Estimar és un lloc

Assegut en un tren miro el paisatge
i de sobte, fugaç, passa una vinya
que és el llampec d’alguna veritat.
Seria un error baixar del tren
perquè llavors la vinya desapareixeria.
Estimar és un lloc, i sempre hi ha una cosa
que m’ho desvela: un terrat llunyà,
aquella estrada buida d’un director d’orquestra,
només amb una rosa, i els músics tocant sols.
La teva cambra quan s’alçava el dia.
Per descomptat, el cant d’aquells ocells
al cementiri, un matí de juny.
Estimar és un lloc.
Perdura al fons de tot: d’allí venim.
I és el lloc on va quedant la vida.

MARGARIT, Joan dins Des d'on tornar a estimar

El tren en marxa seria com la vida. Si ens aturem per contemplar la vinya que es veu per la finestra, el que s'identificaria amb l'art, aquesta desapareixeria, perquè només té existència en el nostre desig. "Estimar és un lloc", el "terrat llunyà" que em recorda el "des del pis més alt,/ des d'on es veu el mar" del mateix Margarit. "l'estrada buida d'un director d'orquestra", "i els músics tocant sols": quan ja no existeix l'amor de manera tangible, només en l'inconscient. "la teva cambra quan s'alçava el dia", el començament de la vida de manera metafòrica, en una cambra, una part d'una casa, motiu important en Margarit. "el cant d'aquells ocells al cementiri, un matí de juny", perquè  els ocells són senyal d'estiu igual que el mes de juny, i per tant també s'identifiquen amb la plenitud de l'amor. Els tres darrers versos parlarien de com venim de l'amor i anem cap a ell al llarg de la vida.