Amb les ferides obertes

Em creixien plomes negres
als palmells de les mans
sempre que els núvols bufaven
amagats darrere dels aparadors.
Paraules com a prunyons confitats
en el llibre de la pell,
ales i mans en l'espill,
pàgina inanimada,
mentre em grate les infinites ferides
que em causa un abecedari inclement.

MOMPÓ, Francesc dins el seu bloc Uendos, greixets i maremortes

Les “plomes negres” indicarien que la veu poètica vola, però trista, segurament en llegir un poema. Els “aparadors” serien la forma de la poesia, el reclam per entrar-hi. Els “núvols bufaven” faria referència a l’art, la poesia que hi ha darrere el poema. “Paraules com a prunyons confitats”: en conserva per ser consumits, sobretot “en el llibre de la pell”, en la superfície. Les “ales i mans en l’espill” serien l’art i la vida reflectides en l’obra. La “pàgina inanimada” seria la del poema fins que no és llegit. “les infinites ferides/ que em causa un abecedari inclement”: la poesia per metonímia amb la qual es pot dir tot, de la A a la Z. En definitiva, la veu poètica es ressent de les ferides que li causa la poesia quan “sorprèn i pertorba”, que deia Oscar Wilde.

Voldries explicar esta seda que se’t desfà en els dits
JOSEP MARIA LLOMPART

Mirar i fondre’s
afalambrat de sal,
ser el buit en els ullals del pont,
paraula, aljub, teranyina,
detindre el creixement de l’arbre,
tinta seca, paper engroguit,
imatge on oblidar totes les imatges,
matí assolellat en la tardor,
fum, record, cristall.

BLANCH, Berna El baf de l’espill

La sal afalambrada en la que es vol fondre no seria res més que el poema. “ser el buit en els ullals del pont”, com el buit que deixen els versos, el que no es diu és més important que el que sí es diu. Ser “paraula” (poesia per metonímia), “aljub” (cisterna ben fonda, profunda, en sentit positiu, de ser capaç d'aprofundir), “teranyina” que capti el lector, “detindre el creixement de l’arbre: aturar l’instant. “tinta seca”, ja vella com el “paper engroguit”, o sigui, ser un clàssic. “imatge on oblidar totes les imatges”: poesia en definitiva, la més sublim. “matí assolellat en la tardor (a contracorrent), “fum” (allò que recorda l’espiritual), “record” (allò del qual es nodreixen els poemes), “cristall” (en oposició a orgànic: ser abstracció, art).

Tal i com indicaria la cita del principi, es tracta d’un poema que prova d’explicar què és i com vol que sigui la seva poesia, allò inaferrable, “esta seda que se’t desfà en els dits”.

Temps ingrat (sonet a tretze versos)

Temps passat que record torna enyorança,
que els anys de vida minva i accelera,
no el desitge estimar de cap manera
malgrat la llarga espera es fa esperança.
El temps la mala sort fa malaurança
i mata d’impaciència a aquell que espera
i enganya cruelment a qui volguera
mesurar-se la vida en la tardança.
Farcida d’existència dissortada,
he vist a molta gent tirar la vida,
pel seu destí plorar amb veu cansada
veure enrere, la tasca desolada.
A qui el pas del temps no fa ferida?

BRIZ, M.A.

Precisament perquè el temps fa ferida, es converteix en enyorança: sense dolor no hi sol haver joia. El temps minva i accelera els anys de vida alhora, sempre l'ambivalència en les nostres vides. I tot i que qui espera desespera, "la llarga espera es fa esperança" per altra banda. Molt bo també: "enganya cruelment a qui volguera/ mesurar-se la vida en la tardança": no pel fet de postergar tindràs més èxit, "he vist a molta gent tirar la vida", en definitiva. El poema és en equilibri constant entre els dos costats de les coses, bona cosa.

