Επιθυμίες / Desigs

Com cossos bells de morts que no han envellit
i els han tancats, amb llàgrimes, dins una tomba esplèndida,
amb roses per capçal i llessamins als peus-
així semblen talment els desigs que han passat
sense que els satisfessin; sense una sola nit
de goig que els fos donada, o un sol matí lluent.

KAVAFIS, K. P.

(Traduït del grec per Joan Ferrater)

Poema basat en una comparació: una persona morta de jove, amb un cos encara bell, seria com un desig amorós no fet realitat. És el tema recurrent de Kavafis, la defensa de l'experiència, "una sola nit de goig" justificaria una relació. Els poemes de Kavafis són sempre tan originals i alliberadors, va tan a la seva!

Capvespre d'agost

Ha plogut molt. De tot arreu m'arriben
sentors de terra molla.
Bec, golut,
la llum esplendorosa del crepuscle.

Ara pertot la vida recomença
poderosa com mai;
i els amants que són lluny l'un de l'altre
s'enyoren i es desitgen.

¿I jo qui sóc sinó algú innominat
que sols viu si tu el penses ?

Miquel Martí i Pol Els bells camins

La terra molla després de ploure, igual que el crepuscle, indica renovació, vida. Aquest crepuscle ens introdueix a una comparació entre l'amor a una persona, la qual, amb la posta de sol, s'enyora i es desitja, i l'amor a un poema, que només viu "si tu el penses". La crítica, la interpretació d'un poema és sempre una demostració d'amor. De fet és una manera més d'estimar tots els amors que hom ha tingut, hagin pogut ser o no. A més, el poeta no és ningú sense el lector, que proporciona vida al poema, en últim terme. Una vida que també s'ha de renovar en cada lector, una vida immaterial. La paraula "capvespre" em sembla molt poètica, per cert. El mes d'agost seria una cosa paral.lela al capvespre, també indica el final de la calor.

Escrits a la pell

M'alço en nom propi i de ningú més,
La meva història és breu
com els mots que ara enfilo;
els imagino, els penso, els dic,
els escric, els rento i els estenc al món,
clars com la inquietud de primavera.

Després, aquí els llegiu.

PORTEROS i LIROZ, Helena

La veu poètica explica una vivència personal, en fa poesia, breu com la seva pròpia vida. La metàfora estesa en què compara el poema amb una peça de roba que renta i estén (quina coincidència en les meves paraules!) és molt ben trobada. També quan compara la claredat dels poemes amb la inquietud de primavera: o hi entres o no, igual que "la incerta glòria d'un dia d'abril" que deia Shakespeare.

Després, "aquí els llegiu": passen a ser dels lectors que els llegeixen, els poemes, els fan seus, hi projecten les seves vivències individuals, els seus sentiments. El poema va del concret a l'abstracte, i de nou al concret, la pell.

La Poesia?...

La Poesia?
Cal cercar-la on tu saps ja
que és, com la Gràcia
o l'aigua pura i dura
d'una font emboscada.

RIBA, Carles

Per mi la Poesia es troba a la "font" de la vida, en la infantesa, generalment. És emboscada, o sigui difícil de trobar, però la Poesia és una font d'aigua que no és més que "neu que es fon", que diu una cançó. La Poesia, així, en majúscules, es estimada per la majoria de persones. Llegeixi o no poemes, hom sap què és, i sap on és, en el fons del fons.

Tam-tam

El costellam de l´esquelet del poema no pot suportar
aquest batec bantú, zulú del nostre cor.
La sang, a rierades, corre per les temples.
La paraula se´ns torna palmell fred de mà.
El vers arrampat al naixement de la bragueta.
Jo sóc un poema vaginal.
Tu ets una verga poètica.
Això és amor. El Sena ho sap.
No sé parlar.
No puc dir res.
Tinc la llengua paralitzada a la teva boca.
Sóc un animal ajaçat dins del jóc de la teva boca.
Sóc un animal assedegat de l´aigua de la teva boca.
Tot el món per una dolça construcció del Nosaltres en l´Un.
El món ho sap.
Això és l´amor.
Tam-tam antics a la selva de les venes.
L´esquelet del poema no pot suportar aquesta embranzida.
Defalleix sense ser ni no ser.
Ja no tinc veu.
Et tinc ben meu.
Tu i jo ho sabem. Això és l´amor.

