Escampades a la taula
dibuixen abstractes mapes, les molles,
camins il.legibles de tendresa
entre dos plats.
I presencien geloses l’art,
de vegades absent de paraules,
d’estimar-nos.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (38)

Hi ha una comparació entre el seu art d’estimar i el dibuix de les molles, abstracte en el que diu, com un mapa, com ells dos sense parlar. Les molles podrien ser com les lletres dels poemes, geloses perquè prescindeixen d'elles.“camins il·legibles de tendresa/ entre dos plats”, allò que no es pot explicar ni en aquests poemes tan bells. De totes maneres, hi ha qui té la tesi (Alberoni) que l’amor no es pot aprendre, no és un art. Hi és o no hi és, i evidentment aquí hi és.

Hi ha somnis que no estrenen mai riqueses,
cauen retuts en joies que ens aclamen
com un estrany desvetllament de l’herba
en un riu sense dany en contrades tranquil·les:
no els mata la consciència en oferir-se el dia
perquè ens prenen el cor com belles carns antigues
en olis que enfosqueixen el llenç de cels llombards.
Qui ens reconeix llavors, malats d’altres nostàlgies,
havent malmès l’espai de tanta llum precària
com inunda les coses que toquem i mengem?
Pou de glaç descobert a peu de carretera,
preserven l’avenir que haurem abandonat.

RAFART, Susanna Pou de glaç dins Imparables. Una antologia

Hi ha somnis que no són opulents, sinó més aviat continguts, “joies” tranquil·les, sense perill. No decauen en començar la vida, sinó que ens conquereixen entremesclant terra, “carns”, i “cels”. Aleshores, qui els reconeix en nosaltres, quan tota la llum que conservem és la que fa una bombeta, per exemple, i els hem oblidat? Aquests somnis són com “un pou de glaç” al peu del camí, tot preservant l’avenir, que no és més que un resultat del passat. Un pou de glaç que no seria res més que la poesia, un cop més, que conserva tant com pot el passat per a nosaltres, i el projecta al futur que semblava acabat. "A demain sur la lune", que diu la cançó d'Adamo.

No ho sabrem mai i serà l’últim,
aquell, no encara escrit.
Deixarem, signe incert,
potser només una paraula sola
o un ritme insinuat a penes
com un batec de persiana
sobre balcons d’estiu.
No arribarà a ser mai,
però hi haurà un silenci
per sempre d’ell, una blancor interdita
gelosament a mans estranyes.
I qui sap on, en una terra humida,
el tremolós senyal d’un dit anònim.

BENGUEREL, Xavier L'altre

Mai no se’n sap prou. El millor poema serà “l’últim,/ aquell, no encara escrit”. Restarà per la posteritat a penes una paraula solta, o un ritme del poema que protegeix del calor del sol, del dia, de la vida, com una persiana. El silenci del poema no escrit ni recitat, que com que “No arribarà a ser mai”, no serà de ningú més que d’ell. El qual li servirà per deslliurar-se, encara que no serveixi per alliberar algú altre. Serà potser com a molt “el tremolós senyal d’un dit anònim” en “terra humida”: una cosa terrenal, que serà esborrada amb facilitat. La modèstia de l’ull poètic és important. La lucidesa també: la poesia no té fi ni límits més enllà dels del marc del llenguatge des d'on es projecta.

Convit estiuenc del bloc Uendos, Greixets i Maremortes

El banc romàntic:
abstracció sobre blanc,
natura al fons.

BONALS, Helena

XIX

A les mans l’espill on s’encén la flaire del cos jove.
Adore el seu balbuceig.

BESSÓ, Pere Iteràncies, interferències i grafitis

L’espill seria la poesia que reflecteix la realitat, o el passat d’on ve la “flaire del cos jove”. Adora la seva timidesa d’adolescent, ara que és un poeta consagrat. La qual cosa és com estimar aquests poemes tan curts, d'alguna manera.

Sense gosar fondre’s
la neu acarona les petjades encara tendres,
perquè buscar el teu tacte és comprensible,
perquè t’envegen les ametlles.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (37)

No es fon pas la neu blanca del seu amor, “les petjades encara tendres” indicaria que són joves. Se sent molt atret per ella, que és envejada per les ametlles, les quals són recloses a la closca, cosa que no fan ells dos. D’aquí vindria “la barana dels teus dits”, les portes que s’obren de dins cap a fora.

Sóc més ample que el prec
adreçat a ponent, a l’hora incerta
que els arços punxen núvols
amb misteris de fusta
carn i ossos.
Depenc de cos i pedra
i les arrels se’m nuen al cervell.
És axí que el meu vol
esdevé lacerant fins al traspàs.

No tastaré la lluna
amb somnis freds, però les dents trossegen
el meu cos tot obert
al sol profund.

XIRINACS, Olga Óssa Major, Llençol de noces

El dia va més enllà de la posta de sol, a la qual es prega que el dia torni, les arrels es “nuen al cervell”, com si fossin branques, la sortida del sol és lligada a la posta, igual com “carn i ossos” o “cos i pedra”. El vol del dia “esdevé lacerant”, dolorós, “fins al traspàs” del dia a la nit: la vida és dura però fascinant alhora, que diu Margarit. No sobreviurà “en somnis freds”, de nit, però té molta vida per endavant, sota un “sol profund”.