Es perd el senyal

No tinguis pietat del que has estat,

perquè la pietat és massa breu:

no dóna temps a construir-hi res.

De nit, en un petit aeroport,

veus com un avió s'està enlairant.

Va perdent-se el senyal.

Sents el convenciment que estàs vivint

uns anys sense esperances que ja són

els més feliços de la teva vida.

Hi ha una altra poesia, hi serà sempre,

com hi ha una altra música.

La de Beethoven sord. Quan es perd el senyal.

MARGARIT, Joan. Es perd el senyal

De les coses bones no n'aprenem res, només dels errors. La pietat, basada sobre l'èxit, no permet de construir cap ensenyança. De la nostra vida, com d'un avió enlairant-se, n'anem perdent el senyal, la mort és propera i alhora la nostra infantesa és més lluny. Els darrers anys, sense esperances, alhora són els més feliços, com ho pot arribar a ser la tardor. La paret de la mort que t'espera et fa viure més a fons. Hi ha sempre més poesia per escriure, com música per composar. Beethoven va ser sord a la vellesa, i componia igualment, amb més força que mai, segurament.

El sol davalla
les parpelles es clouen
Comença el sommi

RISPAU, Anna. Dins Ventall d'haikus

L'analogia entre el cloure's les parpelles i el davallar del sol és màgica com ho sol ser la posta. Tot baixa, com també les persianes. Com la decadència del dia, que alhora és el moment que "comença el somni", l'hora en què el bullici de la jornada, que no ens deixa pensar, ens permet de tornar sobre les nostres accions, i, amb l'inici del capvespre (el que és una paradoxa), comença la nostra veritable alegria, el nostre somni, el de la lluna.

Anomia

PORCAR, Josep. Dins Salms

Són lluernes? Són fanals? Són estels?

Són ulls de gat? D’òliba? De llop?

Són gotes de rou? De pluja? D’un plor?

Espurnegen? Tremolen? S’esvaeixen?

És de fred? De dolor? De desig?

Espai i temps abans de l’eclosió?

La sal d’uns cossos sense pes?

O és el llambreig de coses sense nom?

PORCAR, Josep

Petites coses totes elles, les que fan poesia. De vida limitada, producte de les sensacions de fred, dolor o desig del poeta. Coses que no han arribat a l'eclosió de ser compreses, de ser racionals. La sal de l'escriptura, que no pesa al capdavall. És "el llambreig", els batecs de "coses sense nom", les que amaga la poesia rere les metàfores.

I és cru l'hivern
quan, ai, la rosa es dreça,
febrós miratge.

KARSTEN, dins Premis Haikus Ciutat d'Olot 2012

No us penseu pas que s'estima més a la primavera. La contenció, la cruesa de l'hivern fa lluir molt més la rosa de l'amor entre la neu blanca, per molt miratge que sigui (o sigui, una mena de rosa virtual, no gaire física). Anar contracorrent pot ajudar, fer-te vell o ser un infant no vol dir tornar-te, ser insensible.

Estamordits
els sentits, estiueja
esma i desig.

MARA, dins Premis Haikus Ciutat d'Olot 2012

Si renegues del cos, pot ser que també renunciïs a la passió, la qual se n'aniria de vacances. En una mena de paradoxa, perquè a l'estiu "tota cuca viu".

Declaració

Sóc tan enganyador com aquests núvols

i tan de veritat com la tempesta

i sóc tan de fiar com els cartutxos

xops de la pluja d'un final de festa.



I sóc constant igual com els catúfols,

sóc infidel com prometé la pesta,

i sóc dur de pelar com els dos cuiros

que em tapen els ullets quan faig la sesta.



T'oblido cada dia vint vegades

i vint cops cada dia et veig entrar

portant o no portant les arrecades



al circuit terminal que el condemnar

comprèn del viure meu, de com m'agrades,

a prendre'm en morir fins a estimar.


CASASSES, Enric. Premi Nacional de Cultura 2012
(Dins de No hi érem. Barcelona: Empúries 1993)

El poema contrasta imatges contradictòries, per mostrar-se humà, segurament. Els núvols enganyen perquè tapen la llum del sol, la tempesta és veritable perquè quan es diu la veritat pot haver-hi un terrabastall. Els "cartutxos/ xops de pluja" no són de fiar perquè són inútils. Tres imatges que el defineixen amb la pluja de centre, la pluja que és com la poesia, que sol ser esporàdica.

La següent imatge, "constant igual com els catúfols", faria referència a la constància de les cintes transportadores que duen els catúfols. En contrast, la tempesta prometé ser infidel, perquè amb la mort les persones solen canviar de parella. En aquest sentit, "no és dur de pelar".

A l'última estrofa, declara com vint cops oblida l'altra persona, i vint cops més se li apareix, "portant o no portant les arrecades", metonímia per dir que va nua o no.

A la conclusió, i ja que es tractaria d'una declaració d'amor tant com de manera de ser, parlaria de com mor d'aquest amor, "de com m'agrades".

I quin lluert
tan fi, amor! -veus?, s'esquitlla
talment una ombra.

DORCA, Jordi

El lluert, la sargantana, com un vers, com la poesia, s'escapa de la nostra comprensió, alhora que és fugisser com la bellesa, com l'amor a voltes. "talment una ombra", en definitiva. Aquest haiku en seria una mostra del que diem.