Pensament de primavera

Que vanament, coses, floriu,
si amb vostra vida no m’ompliu,
i em sento eixut i deslligat,
en incertesa i soledat.

Però si res no creix en mi,
i és com en va que faig camí,
sóc potser encara l’instrument
amb què es perfà algun pensament.

VINYOLI, Joan De vida i somni

Les “coses” floreixen: les flors i l’enamorament. Però floreixen vanament, acaben morint. Per això l’ull poètic se sent sol i amb incertesa, “eixut i deslligat”, deseixit de la vida. Però si res no perdura en ell, i tot i que la seva vida sigui en va, com a poeta ell és potser encara l’instrument que el fa reviure en el pensament d’un lector. La poesia el salva, el permet de transcendir, de perllongar-se una mica més.

Duc a la pell teixida
la foscor d’esta set.
Vinc d’arrapar el silenci.
Caminaré,
la meua mirada
m’espera més enllà.

BLANCH, Berna El baf de l’espill

Du teixida en la superfície de la seva obra la foscor d’una set espiritual. La poesia pren violentament, trenca el silenci per ella mateixa. Si camina, la seva vida es transformarà en poesia més endavant, la seua mirada es projecta en el futur.

Sents?
L’aigua bull a la cuina
i sense angúnia,
alegre amb el so,
imita els besos de joguina que em fas.

Veus?
El baf d’aigua calenta a l’aire
dibuixa jocs mentre et dutxes,
i espanta el rastre d’absències
si ets amb mi.

Notes?
el solc dels dies es fa tou
al pas dels peus que m’acompanyen.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (33)

A través de tres sentits diferents, l’oïda, la vista i el tacte, recorda a l’estimada com els besos fan soroll d’aigua bullint, l’amor que vessa, encara que sigui tot jugant; la companyia esborra la solitud, visiblement; i es nota menys la duresa de la vida gràcies a ella. També s’ho recorda a ell mateix, la veu poètica, perquè sempre hi pot haver un dubte en la seva fe. Però si aquest amor és tan gran com el que descriu, no ha de patir pas.

Avancen núvols mentre jo m’estic,
una vegada més, mirant a fora,
tot i la llum, que informa brutalment
de la inutilitat de la mirada.
Mira’m, tu també, cel: toca’m i estira’m
per les solapes del cervell, ajuda’m
a fondre’m com si fos només qui sóc
-una mol·lecula de fang que flota
sobre la pell gastada d’un planeta.
M’ha costat molt acceptar la disfressa
que he estat portant tots aquests anys! I em costa
encara més plantar fixament l’ull
a l’univers indefinit i enorme
i acceptar aquesta broma de mal gust:
resulta que no hi ha ningú assumint
que els nostres somnis van tenir gestor.
Es veu que es tracta d’aprendre a nedar.
I, enmig dels muts, ara també em pregunto
no ja per què ha servit ni a qui sinó,
senzillament, per què encara no callo.

PUIGVERD, Antoni Curset de natació

Per què continuar fent servir la veu, fent poemes, com qui mira en un dia núvol, i no hi veu prou, si només ets “una mol·lècula de fang que flota”, si els nostres somnis “no van tenir gestor”, cap mena de seguretat que es farien realitat, si Déu no existeix, si la disfressa de persona-poeta important li ha costat tant d’acceptar. Si tan insignificant és una persona, per què encara no calla, es pregunta. Perquè hi ha qui encara el llegeix. Una cosa molt gran en una de molt petita, és el que són alguns, per sort.

Tu que has viscut sempre
A l’ombra de qualsevol tombant,
Treu el cap a la finestra
I aterra la paret:
Veuràs, quina florida de liles,
Veuràs, quina almoina de roses.

XIRINACS, Olga Óssa Major

Tu que has viscut sempre a qualsevol lloc, en una casa fosca, “a l’ombra de qualsevol tombant”, treu ara el cap a la finestra, obre’t al món i veuràs quantes flors creixen en forma de poemes. Que són el fruit de la constància, que ho arrisca tot a l’obra literària.

VIII

Del camp de batalla al camp de l’escriptura, quan les
llàgrimes somien.

BESSÓ, Pere Iteràncies, interferències i grafitis

Les llàgrimes cauen avall, al mateix temps que pujen, s'evaporen els somnis. Que "les/ llàgrimes somien" és poesia per si sol. De la vida ("el camp de batalla") a l’art (l'escriptura"), quan els sentiments són desarrelats del cos, somien, es converteixen en poesia, tendeixen cap amunt. Tota la humanitat tendeix cap amunt encara que no ho sembli.

III

El pensament a rebre’t no consent
quan ets del meu desig, i si atempera
la seva fúria el meu desig, oh artera!
et sento com de foc al pensament.

BENGUEREL, Xavier Illes del somni (1940-1954)

Quina relexió més ben trobada. Parla de la paradoxa que es troba entre desitjar amb la raó o amb els sentits. Normalment s’estima més quan no es desitja físicament, i es desitja més quan no s’estima. Margarit diu que s’estima més quan s’és distant, no pas perquè si. A mi aquest poema m’allibera de certs complexos, encara que sempre costi d’anar pel fil del gavinet. Per cert, que artera significa astuta, com astut és aquest poema.