passions incontrolables" i "l'extravagància dels somnis" formarien part de la follia, del poeta tocat pel foc. "Per camins de joc que ens obrin la porta", els de la creativitat, que sempre hauria de ser un joc, el que ens obre la porta a la qual truquem una vegada i una altra.

4 comentaris:

artur ha dit...

Un text interessant !. Com la esperança pot tenir aquest doble joc, el de obrir-te expectatives noves i a la vegada, no donar-te les certeses d'aconseguir-les.
Aquell homenet que sortí d'Africa fa tants anys, potser era un boig o no creia en la esperança i es va arriscar per donar vida al seu neguit interior.
Felicitats, Helena !.

Helena Bonals ha dit...

M'agrada això que dius de l'esperança, Artur, molt ben reflexionat.

KRT ha dit...

Em continuen agradant molt els poemes de Salvans i
els teus comentaris, que els complementen i hi aporten caires. Gràcies.

Helena Bonals ha dit...

Contenta que t'agradin els meus comentaris, Ramon!