Helena Bonals

Segon sonet a tretze versos que M. A. ens deixa al bosc. Una nova composició poètica que aquest enginyós poeta, amic de Love de Pega ha conreat intentant així un estil propi que el caracteritza i li dona una peculiar singularitat.
Una vegada més la lluita contra el pas del temps, i la seua petja que mai no ens allibera de les vivències que recordem amb enyor unes vegades i amb dolor altres. L'eterna roda que no para de tirar cap endavant sense deixar mai oblidat el camí ja fet.
I per acabar la sort, el destí de les nostres vides que de vegades sembla estar prescrit i poc es pot fer quan es mira "la tasca desolada" que el temps passat no ens perdona i no ens queda altra opció que plorar-la amb "veu cansada".
Enhorabona M.A. ens has demostrat amb aquest magnífic poema que els grans ítems dels clàssics de la literatura mai no passen de moda i estan tan vigents ara com al seu temps.
Vivim la vida, gaudim del temps i esperem una millor sort en el futur sense haver de mirar cap el passat amb tristor i ni desolació.
Un plaer llegir-te i comentar-te, amic.

Joana

Trobo desperts els sentits
i alegres les paraules
si em mires així,
i fràgils els plors que no tinc,
i tendra la taula parada
amb tovalles de fil.

Relliscar no és caure,
ni la nit morir.
Plegar els llençols, una excusa
per tocar-nos els dits.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (28)

Reviu la veu poètica gràcies a ella, és despert, fa poesia alegre si ella “se’l mira així”. No és trist: “fràgils els plors que no tinc”. És un amor de “parar la taula”, que diu l’autor, de tendresa, de gran passió, però continguda, però real. Si no s’acaba la vida, no s’acaba el seu amor: “Relliscar no és caure,/ ni la nit morir”. “Plegar els llençols, una excusa/ per tocar-nos els dits”: allò més gran en allò més petit. Diu Carles Riba: “Que furioses/ sento córrer les aigües/ del nostre amor, oh!/quan vinc a tu pel frèvol/ pontet d’una carícia!”

No faig res més que repetir
una i altra vegada les paraules.
Canvio el sentit i l'ordre,
però acabo sempre al mateix lloc,
potser perquè com tothom,
hom té les seves dèries
i un bon grapat d’obsessions,
que em segueixen i persegueixen
com si anessin incorporades
dins un cercle malaltís.
Ens movem a l'entorn
de idees concretes
afins a posicionaments concrets
i aquí és on ens encallem
entestats en quadrar
un impossible cercle
que ens queda massa gran.

WOLFOVITZ, Karl dins el bloc Anoharra de Francesc Puigcarbó

Diuen que un escriptor escriu sempre la mateixa obra. Això és una hipèrbole però és bastant veritat. Els crítics també troben la mateixa idea sota diferents formes. L’escriptor té les seves dèries personals, que acaben reflectint-se en l’obra, amb una repetició que no nega pas originalitat a l’autor en cada un dels seus textos, al mateix temps.

Estudiants

S’esmicolen els dies
Sota un món lineal,
Escolar, matemàtic,
Sense vores d’arena
Pels miratges inèdits.

Se’ns escolen les hores
I deixarem la pell
Sota els vidres asèptics
Clavats d’agulles fosques.

XIRINACS, Olga Óssa Major

Els dies es perden en el món organitzat dels estudiants, “escolar, matemàtic”. Sense una riba per als “miratges inèdits”, per a l’originalitat somniadora. Els estudiants deixaran la pell com les papallones clavades “d’agulles fosques”, “sota els vidres asèptics”: la bellesa delicada, lleugera de les papallones és com la bellesa del pensament dels estudiants intel·ligents o desperts que hi deixen la pell, en estudiar, si més no la pell espiritual. La pell, la superfície del cos, en tot cas, per denotació i connotació. N’hi ha que hi perden la vida, la joventut, estudiant, per un títol. Però a vegades val la pena de conservar-se en una vitrina per renéixer després.

Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Maria-Mercè Marçal

Poema extraordinari en la seva descripció del procés creatiu del poeta. La misèria de la vida es converteix en alegria, a través d’allò menys racional, “les aranyes sense seny”, de la creació. Tot és vell i fet malbé, però això no impedeix la joia de la veu poètica que se’n desprèn. És, doncs, un poema molt optimista i alliberador. El pujar dalt les golfes s'equivaldria al sortir de la caverna, en baixar-ne "les graus" conservaria el record d'haver-ne estat fora. És el tema universal de l'escala, relacionat amb el de la finestra oberta.