CCXXIX

Un mateix llit de ferro per a l'amor i la mort.

BESSÓ, Pere, Iteràncies, interferències i grafitis

Si la poesia consisteix a il·lustrar el que és obvi, aquest vers-poema és poesia tot ell. La idea que l'amor i la mort es donen al mateix lloc, i són per tant relacionats, és una troballa, que sembla que tots hauríem d'haver fet. Però no, tot just me n'acabo d'adonar.

Compliment a Mercè

Els clavells s'incendien,
per imitar-te, quan
tu passes per davant.

I, per felicitar-te,
les pluges ploren, fan
damunt els vidres, vidre
damunt el vidre, cant.

El carrer de Montcada,
el dia del teu sant,
t'abraci, vell, galant.

Per brodar-te la gràcia
no trobo diamant.

ROSSELLÓ PÒRCEL, Bartomeu

Us fan un compliment així i declareu amor etern al poeta. Apart dels clavells que s'incendien en honor a ella, les pluges que ploren -"vidre/ damunt el vidre, cant"-, no són més que les lletres del poema, la poesia que és un vidre a través del qual es veu la realitat, realitat que ha passat prèviament pel filtre de l'enamorament. El poeta broda la gràcia que troba en ella, i no hi ha cap diamant a la seva altura. Tampoc es troba fàciment un comentari a l'altura d'aquest poema.

52(…)

És humà voler allò que ens cal, i és humà desitjar allò que no ens cal, però que per a nosaltres és desitjable. Allò que és malaltia és desitjar amb igual intensitat allò que cal i allò que és desitjable, i patir perquè hom no és perfecte com si hom patís perquè no té pa. El mal romàntic és aquest: és voler la lluna com si hi hagués manera d’assolir-la.

“No es pot fer una truita sense trencar els ous”.

(...)
PESSOA, Fernando, El llibre del desassossec

Brutal, aquest Pessoa. Camina per els dos costats de la realitat, de l’art: el realisme i el romanticisme, sense estimbar-se. És d’una lucidesa envejable. No es pot desitjar de la mateixa manera una necessitat primària que una de secundària.

“No es pot fer una truita sense trencar els ous”, no es pot volar sense haver tocat de peus a terra abans. Això val per tot. Només es va al cel quan s’ha estat a l’infern, diuen. Encara que la lluna és per a tots inassequible, com l'horitzó del mar, sempre la podem veure.

Qualsevol pot perdre en aquesta història

Ha començat a ploure de bell nou.
De res no et valdrà aixoplugar-te davall d’un ràfec.
Zeynep Kurada

(Ni tan sols tens dret a ser infeliç, com una tulipa encesa en les neus de muntanya.)

Entre les aigües de la nit i ombres de la son, passe el ble en una ciutat esberlada i aguaite que l’alba espargesca les cendres del teu nom. No sé de cap fanal que no es creme en la llum de la seua mateixa soledat. La lluita contra totes les cançons tristes acosta el dolor de la gent cap a nosaltres. No hi ha amor sense tren ni arenes mancades de les sandàlies del nòmada. Ho digué Zeynep Kurada amb tonada de acordió: El nostre és un amor de llibertat condicional. Començà a ploure de bell nou. De res no et servirà aquesta volta l’aixopluc d’un ràfec.

BESSÓ, Pere, de Aigües turques, 2010

L'amor és cosa de dos, si les dues mans no ho volen no hi haurà aplaudiments, deia Frömm. Els dos hi poden guanyar o perdre. Però si hi ha d'haver un ràfec, "de res no et valdrà aixoplugar-te". Trobo molt contundent, brillantíssim "Ni tan sols tens dret a ser infeliç, com una tulipa encesa en les neus de muntanya": l'empatia, la hipocresia excessiva fa que no poguem mostrar sentiments de tristesa, és mal vist. El poeta espera que "l'alba espargesca les cendres" del seu nom, vol oblidar l'altra amb el nou dia. Al capdavall de tot estem sols com un fanal en la nit. Volent treure'ns de sobre les cançons tristes, apropem els qui sofreixen al nostre voltant, al voltant de la poesia. No hi ha cap amor que no hagis d'agafar el tren quan passa. "El nostre és un amor de llibertat condicional": forma part d'una mena d'ordinador, que no controlem. En definitiva, poc hi tenim a fer, nosaltres, davant el ràfec de l'amor.

He conquerit, pam a pam, el terreny interior que havia nascut meu. He reclamat, espai a espai, l'aiguamoll en què havia esdevingut nul. He parit el meu ésser infinit, però m'he tret a la força de mi mateix.

PESSOA, Fernando, Llibre del desassossec, p. 29

Per la vida es perd la vida. El poeta s'exclama de com ha conquerit el seu món interior, el de l'art, a base de no viure com els altres. Però ha parit el seu "ésser infinit", i això és superior a tot. "L'important c'est la rose", cantava Gilbert Bécaud. El plaer més gran a la vida consisteix a ser admirat, diu Kundera.

Lletania

11. Nosaltres mai no ens realitzem. Som dos abismes-un pou fitant el cel.

PESSOA, Fernando, amb l'heterònim de Bernardo Soares, dins El llibre del desassossec

Cert tipus de persona mai es realitza, perquè sempre vol més, i aquest més no es pot aferrar mai. Al l'entrada número 61 dirà: “Només la infelicitat eleva”, o sigui, no és feliç ni vol ser-ho, perquè és molt rendible artísticament. En el fons del fons, és més feliç que ningú. La seva feina seria el pou, l’art, doncs, el cel. Ha esdevingut artista tot i ell mateix, la seva feina, la vida. D'allò més avall, profund, a allò més amunt, més transcendent. Les persones, que som humanes, ens movem entre allò grotesc i el sublim, he llegit alguna vegada. Una lletania és una enumeració llarga i pesada: d'aquí la ironia del títol, ja que aquest poema en prosa és curtíssim.

Amb llapis de fina
punta vols retenir aquest ara
que et sembla etern, tractes
d'habitar indrets que els mots
ja han abandonat.
I en no voler seguir cap camí
en vas fressant un de nou.

CLAPÉS, Antoni

Allunyant-se de la vida, transmutant-la en art, la veu poètica, que parla amb ella mateixa, tracta d’habitar els “indrets que els mots/ ja han abandonat”, quan darrere les paraules ja no “només et tinc a tu” (que diu Margarit), quan el significant ja no significa res, perquè la relació amb el passat s’ha extingit, tot i que ara li sembla etern alhora. Fugint doncs, de cap camí anterior, n’inicia un altre, el de la poesia.