S’amaga el sol del vespre
mentre el teu braç, al meu recer,
busca l’ample tacte dels anys.
El desig de carícies, que tant hem sadollat,
ens farà companyia encara,
tot i l’escalfor que s’allunya,
tot i la llum que escapa.
TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (18)
Hi ha una pervivència, una constància de l’amor en el capvespre de la vida. “L’ample tacte dels anys”: el temps també fa, també esculpeix una relació. Es tracta d’una sinestèsia, la de barrejar el sentit del temps amb el tacte. Temps que es pot tocar, alhora que les carícies perduren, el tacte continua en el temps. Tot i minvar l’escalfor i la llum de la vida, perviu “el desig de carícies”. Pla deia: “El pensament és sempre insatisfactori; l’acció satisfà més, encara que sovint no satisfaci completament. L’espai és trist, indiferent; el temps és trist o alegre. La raó està centrada en l’espai; la sensibilitat, en el temps”. La veu poètica fa un intent d’unir espai amb temps en aquest poema, doncs.
Fa 3 dies
Entrades
2 comentaris:
Fantàstic Helana. El fet de relacionar el poema amb els pensaments de Pla ha estat una idea molt ben trobada.
La persistència de l'amor, tot i les inclemències del pas del temps i gràcies al mateix temps compartit, és un tema molt romàntic.
La lluita per aconseguir que no s'escape és una meta que mereix un tacte especial.
B7s
moltíssimes gràcies pel teu comentari!!!
Publica un comentari a l'entrada