UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

Han florit crisantems al jardí de la casa,
són granats i sedosos, com d'estampa xinesa,
i he pensat que florien com neix un poema:
per un moment, el vent remou les fulles
i l'aire de l'oblit, més tard, el pren.

Torna el dia dels morts i escolto algun poeta
que parla per a mi des d'un país remot,
nord enllà, mar endins, qui sap la ruta.
Sylvia Plath, des d'Orió, perduda,
Virgínia Woolf, que neda cap al far,
Rosalia, asseguda al banc de pedra,
i Dickinson, que plora entre flors blanques
per l'amor que ha perdut o no ha trobat.

Posaré crisantems a la paraula
dels poetes anònims. I un aquí, també,
perquè és llarga la nit i curt el dia,
perquè sóc viva, i ells s'estan amb mi.

XIRINACS, Olga La pluja sobre els palaus, dins Óssa Major

Els crisantems, flor del dia de Tots Sants, floreixen com un poema, diu la veu poètica. Un instant en què el vent de la poesia "remou les fulles" (els versos), així com "l'aire de l'oblit" fa que el poema hagi de renéixer en el lector per perdurar.

La poeta escriu des del dia dels morts, en relació amb les grans poetes mortes, que li parlen des dels records que en té. Totes han tingut alguna relació amb la seva obra, especialment Virginia Woolf (Al meu cap una llosa), i Rosalia (La tarda a Venècia). És bell el que diu d'Emily Dickinson, que plora per "l'amor que ha perdut o no ha trobat", motiu universal de la poesia, en relació al passat i al futur.

La veu poètica agraeix d'estar viva i que aquestes autores siguin amb ella, en el crisantem que seria la seva poesia, bella i plena de sentiment.