En aquest enllaç podeu veure la guia de lectura sobre Paul Valéry que vaig fer en ocasió dels 150 anys del seu naixement:
https://view.genial.ly/6145a8a82c6ff60ddba8cf19/guide-guia-paul-valery
En aquest enllaç podeu veure la guia de lectura sobre Paul Valéry que vaig fer en ocasió dels 150 anys del seu naixement:
https://view.genial.ly/6145a8a82c6ff60ddba8cf19/guide-guia-paul-valery
"Quan/ un tingui enyor de l'altra/ ens quedarà Sant Martí/ Xic, plorant a la carena,/ llibres, roses i l'amor" (20). El Gabriel sempre és molt sentimental, i molt brillant en aquest sentiment. "T'estimo, en cada traç/ de ploma, en cada forma/ corbada on creix el mot,/ en cada ratlla de vers/ on el pensament pertorba/ l'assossec en què escric" (27). Es tractaria de la idea de metàfora com a "portar a través", aquesta forma corbada.
Un altre poema és un bon testimoni d'aquest confinament: "M'he despertat sense mirar/ el full del calendari ni l'hora del rellotge i tan se me'n dona" (29). També diu: "Camino amb la memòria", la d'abans del confinament on tot s'ha aturat. També és molt ben trobat: "AMOR/ do que als llibres poc s'hi aprèn" (39), perquè al capdavall això només s'aprèn a la vida.
El Gabriel Salvans fotògraf i poeta se'ns fa present amb "d'un reflex d'estel als teus ulls/ com un poema infinit/ al fons de la fotografia" (43). El millor poema d'aquesta part seria el darrer: "Són una quarantena de fulls/ entre fulles, el que hi ha aquí dins/ escrit per mi, lligat per tu,/ ves a saber per qui dictats/ des d'un infinit ignot, amor" (53).
De la segona i tercera part se'n pot destacar "Escric quan noto que se'n va el que penso" (79), i "la poesia deu ser: bufarnúvols,/ i desemboirar el blanc del paper" (81), i aquest "Què hi fa, que vagi per corriols/ erms, colls emboscats o carenes/ agrestes, si tinc el que estimo? (88), o sigui, la poesia. Una metapoesia per a la qual és feta Tanta set del títol d'aquest poemari.
SALVANS, Gabriel Tanta set. Sant Hipòlit de Voltregà: Gatedicions, 2021
Un foc
distint m’habita i esguardo fredament
la violenta
vida il·luminada entera...
No puc
estimar més que en el son, solament,
els seus
actes plaents que amb la llum es barregen.
Els meus
jorns, de nit, venen a tornar-me mirades,
després del
primer temps del meu son malastruc;
quan la
dissort mateixa en la negror s’escampa
tornen a mi
per viure’m i per donar-me ulls.
Que si llur
joia esclata, un eco que em desperta
no ha deixat
més que un mort en ma vida de carn,
i el meu
riure aliè em suspèn a l’orella,
com en
conquilla buida una remor de mar,
el dubte
-sobre el caire d’una gran meravella,
si és que
soc, si vaig ser, si estic dormint o en vetlla?
Heus aquí un
poema sobre el retorn del passat. És un foc distint, contingut, perquè el que
n’arriba sempre és poc. La veu poètica esguarda “fredament”, perquè és un foc
que era en l’inconscient fins ara, i no pot ser res més que fred. Estima encara
l’altra persona? En tot cas de nit, no de dia, amb el son, o sigui amb la
poesia, allò sempre menys racional. Recorda els seus “actes plaents” (en la
versió francesa “gracieux”, graciosos), “que amb la llum es barregen”, uns
records plens d’aquesta llum. Aquest “tornen a mi per viure’m i per donar-me
ulls”, perquè amb la nit reneix la lucidesa, com el “és quan dormo que hi veig
clar” de Foix, o bé els “savis dits de cec” d’Espriu.
