nan no ki no / hana to wa shirazu / nioi kana

[ Bashô Matsuo]

aunque no sé
de qué árbol florido,
¡ah, qué fragancia!

[traducció de José María Bermejo]

tot i que llega
d'on és l'arbre florit,
¡ah, quina olor!

[traducció d'Helena Bonals]

desconec quin
és l'origen dels versos,
¡però que inspirats!

[la meva lectura]

Han tornat els moments d'estima punyent.

De paraules fàcils i somriures gràcils.

De moviments estudiats.

Ara mires tot amb ulls de nen

i canvies els noms a les coses

per adjectius impossibles.

Cada segon és un any.

Cada instant esdevé mític.

Barrant el pas a la tristor.

GUEROLA GIL, Jordi dins Amagatalls

Amb els versos torna l'"estima punyent", reviu l'amor. Amb una forma aparentment intrascendent, i pensada alhora, el poeta ho mira tot com en la infantesa, transformant el record en "adjectius impossibles", en construccions sintàctiques agosarades. Cada segon del poema és proporcional a un any de vida, cada instant pot ser llegit de moltes maneres, com un mite. Aquest poema prova d'alleugerir la tristor, la melangia del record del passat, tot i que aquesta és intrínseca en la poesia. 

Miralls

Allà on només els moviments són present,

on les mirades blanques es troben

atemorint-se i es posen a lloc.....

Allà voldria anar jo.

Allà on no existeix el revers;

on l'espai, finit, es fa comprensible,

on només el mag pot entrar.

Allà on hi ha l'essència...

Allà voldria anar jo,

a l'altre costat del mirall.

ABELLANEDA i FERNÁNDEZ, Joan

dins A l'altre costat del mirall (poemes per sobreviure)

Allà on només és present, estàtic, el que no es manté precisament immòbil, on les mirades innocents tenen vergonya, allà és on el poeta s'identifica. Allà on no hi ha cap costat fosc, on es pot abastar tot amb la intel·ligència, on només accedeix la màgia, la poesia; poesia que és el que hi ha a l'altre costat del mirall, del poema. En definitiva, la veu poètica voldria que la vida fos com els versos.

Poeta i mussol, piulades al vol VIII

La senda que de la muntanya porta al riu

esvaneix la que del riu porta a la muntanya.

Caldrà seguir el riu o no perdre de vista la muntanya.

L'aigua no corre mai cap amunt. Als que sempre van a contracorrent els cal no oblidar que una pujada no és com una baixada, i que no s'ha de seguir el ramat sempre. Si no es perden de vista els ideals potser s'aconseguiran.

 Veig un túnel al final de la llum.

Totes les fites de la vida desemboquen en la decadència i mort finals. Raó de més per lluitar per la glòria.

  

Hi ha mirades com miralls
que ressonen com campanes.

Els ulls són mirall de l'interior d'una persona, que ressona en la seva testa, la seva part més elevada, com en la torre d'un campanar.

S’allunya si m’hi acoste.
Si m’allunye s’hi acosta.
I si travesse el mirall
quede travessat pel mirall.
Infinita, la imatge llambreja
a dins.

Si desitges algú, ets rebutjat. Si el rebutges et desitja. És així la naturalesa. Alhora, si trascendeixes, ets trascendit, el seduït és seductor, duen.

No fabriqueu la clau
abans que la porta.
Potser no cal porta.

No cal pre-ocupar-se, a la vida, cal ser feliç i despreocupat sempre.

  

La puresa no és en la innocència
sinó en l’enteresa que encara guardem.

[ Solament seràs estimat on se't vegi dèbil
sense que això provoqui la força >; Theodor W. Adorno ]

Només és digne de l'amor qui no creu ser-ho, deia Oscar Wilde.
Pots haver perdut la virginitat, i ser una gran persona encara. 

PORCAR, Josep, dins Poeta i mussol, piulades al vol VIII

Poema amb data (LXVI) 16.01.1991 A sumer

Haver escrit bellesa, goig,

bellesa i goig: sentit.

Haver escrit, amb cura,

aquesta breu paraula: dignitat.

Haver escrit això.

I encara més, pensar-hi,

com si fóra, de sobte, una primera volta.

Com diuen que vol dir el mot revelació.

Haver escrit, pensat, cregut, sentit.

Després poder dormir, mirar els noticiaris

i beure una cervesa, parlar amb els amics

del regiment del món, de les actualitats.

SÒRIA, Enric Compàs d'espera dins El cau de Calpurni

En comptes de "primum manducare, deinde philosophari", la veu poètica posa per davant fer poemes per poder viure, i escriure "bellesa i goig: sentit", tot el que proporciona la poesia, més la dignitat que proporciona la revelació de l'obra en l'inconscient, així com el pensar, fer voltes en aquesta primera idea. Només aleshores el poeta pot baixar de la torre de vori i prendre contacte amb el món real.

Vares venir fins on jo dormia
i em vas despertar,
i em vas convidar a tenir set,
una gran set per a la qual
et vas fer copa on jo la pogués beure.

VINYOLI, Joan Llibre d'Amic 

Segurament que la veu poètica ha tingut alguna experiència d'èxit a la vida, que voldria fer immutable amb la poesia. Poesia que se sol nodrir d'ella mateixa, però en primer lloc es nodreix de l'amor, com l'amor es nodreix de la poesia, o de la música, que deia el duc d'Orsino a Nit de reis de Shakespeare. La poesia és l'origen i el destí de la set del poeta, que com més se'n té més se'n vol.

Cromlec

I encara els versos
s'hi arrelaven en dir-los. 
Des de les vores,
cap al centre tibaven, 
terra fèrtil al cromlec. 

Jordi DORCA


Aterro al cromlec
entre desig i pedra. 
Encara els versos, 
mentre que sobrevolo
mots que sacsegen l'aire. 

Carme ROSANAS 

Dins el bloc I encara els versos de Jordi Dorca

En el poema del Jordi, els versos en forma de cromlec encara arribarien més al cor en ser dits, tot i que la veu és un element molt fràgil al costat de les pedres que que serien una imatge dels versos perdurables. Arriben més al cor alhora, en una imatge rodona, en anar de les vores cap al centre del cromlec.

El poema de la Carme emfatitza, per la seva banda, el contrast present moltes vegades entre "desig i pedra", entre el sentiment i la petrificació d'aquest sentiment. "Encara els versos", perquè els versos perduren quan tot ha acabat, a contracorrent. "Mots que sacsegen l'aire" és un vers molt brillant que parlaria de com la passió creadora remou el que és immaterial, en el lector.