1986

Com un cop de vent
que obre de bat a bat la finestra,
i omple d’aire nou la meva cambra,
i dóna llum als meus mobles.

Com una onada de cel
que m’inunda, m’arronsa i se m’emporta,
com una vareta màgica
que em transforma,
que em ressuscita cada cop que et veig.

Perquè t’estimo,
perquè m’estimo que m’estimis.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (13)

Senzill, curt i ras (tot i que la veritat rarament és simple, que deia Wilde): està enamorat. Amb una força equivalent a la d’un Petrarca, com es veurà en els versos escrits vint-i-dos anys més tard. L’eufòria de l’enamorament és total, allò que ha de ser recordat d’ara en endavant com l’origen de tot, com “l’arrel de tota saviesa” a la vida, que diu Evelyn Waugh.


2008

M’agrada dir-te,
pronunciar les cinc lletres
que intenten descriure el teu nom,
mentre ondula la roba que et toca,
mentre rellisca l’aigua que et mulla,
juganera, el riure del teu cos.

Però el llenguatge és tendre encara
i el caliu dels mots, abraçat, es fon
a les parpelles que em miren.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (17)

Li agrada de pronunciar el seu nom, el significant que té tant de significat per a ell. “cinc lletres/ que intenten descriure el seu nom”, que no surt en cap poema, només en la dedicatòria al principi del llibre: és habitual en els poetes. Tot i que ja fa vint-i-dos anys de l’anterior poema, “el llenguatge és tendre encara”: som inexperts en tot, sobretot en les relacions sentimentals. “el caliu dels mots, abraçat, es fon/ a les parpelles que em miren”: paraules i vista, esperit i cos, connectats. Vista que se n’aniria cap als poemes, per exemple, punt d’unió, d’amor entre els dos que s’estimen, que encara estan enamorats.

Aquest llibre té tres parts: una escrita el 1986, un sol poema, sobre l’enamorament, la flor. Després venen trenta-set poemes que descriuen l’amor, el fruit. Finalment nou poemes més, que són d’altres temes. Els poemes centrals i els finals sumats fan quaranta-cinc poemes, com l’edat del poeta, que podrien simbolitzar la plenitud d’aquests anys, bàsicament viscuts amb ella i per ella, la Maite.

32.

Ample paisatge
on més lent és el canvi.
Potser jo hi sobro.

FORMOSA, Feliu

La manca de canvi s’identifica amb Parmènides, si l’ample paisatge no canvia mai, es poden perdre millores; si la veu poètica no s’adapta a la vida, és que potser és més com Heràclit, en qui la realitat és com un riu, que mai no és el mateix. Potser hi sobra, en aquest paisatge, és com un aneguet lleig en aquest cas, s’ha de dedicar a ser cigne, a allò per al que serveix, la poesia, que, en contrast amb la prosa, té molt d’Heràclit. La prosa és allò compacte, es correspon amb l’anàlisi, per això existeix el kerning, l’espai de prosa; la poesia és allò puntual, sintetitzat, més aviat.

Perquè, al capdavall, les interpretacions són múltiples i mudables, per sort, com s’ha vist al llarg d’aquests 32 haikus, que he publicat sense el permís de l’autor. El repte era de comentar-los tots, de principi a final, i això és arriscat: n’hi ha de més bons i de menys, igual com passa amb les meves interpretacions. Gràcies a tots els que em seguiu habitualment!

31.

Travesso l’era.
Una oca estén les ales.
No ve la calma.

FORMOSA, Feliu

No ve la calma, perquè com l’oca, la veu poètica no vola pas en travessar el poema. En travessar l’era, metàforicament, on se separa el gra de la palla, la idea de la realització: no ha aconseguit el que volia, volar.

30.

Solitud: somni.
Discussió: esperança.
Pausa: recança.

FORMOSA, Feliu

El somni s’identificaria amb el futur, és en la solitud que s’origina, per mitjà de “l’ajornament”, que diu Kafka, en el refús a casar-se, per exemple. La recança, la pausa, amb el passat, que no deixa viure tranquil, a vegades: “l’absolució aparent” (també d'El procés), el passat tot sol és insuficient. L’esperança o discussió, es correspon amb el present, la vida en funcionament, allò que cal viure. L’acció, doncs, en equilibri entre la solitud i la pausa, de nou un entrepà de versos.

29.

Els sons de l’arpa
Van entrellaçant somnis
A mitja tarda.

FORMOSA, Feliu

Les notes entrellacen matí i tarda, passat i futur, en l’equilibri, la serenor de la mitja tarda. Ho fa sinestèsicament, barrejant els sons amb els somnis (l’art permet de somniar), de fet la mateixa música és abstracta com un somni.“Si la música és l’aliment de l’amor,/ continueu tocant, doneu-me’n un excés”, que deia el duc d’Orsino a Nit de reis, de Shakespeare.

28.

Un so de flauta.
(Un parèntesi al centre.)
Un nou cometa.

FORMOSA, Feliu

Un entrepà fet de música i estrelles, amb un parèntesi, un descans per tocar de peus a terra. Entre la poesia i més poesia, la prosa, quina delícia. Després de la reflexió, l’acció, i viceversa. Temps i contrast, he llegit algun cop, per als humans, que no són pas cap déu, que ho sap tot d’entrada. Jo mateixa sempre remato els meus comentaris a l'últim moment, com ara.

27.

Tarda serena.
Els altiplans confien
que res no minvi.

FORMOSA, Feliu

Tant de bo "sempre fos setembre" (de Jaume Subirana), i tinguéssim la maduresa de la vida, amb la seva serenor, però sense que hom sigui massa vell, sense "que res no minvi". Els altiplans confien que no hi hagi torrentades, ni sequera, en una personificació: es tracta de la veu poètica, la que ho desitja.