Prediràs la recol·locació de cada mot
o platja. La fi del setge. Ella, desmesurada
comptarà fins a tres i serrarà les dents.
Llavors tu et lleparàs la punta
dels dits per passar, salvat, la pàgina.

SALES i SARIOLA, Martí Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països catalans

"Prediràs": la monotonia que mata tant l'amor com l'art. La platja és feta de molts de granets, com els mots en qui parla, o en qui fa poesia. La recol·locació de cada mot és el que representaria la platja, les onades arriben, recol·loquen els mots. La fi del setge, provinent del mar, és equivalent a la fi de la passió. "ella, desmesurada" ho és en la seva demostració de rebuig. Allò que li permet de desfer-se'n més honorablement, i "passar, salvat, la pàgina" de la relació.

Quan l'illa fou un punt
la mar em va obrir els braços.

PORTEROS I LIROZ, Helena

Quan has aconseguit allò més local, aconsegueixes el més universal. L’illa podria ser la mateixa poesia, en un poema petit com aquest, que, com tot bon poema, prova de dir el màxim de coses amb el mínim de paraules. Vist d’una altra manera, quan et concentres en allò concret, en els sentits, en la mètrica, per exemple, de rebot et ve la mar, allò immaterial, les alegries venen on menys te les esperes.

Rima

Ni la terra ni el cel, res no somriu.
És una cara morta el sol d’hivern.
Si només veig la vida en els teus ulls,
¿per què quan m’has mirat he vist l’infern?

ROVIRA, Pere La mar de dins

La veu poètica té una manca absoluta d’empatia, que ni l’ésser estimat no l'hi retorna. O per extensió, la poesia. “Si només veig la vida en els teus ulls”: seria també a través de l’ull poètic, que veu la vida. El títol “Rima” faria referència a aquest poema, on rima "hivern" amb "infern", alhora que aquests conceptes es relacionarien amb la terra i el cel, que no somriuen. L’hivern, allò més fred, lligat amb allò que crema, l’infern. Sembla un poema de desamor, en definitiva, on les dues ànimes no "rimen", o en tot cas no s'escauen bé juntes.

De com es pinta un bosc
(els volums de pintura dels quadres)

Pins taquen palpables pins.
L’arruga d’un pi, que puga
seguir sent sols seva fins
que el pi en primer pla li duga
sa arruga pròpia; i a còpia
que el bosc creixi, es queixi, endins,
el primer pi que es pintà
pel gruix que el cruix (çò que el fa
ser soca, precisament).

PEDRALS, Josep. Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans

Una mica com els arbres que no deixen veure el bosc: un bosc es pinta a base de capes, com quan s’estudia, es pinta una paret o es repassa un poema. Un pi en primer pla substitueix l’arruga del que ha quedat enrere, que ve a ser com una soca, precisament, perquè és la base sense la qual no hi ha poesia, no es retén res en estudiar, ni queda ben pintat un quadre o una paret. És la tècnica de la pintura a l’oli que permet de retocar allò pintat un cop sec, cosa que no passa amb una aquarel·la.

Van tustar-me la raó
els encisos de rimaire.
No per més dedicació
guanyo el premi de la gràcia
dels divins, que se’n diu do...
Jo només consulto l’aire
per si el vent porta el ressò
d’esquellots o de campanes,
si s’escorre una pudor
d’estar estrets o si no para
d’arribar-me munició
i em passa afaitant la cara
sense cap compassió,
sense cap, sense captar-la.

PEDRALS, Josep. Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans

Raó contra “encisos de rimaire”: allò racional, les hores de dedicació no fan millor poesia. Només allò que se’n diu do. La veu poètica consulta l’aire, la poesia que hi ha en l’ambient, que porta el ressò d’esquellots o campanes que hi són metafòricament perquè són necessàries per orientar-nos. La “pudor/ d’estar estrets”: massa junts, massa companyia, te n’alliberes amb una bona dosi de poesia. La poesia que fereix, amb “munició”, encara que només afeiti la cara, “sense cap compassió”, perquè és lliure, “sense cap, sense captar-la” (joc de paraules triple): de nou el rebuig de la raó, de l’intel·lecte. La poesia es fa amb el cor, i surt com aquest joc de paraules, sense buscar-la, sense ser conscient que l’has trobat.

