La mà el dibuixa,
estimulant dorment,
dolç el maluc.
Duna plaent que amaga,
humida, un crit secret.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (25)

“La mà”, que és l’element imprescindible perquè un dibuix, una obra d’art es pugui considerar sublim, perquè només amb allò fet de forma artesanal es pot, “dibuixa”, doncs, “dolç el maluc”, metafòricament. “Estimulant dorment” seria un oxymoron, fet de la contradicció entre estimular i adormir: que alhora deperta i relaxa. Hi hauria un altre oxymoron al final: “un crit secret”: per un cantó allò fort i molt perceptible, per l’altre allò invisible, amagat. Tot per dir que és un amor profund però contingut alhora, com el dels xiprers de Van Gogh, que no serien més que flames d’un foc contingut, amagat i mostrat alhora.

Surt al carrer

Surt al carrer i camina,
a poc a poc, lentament,
deixa que els ulls llisquin
atrapant el paisatge,
i guarda'l a la retina
com un nou tresor.
Observa la gent
arbres i edificis
tot quan et complagui.
Mai és igual,
sempre hi ha sorpreses
coses per descobrir.
I si tens dubtes, ajupit,
simula cordar-te les sabates.
Veuràs el món
amb ulls d'infant.

PUIGCARBÓ dins el bloc Anoharra

La persona que surt al carrer i s’ho mira tot amb atenció, fa anar l’empatia. La que dubta i es mira el terra, veu el món amb ulls d’infant, aquell qui ho veu tot de forma més abstracta encara, sense connectar gaire amb el reste del món, com els primitius, amb la seva por de la natura. També per denotació: l’infant és més proper al terra que un adult. És un poema molt profund i planer alhora, que no es decanta ni per una manera de veure les coses ni per l'altra, totes dues semblen bones.

XII

El poeta foll amb dignitat sempre té una illa a la rerabotiga dels seus somnis.

BESSÓ, Pere Minimals

El poeta contingudament apassionat, sempre conserva el seu bocí d’ideal, quan ja han passat els somnis, i encara perduren a la rerabotiga, l’inconscient. L’equilibri entre “foll” i “amb dignitat” és molt important en aquest sentit, ha de ser un somni que hagi valgut molt la pena.

Transparència

Se m'ha fos la màgia
dins un bucle involuntari i fortuït
que va desprendre's dels lligams.
Ara compto les hores transparents
que sobren del meu passat;
les enfilo una a una
en el collaret clàssic
i desesperat de la incertesa...

I tot i així,
em preocupa el fet de pensar
que ara m'és indiferent
viure, o no, el resultat final.

Ja tant se val!

ASSENS, Montse dins el bloc Brisalls de mar

Sempre m’ha angoixat, quan llegeixo un llibre molt interessant, de pensar que podria morir sense acabar-me’l, sense saber com acaba. N’hi ha que van directes al final, però a mi m’agrada el fair play. En aquest poema la veu poètica renuncia a voler saber com acabarà alguna història del seu passat: li sap greu que no li importi pas. Les “hores transparents” no serien més que les que no tenen transcendència dins la seva vida, per a ella. En fa un collaret que no necessita d’acabar, li és indiferent, i, com a persona no superficial, això la preocupa. Però al capdavall, “tant se val!”. “Aprendre per saber-se desprendre”, que canta Llach.

Munts i munts de lletra atapeïda esgarrapaven
les hores del silenci:
darrera de cada arbre i a cada cantonada,
l’encontre possible punxava el desig.
No sabíem que els àlbers havien de créixer tant:
ja no es veien els nostres noms gravats.
I que les lletres havien d’envellir,
com les tintes diluïdes de tants amors blaus
i llàgrimes que amagàvem als armaris.

Era el temps dels juraments eterns.
La felicitat total subratllava el cel escrita en ales de papallona,
en vols translúcids d’espiadimonis,
en imatges tranquil.les sobre l’aigua,
en claps de sol a la paret,
en reixes de lluna al terra de la cambra,
tot tan efímer com la felicitat mateixa.

XIRINACS, Olga Óssa Major

“Munts i munts de lletra atapeïda esgarrapaven/ les hores del silenci”: el silenci trencat per allò escrit als arbres i parets, “l’encontre possible punxava el desig” (el cor atravessat dels que s’estimen, que es troba sovint entre els “grafittis”). “Les lletres havien d’envellir”, com les de la poesia mateixa. “Amors blaus”, de príncep blau, es tracta d’una metonímia que pren l’amor per el príncep. “llàgrimes que amagàvem als armaris”: pots tenir una relació sentimental amb un jersei, per exemple. Per un cantó els “juraments eterns”, per l’altre “tot tan efímer com la felicitat mateixa”. “La felicitat total subratllava el cel escrita en ales de papallona”: la felicitat feia més bell o sublim el cel, per extensió, la felicitat accentuava les coses bones. Els inicis d’una relació solen ser bells, i més en la joventut. Però també, una mica com les papallones, que ja se sap.

Si aprenguera de la nit
o de les ones de l’orgasme
com lliurar esta carn
que m’obliga a la consciència.
Voldria el so que escapa
en estellar-se els ossos,
el goig de l’aigua
oberta en mil gotes.

BLANCH, Berna El baf de l'espill

Si aprengués de la intuïció, d’allò més oriental (de la nit o l’orgasme) com deslliurar-se de la consciència, racional, excessiva, de la llum del dia: aquest és el seu desig. Ho voldria tot: l’abstracció (la idea, els ossos que s’estellen, el contrast de la lluna amb el el cel fosc), i l’empatia (“l’aigua oberta en mil gotes”, els sentits, múltiples, imprecisos, insignificants, però molt valuosos alhora). Ho voldria tot, l’ànima i el cos. Un desig tan ben expressat hauria de tenir recompensa algun dia...

Jau tendra al llit,
realitat dels somnis.
L’espatlla nua.
I la mima el llençol
que respirar no gosa.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (24)

La “realitat dels somnis” i “l’espatlla nua” són dues coses despullades paral·leles, una que no sol tocar de peus a terra, i l’altra que més aviat és terrenal. Totes dues en connexió gràcies a la personificació del llençol, “que respirar no gosa”. Voldria aturar l'instant: és una escena tan lírica que s’aguantaria la respiració, que no es mou, ell, per no espatllar-la, per no espatllar el somni fet realitat que és ella per a la veu poètica. És veritat que els déus a vegades concedeixen els desitjos. Per altra banda, els llençols podrien ser una imatge de la poesia, que la cobreix amb delicadesa, ella que n'és l'origen.