D’absència tremole en la mà que no em toca.
No hi ha carícia més fràgil.

PORCAR, Josep. Fragment de Poeta i mussol, piulades al vol. Dins Salms. Blog de Josep Porcar

La carícia que més desitgem, que ens fa tremolar, és la que no ens toca, paradoxalment. És la més sublim, fràgil de totes. La carícia sempre és superficial, però pot ser senyal de profunditat alhora. 

Far

Quan sigui dalt del far enviaré
senyals de foc als mariners perduts.
Enfilats a l'escala de cargol
vindran a veure el cor del diamant,
on el meu cos s'oblidarà del fred
i la boira es fondrà des dels ulls
baixant pel pit com una onada tèbia.
Brillant frontera de la nit
quan puja la tempesta
i el mar del Nord tremola contra el dic.

XIRINACS, Olga Amsterdam 1991, dins Óssa Major. Poesia Completa (1977-2009)

Sembla un poema al·legòric. Ser dalt del far pot ser metàfora alhora de la torre de vori on viu la poeta, tant com de la mateixa poesia, que envia "senyals de foc als mariners perduts", als lectors que omple de saviesa. Aquests lectors "vindran a veure el cor del diamant", el cor del poema, i amb això la veu poètica "s'oblidarà del fred" per uns moments. "Brillant frontera de la nit/ quan puja la tempesta", ho és la poesia redemptora de l'autora. 

Inquietud

La tarda és freda, giro els fulls
del llibre que llegeixo, a poc a poc,
mentre ignoro els batecs
que el meu cor assenyala
amb compassos de sang.
He llegit tants poemes
com les fulles que brosten
d'aquest abril d'ulls tèrbols,
i la sang no s'aquieta.
He escrit tantes paraules
com les ones que arriben
perdudes a la platja,
i em sento l'esperit
errant com una ploma
sobre el fred de la tarda.

XIRINACS, Olga. Dins Óssa Major. Poesia completa 1977-2009

La veu poètica gira els fulls del llibre que llegeix, els quals es relacionarien amb les fulles, els poemes llegits, fulles que surten als arbres el mes d'abril; tot això tant com amb les ones, les paraules que ha escrit, que  arriben a la platja (dels lectors). Però aquests elements no fan que el cor deixi de bategar, ni que la sang s'aquieti, o sigui, que la vida deixi de fer patir, la inquietud del títol. Com a conclusió, se sent "l'esperit/ errant com una ploma", no hi veu tan clar com voldria, sinó amb els "ulls tèrbols". Tot i la duresa, és un poema molt ric en imatges poètiques.

Cambra de bany

A la rajola blanca un llarg reflex
com un tall de navalla.
Flonges, les tovalloles són l'arena
que espera l'aigua quieta.
Hi ha vidres blaus al capdamunt
i una sanefa dibuixada
i ampolles amb els líquids de colors
i una safata plana
on algú va deixar, potser anit, qui sap quan,
les arracades verdes amb la llum fugaç
d'un bell estel errant.

XIRINACS, Olga. La pluja sobre els palaus, dins Ossa Major. Poesia Completa (1977-2009)

La llum a vegades és com "un tall de navalla", reflectida en la rajola blanca com el poema en el paper. La imatge de les rajoles com a l'arena que espera l'"aigua quieta", que no pas la del mar en aquest cas, és molt reeixida. Continua el poema descrivint la cambra de bany, i acaba parlant de "les arracades verdes" deixades en una safata, un element molt petit, que recorda "la llum fugaç/ d'un bell estel errant", perquè els estels serien com arracades penjades del cel de la nit. La cambra de bany quotidiana serveix a la veu poètica per parlar de les coses més transcendents, amb un poema estèticament impecable.

Oferiràs la neu d'un devastat silenci;
allò que t'ha fet créixer serà com el llevat
d'un blanc precipitat a tactes més exactes
i una nova matèria instruirà el teu món.
Un bosc talat t'espera: no pensis a malmetre
la fam dels llops salvant les ombres seduïdes.

RAFART, Susanna dins Retrat en blanc

La veu poètica oferirà un silenci semblant a la neu, en la seva poesia. El llevat de les experiències de la vida han fet créixer els poemes en una nova matèria, un nou espai per al seu món, que porten a "un blanc precipitat a tactes més exactes", els dels versos. Al final de l'experiència vital l'espera un bosc talat, eixorc, però que conserva metafòricament "les ombres seduïdes", dels arbres que hi havia hagut; no pot "malmetre la fam dels llops", no pot deixar de tocar de peus  a terra, només amb aquestes ombres que encara estimen. Un poema que reflexiona sobre el procés de gestació dels poemes al llarg dels anys.

Poeta

Amb les meves tisores per tallar
com roses les paraules,
vaig haver de buscar forats de temps.
Els trobava en bars suburbials
després de les visites a les obres.
Forats de temps. He acabat per viure-hi.
Ara veig, dret encara, el que queda d'un mur.
Davant la seva estructura fosca,
desarborada, he entès la meva vida.

MARGARIT, Joan. Es perd el senyal

Quan escrius poesia generalment et fas un tip de retallar el que no vols dir, talment com se seleccionen i es tallen les roses. El poeta del títol, escrivia a estones lliures en les visites a les obres, cercant "forats de temps" que han acabat sent tota la seva vida, ara jubilat. D'aquest passat en queda un mur desarborat i simbòlic, però a través del qual la veu poètica és conscient de com l'arquitectura l'ha dut a la poesia.

Refrany

Al pot petit hi ha poca confitura

i al cor trencat la veritat més dura:

mal amagat és mal que no té cura,

la llibertat, la llei que és més segura,

la veritat, bandera que no es jura,

i el paradís, un bon plat de verdura.

CASASSES, Enric. Dins el bloc Poemes al pati

Poema realista, que nega les idees o refranys admesos convencionalment. Efectivament, al pot petit hi ha poca confitura, encara que sigui bona. "la veritat més dura" és la d'aquest poema, la de la majoria de poemes que solen venir d'un cor trencat. Les malalties porten sempre estigma, s'amaguen, i més si no tenen cura. La llibertat ve després de la llei, com volar es fa després de tocar a terra. La veritat no es pot jurar, perquè és relativa. El paradís és "un bon plat de verdura", perquè l'austeritat i els bons aliments són la més gran riquesa. És molt brillant en la manera com trenca amb el que és establert, aquest poema.