Tot plegat,
però, no és més “que un mort en ma riba de carn”, és un foc virtual. El qual és
“com en conquilla buida una remor de mar”, el que és una imatge fantàstica
sobre el retorn del passat, perquè l’antic amor retorna a l’orella com se
suposa que el brogit “de les onades de l’ampla mar”, que diria Forster, torna
en escoltar un cargol marí. Això: “el dubte -sobre el caire d’una gran
meravella”: el dubte de si veritablement s’ha estimat amb un amor tan gran com
el mar, un amor autèntic, que fa pensar “si és que soc, si vaig ser, si estic
dormint o en vetlla”: pot aquest antic amor ser més real que cap relació
actual, ser bell, sublim, en contrast amb el progrés al qual ens ha dut la
vida?
Tots els escriptors escriuen sempre sobre el mateix, diuen, i en Valéry el mar és un motiu constant, com amb El cementiri marí. Aquest poema, però, és completament excepcional. Si és que es pot estimar de debò en aquesta vida, aquest en seria un cas.
Hi havia plats pintats blaus
a la lleixa de la cuina. "Veus?",
em deia la mare, "es van trencar
amb les bombes i els vaig enganxar."
"Casa nostra no la van tocar, les bombes,
però sí que van caure molt a prop,
crits, morts, ferits, tot tremolava,
les parets i el terra. Tu tenies dos anys".
Jo tenia dos anys, però allò no ho recordo.
Ara ho penso, perquè quan escric
el cervell em retorna escenes velles
que no sabia, però es van desar
entre matèries viscoses, per sempre.
Veig ara, els plats pintats en blau,
porten un escut heràldic, i sí,
eren a la lleixa de la cuina, ja enganxats.
XIRINACS, Olga Una bomba al jardí. Barcelona: Stonberg, 2021
És curiós, aquest poema al·legòric, que parlaria dels records en l'inconscient que la poesia enganxa en els versos, encara que la veu poètica no hagués estat conscient de les bombes que van caure quan tenia dos anys, em fa pensar en l'obra pictòrica que surt a la coberta del llibre. De la qual l'editorial en regala el facsímil amb els primers exemplars venguts per Amazon. Aquests blaus del mar tan bells, en un quadre mig figuratiu, mig abstracte, com els de Cezanne, m'han captivat igual com ho fa aquest deliciós poema, alhora que colpidor, de l'Olga Xirinacs. També el quadre és fet a bocins. I l'escut heràldic que porten els plats fa pensar en una mena de successió en el poema del que va viure la seva mare, com ho representa un escut, que arrela al passat. Un poema sense pèrdua.
Guardes, gelós, al càntir de la vida,
l’aigua secreta de la qual no beus,
malgrat la set que saps que tant la vol.
Potser esperes el miracle que faci
de l’aigua un vi magnífic i et celebris,
quan els teus somnis no siguin com fotos
dormint en un catàleg de viatges.
Vindreu a ser, vi i tu, com un de sol.
CALLAU FORTUNA, Joan
Com l'hora blava. Pagès editors, 2021
Un poema segurament al voltant d'un amor impossible, "l’aigua secreta de la qual no beus,/malgrat la set que saps que tant la vol", tan amagat com desitjat. És guardat al "càntir de la vida", on ha entrat, però d'on no surt. "Potser esperes el miracle que faci/de l’aigua un vi magnífic", que l'altra persona et desitgi com tu a ella, "quan els teus somnis no siguin com fotos/ dormint en un catàleg de viatges": quan es facin realitat. "Vindreu a ser, vi i tu, com un de sol": perquè el vi acostuma a millorar amb els anys, com esperes fer-ho tu. És un poema al qual no li sobra cap vers, el trobo pràcticament perfecte.
L'obra seria el sabó, el suavitzant la crítica, se'n pot prescindir, però ajuda.
Els que diuen que els crítics són artistes frustrats és que en són ells, de crítics frustrats.
“Per una vela en el mar blau”, de Carner.