MIQUEL ABELLÀ, Dolors

Heus aquí un poema que posa el cor, els sentits, per sobre de l'espiritualitat, metafòrica, del quedar-se amb els ossos i prescindir de la carn, en l'amor. El tam-tam primitiu dels salvatges corre en les venes, a la sang. Tot i que, paradoxalment, s'associa l'abstracció, els ossos, amb els primitius, és una veu poètica que no té por de la natura, com la tenen els primitius, generalment. O sigui que per un cantó defensa allò més salvatge i per l'altre no. La paraula esdevé massa freda, per descriure aquesta passió. El Sena, un riu, podria ser metàfora de la força de l'amor. L'esquelet del poema, les interpretacions, la lectura d'ell que en fem, també, no suporta tanta passió, defalleix sense dir ni permetre que s'escolti res més, el poema té vida pròpia, intraduïble en més paraules. Com a la cançó de Lili Marlene, "sabem que ens estimem", és un saber que no passa per la raó, que només el sap la veu poètica i el seu amant. A favor, en definitiva, de la saviesa, la lucidesa en l'amor, en darrer terme, que no pas la ceguesa.

Digues, pastor de ramats,
a la vora del camí,
el vent que passa, què et diu?

Que és vent i que passa,
que abans ja passava
i passarà després.
És això el que et diu?

-Moltes més coses que no això,
parla de moltes altres coses.
De memòries i enyorances,
de coses que mai no van ser.

-Mai no has sentit com passa el vent.
El vent només parla de vent.
Ço que dius és mentida,
i la mentida està dins tu.

PESSOA, Fernando, Poemes d’Alberto Caeiro

El pastor de ramats no ve a ser res més que el poeta: els ramats serien els poemes. Tenint en compte que se sap que el llibre que inclou aquest poema el va escriure d’una tirada, en un dia, aleshores gairebé era ell mateix com “la llum del Sol que no sap què fa,/ i per tant no s’erra, i és comuna i bona”. La tesi d’aquest poema, com de la major part del llibre, és que l’art, com el vent, no necessita d’intèrprets, almenys en últim terme. El vent passa, i ja està, no vol referir-se a res, ni ser un misteri. És un element objectiu, extern, mentre que les interpretacions són subjectives, en l’interior, per a la veu poètica, doncs, són mentida. Es posicionaria en contra del Romanticisme, que defensa el món interior, i a favor de la natura, dels sentits. Té una gran força, una gran claredat aquest llibre, he de reconèixer que és del millor que he llegit mai en poesia, del més rotundament ben escrit i original.

He Perdut Alguns Versos

L’àngel de la canalla
Vindrà de grat amb una
delegació dels seus.
Bartomeu Fiol, “Canalla lluny de Grècia”

Són com animals esquius,
a cops se’m passegen per sobre
o se m’esmunyen entre els peus
i em fan ensopegar.

N’he caçat sovint en l’última revinglada,
en els moviments més convulsos de l’amor;
després, endormiscat, he mig obert la mà
i han escapat d’entre els dits, com insectes.

També n’he perdut per mandra
de llevar-me del llit;
si els enganxo a un paper
sovint acaben diluïts
en el sabó de la bugada.

O els ha espatllat l’esperit d’un licor,
una visita que venia de Porlock,
la urgència de l’últim cigarret
o els viatges imprevists al banc.

A moments em pensava
que la memòria, l’amant voluble
que no pot evitar trair-me,
els subjectava i no els deixava anar.

Com sempre , m’equivocava,
descurada com és, els va deixar
a l’abast de l’oblit.

El pitjor és que sóc conscient
que els versos fugitius
se’n van a un poema que rellegeixo
sovint al mig de la nit, i que no puc recordar
quan em treu del llit, amb la llum de l’alba,
la bóta de ferro del dia.

AGUILÓ, Josep Lluís Llunari

Els versos solen venir “de mala gana”, deia algun escriptor. A més, fan ensopegar el poeta amb la vida, s’esmunyen entre els peus, tot fent-lo caminar malament, sense poder tocar plenament de peus a terra. Li vénen amb l’amor, se li escapen en el moment de crear, “endormiscat”, metàfora del millor moment creatiu, essent entre despert i adormit. Els versos a vegades es perden perquè no s’anoten, d’altres perquè eren al pantaló amb la bugada. L’espiritualitat també pot ser interrompuda per una visita al banc. Sembla que allò important no s’oblida: doncs també. La lleugeresa dels versos, en definitiva, que se li escapen, contrasta amb una cosa molt pesada, “la bota de ferro del dia”, una metàfora molt il.lustrativa de la feixuguesa de la vida.