L’assumpció evolutiva

L’allau de runes de porta
que dóna enlloc
em visita als matins, cervell i trapezi enrabiat.

Dubte si puc
inhumar aquest catolicisme inútil
que repta com un androide-vestigi.

El dolor que hi ha dins meu
és tan vast
que no deixa espai a flagel·lacions.

LÓPEZ I ABAD, Ferran Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans

“L’allau de runes de porta”, massa sortides que no duen enlloc, com no sigui la poesia, se li fan presents als matins, símbol de l’inici de les coses. “cervell i trapezi”, ànima i cos enrabiats amb el catolicisme inútil, el de l’assumpció de Maria per exemple, que representa que va pujar en cos i ànima al cel. Una “assumpció evolutiva”, que voldria ser com una religió d’acord amb la tesi de Darwin. Dubta si pot inhumar aquest catolicisme que perdura malgrat tot. El seu dolor interior(el de l’amor segurament, el que el porta a fer poesia) és tan gran que no ha de semblar-ho pas per fora, en forma de flagel·lacions, que és com s’entén normalment el dolor. És, doncs, un poema sobre la presència de la religió en la nostra vida.

Cançó d’amor

Si avui parlo d’amor
és per dir-vos, potser
sense força ni traça,
que he fet tantes cançons
amagant veritats
sota un joc de paraules.
És potser per això
que me cal dir-ho ara.

Parlaré de les lleis
que fan del nostre cos
tan grollera mentida,
que potser caldrà dir
que les lleis han confós
plusvàlua amb família.
Potser no tinc raó,
potser tu, potser jo.

I parlaré d’aquells
per als qui el cos és presó
de passions condemnades,
i en un llit clandestí,
quan per fi ve la nit,
amagats s’amanyaguen.
No sé si tinc raó,
potser tu, potser jo.

L’amor és el plaer
gratuït i sincer
d’un joc ple de frisances,
un poema de pells
on el sexe és l’accent
d’un senzill llenguatge.
No sé si tinc raó,
potser tu, potser jo.

Si avui parlo d’amor
és per dir-vos, potser
sense força ni traça,
que faré mil cançons
amagant veritats
sota un joc de paraules.
És només per això
que me cal dir-ho ara.

LLACH, Lluís

Com tots els textos o poemes que parlen sobre la mateixa obra literària, per molt que se’n vulgui fugir, al capdavall és el mateix: el cantant ha fet “tantes cançons/ amagant veritats/ sota un joc de paraules”, i aquesta n’és una més, no pot evitar el propi mitjà d’expressió. Primer parla de com les lleis, les convencions, ens fan falsos, com els qui confonen el valor afegit amb tenir fills, per exemple. A la següent estrofa parla del cas contrari, quan es cau en “les passions condemnades”. Per això diu que “Potser no tinc raó,/ potser tu, potser jo”. Perquè les veritats que amaga cerquen el terme mig: el que diria a l’última estrofa. “L’amor és el plaer/ gratuït i sincer” és una definició preciosa d’allò que normalment no es dóna. “un poema de pells” barreja poesia i amor, com sempre hauria de ser. “on el sexe és l’accent/ d’un senzill llenguatge”: em semba molt ben trobada aquesta metàfora, que de nou es relacionaria amb la poesia, tot posant al seu lloc el sexe en una relació. En definitiva, una “Cançó d’amor” que parla d’ella mateixa, tot avisant l’oient dels secrets que amaga. Que es referiria a la por que té l'home tant de les forces desencadenades com de la presó.