Prou!

Prou,

aparteu els troncs i la fullaraca,

enderroqueu les murades de formigó,

que cap enginyer desvie la llera,

no construïu falsos poemes sobre la rambla.

Prou,

deixeu que l’aigua baixe furiosa,

que la sang i la terra ens arrossegue a tots;

a qui li siga dat aigües obertes

que desplegue el velam de la paraula secreta,

qui haja d’asfixiar-se en l’estantissa aigua del barranc

o descompondre’s en el tarquim del gorg

que respire l’oxigen que li reste del passat

fins que comence la processó dels cucs.

MOMPÓ, Francesc. Dins el bloc Uendos, greixets i maremortes

Un cant a crits, el de la exigència de posar passió en tot el que fem, deixar-se anar en el sentit positiu. Que ningú tracti de frenar el corrent que baixa, la seva autenticitat. Qui no trobi la força d'aquesta passió, que cerqui inspiració en "l'oxigen que li reste del passat", a través de la poesia, abans de caure mort. Bellíssim.