Oferiràs la neu d'un devastat silenci;
allò que t'ha fet créixer serà com el llevat
d'un blanc precipitat a tactes més exactes
i una nova matèria instruirà el teu món.
Un bosc talat t'espera: no pensis a malmetre
la fam dels llops salvant les ombres seduïdes.

RAFART, Susanna dins Retrat en blanc

La veu poètica oferirà un silenci semblant a la neu, en la seva poesia. El llevat de les experiències de la vida han fet créixer els poemes en una nova matèria, un nou espai per al seu món, que porten a "un blanc precipitat a tactes més exactes", els dels versos. Al final de l'experiència vital l'espera un bosc talat, eixorc, però que conserva metafòricament "les ombres seduïdes", dels arbres que hi havia hagut; no pot "malmetre la fam dels llops", no pot deixar de tocar de peus  a terra, només amb aquestes ombres que encara estimen. Un poema que reflexiona sobre el procés de gestació dels poemes al llarg dels anys.

Poeta

Amb les meves tisores per tallar
com roses les paraules,
vaig haver de buscar forats de temps.
Els trobava en bars suburbials
després de les visites a les obres.
Forats de temps. He acabat per viure-hi.
Ara veig, dret encara, el que queda d'un mur.
Davant la seva estructura fosca,
desarborada, he entès la meva vida.

MARGARIT, Joan. Es perd el senyal

Quan escrius poesia generalment et fas un tip de retallar el que no vols dir, talment com se seleccionen i es tallen les roses. El poeta del títol, escrivia a estones lliures en les visites a les obres, cercant "forats de temps" que han acabat sent tota la seva vida, ara jubilat. D'aquest passat en queda un mur desarborat i simbòlic, però a través del qual la veu poètica és conscient de com l'arquitectura l'ha dut a la poesia.

Refrany

Al pot petit hi ha poca confitura

i al cor trencat la veritat més dura:

mal amagat és mal que no té cura,

la llibertat, la llei que és més segura,

la veritat, bandera que no es jura,

i el paradís, un bon plat de verdura.

CASASSES, Enric. Dins el bloc Poemes al pati

Poema realista, que nega les idees o refranys admesos convencionalment. Efectivament, al pot petit hi ha poca confitura, encara que sigui bona. "la veritat més dura" és la d'aquest poema, la de la majoria de poemes que solen venir d'un cor trencat. Les malalties porten sempre estigma, s'amaguen, i més si no tenen cura. La llibertat ve després de la llei, com volar es fa després de tocar a terra. La veritat no es pot jurar, perquè és relativa. El paradís és "un bon plat de verdura", perquè l'austeritat i els bons aliments són la més gran riquesa. És molt brillant en la manera com trenca amb el que és establert, aquest poema.

Brindis

Més junts del que ningú no sabrà mai,
alcem les dues copes amb el cava.
Veiem la nostra llum, cadascú als ulls de l’altre.
Un home i una dona, en un instant,
poden equivocar-se.
Però l’instant no tornarà mai més.

MARGARIT, Joan. Es perd el senyal

Més junts que no pas agafats físicament, els protagonistes del poema celebren amb cava aquesta proximitat, tots dos alhora reflectits en els ulls de l'altre respectivament. "Un home i una dona, en un instant,/ poden equivocarse", pecar, però aquest error, en durar un instant, en no repetir-se ni durar eternament, és absolutament insignificant, ja que no som eterns. I alhora aquest instant és important, i s'enyora, perquè efectivament "no tornarà mai més".

Es perd el senyal

No tinguis pietat del que has estat,

perquè la pietat és massa breu:

no dóna temps a construir-hi res.

De nit, en un petit aeroport,

veus com un avió s'està enlairant.

Va perdent-se el senyal.

Sents el convenciment que estàs vivint

uns anys sense esperances que ja són

els més feliços de la teva vida.

Hi ha una altra poesia, hi serà sempre,

com hi ha una altra música.

La de Beethoven sord. Quan es perd el senyal.

MARGARIT, Joan. Es perd el senyal

De les coses bones no n'aprenem res, només dels errors. La pietat, basada sobre l'èxit, no permet de construir cap ensenyança. De la nostra vida, com d'un avió enlairant-se, n'anem perdent el senyal, la mort és propera i alhora la nostra infantesa és més lluny. Els darrers anys, sense esperances, alhora són els més feliços, com ho pot arribar a ser la tardor. La paret de la mort que t'espera et fa viure més a fons. Hi ha sempre més poesia per escriure, com música per composar. Beethoven va ser sord a la vellesa, i componia igualment, amb més força que mai, segurament.

El sol davalla
les parpelles es clouen
Comença el sommi

RISPAU, Anna. Dins Ventall d'haikus

L'analogia entre el cloure's les parpelles i el davallar del sol és màgica com ho sol ser la posta. Tot baixa, com també les persianes. Com la decadència del dia, que alhora és el moment que "comença el somni", l'hora en què el bullici de la jornada, que no ens deixa pensar, ens permet de tornar sobre les nostres accions, i, amb l'inici del capvespre (el que és una paradoxa), comença la nostra veritable alegria, el nostre somni, el de la lluna.

Anomia

PORCAR, Josep. Dins Salms

Són lluernes? Són fanals? Són estels?

Són ulls de gat? D’òliba? De llop?

Són gotes de rou? De pluja? D’un plor?

Espurnegen? Tremolen? S’esvaeixen?

És de fred? De dolor? De desig?

Espai i temps abans de l’eclosió?

La sal d’uns cossos sense pes?

O és el llambreig de coses sense nom?

PORCAR, Josep

Petites coses totes elles, les que fan poesia. De vida limitada, producte de les sensacions de fred, dolor o desig del poeta. Coses que no han arribat a l'eclosió de ser compreses, de ser racionals. La sal de l'escriptura, que no pesa al capdavall. És "el llambreig", els batecs de "coses sense nom", les que amaga la poesia rere les metàfores.