Un llum que crema

Aquest poemari sembla haver estat escrit la primavera del 2022, poc després de començar la guerra d’Ucraïna, que surt de manera molt crua en algun dels poemes, tot i que la majoria farien referència a l’esclat d’aquesta primavera, a la natura (la “natura morta” quan fa referència a la guerra), i a totes les plantes i animals que l’omplen. Per exemple en aquests versos de la pàgina 19:

Sentim, de cop, l’esclat del temps (si Proust

alcés el cap!)

Allò que crèiem mort i ara és ben viu!

Els quals parlarien de la recerca del temps perdut que sol ser la poesia. El que és viu, només ho seria en els versos.

Sobre la guerra, a la pàgina 21:

         Cada un dels morts té un nom i un patronímic.

Cadascun dels morts té una ànima de la qual el nom és senyal, segons Kundera, i també té una família, en la metonímia que seria la paraula “patronímic”. Això fa pensar molt.

Continuant amb les referències a la natura, hi ha aquest fragment a la pàgina 28:

           Sento la vida, igual que una muntanya,

            feta de dos vessants: el que abandono

i aquest que, com la pluja a l’aiguavés,

abraço ara mateix i al qual em dono

amb desig de restar-hi sempre més.

La carena d’una muntanya seria el símbol de la plenitud, tot i que a partir d’aleshores tot fa baixada. De nou, la poesia faria perllongar tot el que s’ha aconseguit en la pujada.

Sobre aquest oxímoron de la pàgina 48:

         Amb un esclat -perfet impuls- de contingència!

el qual és “perfet”, compost com ho és una paradoxa, i crec que parlaria de la rauxa i la contenció necessàries per escriure, igual que la vanitat i la humilitat.

La metapoesia continua a la pàgina 51:

         un lligam íntim entre fets estranys,

           i allò que era tan lluny, de cop, s’acosta?

És allò que semblava inefable, que deia Margarit, el que s’acostaria amb la metàfora, que ens porta “a través” de la forma, per etimologia. En relació a Margarit, he trobat això a la pàgina 93: “Protagonistes del poema”, que em recorda el tan deliciós Entorn de la protagonista d’un poema dins Edat roja.

La part dels poemes dedicats al paper, “Secció de papereria”, és molt ben trobada (tot el poemari és fet de diversos tipus de poemes, com per exemple algunes tankas). En destaco aquest fragment de la pàgina 57:

         Quina promesa, la del blanc tan pulcre

           que ha de servir algun dia de sepulcre

            a allò que, en tinta de vers pres, no mor!

aquest poema crec que enllaçaria amb el poemari Matí de la mort del mateix autor, i el poema que acaba dient:

         La mort, però, no que no pot escriure.

un dels poemes més brillants que li he llegit a Jordi Llavina.

I, per acabar, el poema que dona títol al poemari, que n’és el més genial, no té pèrdua, a la pàgina 84, El llum que crema. El títol no faria referència a res més que, en primer lloc, la possible edat d’or del passat, “la claror d’or”, que “crema, amb sort,/ alguns cops a la vida”, sempre que ens enamorem. I, en segon lloc, a la creativitat de quan es fa poesia, que “només es mostra quan no hi penses”, que si la busques no la trobes, només “Quan n’ets més lluny, t’abraça”, amb el record de l’amor en el passat, “és ell, no tu, el qui caça”: amb la memòria involuntària, amb el que funciona de manera indirecta, intuïtiva.

Aquest darrer poema enllaçaria amb la dedicatòria de les primeres pàgines, “L’ull demana claror./ El cor i el pensament, llum”: no podem renunciar al visible, sense perdre de vista el que hi ha més enllà, com un llum que crema en comparació a la llum inabastable del sol.

LLAVINA MURGADAS, Jordi Un llum que crema. Barcelona: Proa, 2023