Foc

D.H.Lawrence només atinava a mitges:

El foc no pot il·luminar el foc.
Allò que s’ il·lumina pel foc no és foc.
El foc cala la túnica de la primera donzella dessagnada,
el foc il·lumina el cresol de l’alquimista reflectit en la copel·la,
la pudor de les aigües en les nits de marjal.
Tots els focs, un únic foc, element de natura,
passió de la fusta,
pell acaronada predient allò lògic,
un ballo in maschero.
El foc lluent i net,
com si s’oposàs a la foscor i a la brutícia.
Però sovint oblidem que la guspira
naix de la foscor,
com l’arc del cel de la pluja,
i acarem de bades el foc a la mort,
la sang gelada en pacte amb la màquina de Satan.
El foc, l’esperit de la creació, en diem,
però sabem que és també segell solitari.
Foc lliure, maternal i, si de cas, caut:
no esperona el creixement de cap vida,
ni suporta l’amàs de troncs oblidat
sa l’arrossegament de les aigües.
Només el neguitós de la foguera engrandeix
en l’encontre,
a l’aguait del dolç cauteri:
accepta el foc,
accepta de bon grat gran sacrifici,
el rònec honor de la cendra.

BESSÓ, Pere

“D.H.Lawrence només atinava a mitges:/El foc no pot il·luminar el foc/ Allò que s’il·lumina pel foc no és foc.”. No conec aquesta referència, però sí que em sembla que sé quina és la tesi de la veu poètica, en relació a John Donne. El qual deia que una relació amorosa no hauria de ser com el sol que il.lumina la lluna, sinó una relació d’igual a igual: jo sóc el sol i la lluna alhora i tu viceversa amb mi. Però tal i com diu la veu poètica, el foc no pot il.luminar el foc, allò que ja crema. Per estar molt enamorat, l’altre no ho ha d’estar gaire, en definitiva. Una idea molt agosarada.

Podria ser que no existís l’amor d’igual a igual, perquè o estimes o ets estimat, o hi ha contrast, un fosc i l’altre clar, o no hi ha res? En tot cas quan passaria això, estimar i ser estimat, seria un gran amor.

Relacionat amb això: “Però sovint oblidem que la guspira/ naix de la foscor”, de la mateixa manera que l’alba neix de la foscor de la nit, la foscor és necessària perquè ressalti la llum. “El foc lluent i net,/ com si s’oposàs a la foscor i a la brutícia” un element sembla que necessita l’altre, a la vida.

“pell acaronada predient allò lògic,/ un ballo in maschero”: allò lògic, allò que es mostra; les masqueres, allò que s’amaga. La llum del foc, del sol, en definitiva, i la foscor.

“Només el neguitós de la foguera (només el qui vol ser il.luminat pel foc, qui vol entendre un poema, per exemple) “engrandeix en l’encontre”/ “a l’aguait del dolç cauteri” (foc utilitzat per cremar teixits orgànics): pot connotar el sexe, aquest foc.

“Accepta el foc/ accepta de bon grat gran sacrifici/ el rònec honor de la cendra”: accepta el foc i el que comporta, fins i tot el rònec l’honor enderrocat de la cendra, dels sentits. Una reflexió: segons aquest poeta, doncs, un amant de la poesia no pot arribar a constituir un sol per ell mateix, no pot competir-hi, amb l’obra, s’ha de conformar amb fer la llum que fa la lluna. Per altra banda tan bella. Arribar a interpretar el sentit general d’una obra sempre és difícil.

Els fluents del palp

A Carmelina Sánchez-Cutillas


Les meues mans
tenen l’afluència dels rius,
l’emprenta dels dits als capcirons de la rosa humida,
la rosa gebrada en les dunes de la consciència,
testimoniatges dels raigs del sol en blat moro,
geografia en la pedra rosetta del fals desert,
el palp del gerro oblidat en les arenes del somni del desert,
la còpia del jo sóc l’altre,
destravat,
refet subjecte del poema.
Les meues mans acaronen l’arena agarena,
el pou del desert en la boca inabastable de gerro
que amb prou feines justifica la buidesa de les paraules,
la mera hipòtesi del desamor a destralades,
la crema de la romeguera
que sí es consumeix amb greix de porc
en la festa de Sant Antoni,
quan els quints es la deixen llepar
per Viliento,el primogènit,
el comte del Pla de Blai
a la porta del cementeri.
Les meues mans tenen el tacte del forrellat de la garjola
amb excrements,
coneixen la maquinació del gest,
la muda del pensar,
la memòria lleu,
la sorpresa de l’estalonament del mannà.
A cadascun, però, el seu sant Martí,
el destí
el desencert,
la potejada de la vida mesurada,
El descompassament del veïnatge,
el beguinatge,
la por –no la joia- de viure,
la vida menuda de les mans que s’alcen.

BESSÓ, Pere (inèdit)

Les mans de la veu poètica, amb les que pot escriure, són alhora apassionades (amb “l’afluència dels rius”), i delicades (“l’emprenta dels dits”), com “la rosa gebrada”, allò gelat enmig de “les dunes de la consciència”, allò molt càlid. Aquest contrast entre “els fluents del palp”, també seria reflectit en els “testimoniatges dels raigs de sol en blat de moro”: el resultat natural de l’efecte del sol sobre la planta de blat de moro, d’allò que s’estima (el sol) en la poesia. La “pedra rosetta del fals desert”, seria la interpretació de la poesia, que sembla que sigui única i no ho és, generalment. “La còpia del jo sóc l’altre” (el lector de poesia), “destravat” (amb deseiximent en comentar), “refet subjecte del poema” (el subjecte passa a ser el lector, que s’hi projecta). Les dues vegades que surt la paraula gerro són significatives: parla del “pou del desert” en contrast amb “la boca inabastable del gerro” (la superfície del poema, com la del mar). És difícil de dir alguna cosa profunda, que justifiqui la “buidesa de les paraules”, més enllà de parlar del “desamor a destralades”, queixant-se, cal fer “la crema de la romeguera” (desfer-se d’una cosa o persona que és una nosa).

“Les meues mans tenen el tacte del forrellat de la garjola/ amb excrements”: aquell efecte del resclosit a vegades. “coneixen la maquinació del gest” (de calcular l’acció), “la muda del pensar” (el canvi d’opinió), “la memòria lleu” (involuntària, creativa), “la sorpresa de l’estalonament del mannà” (mannà: recursos inesperats que ajuden a resoldre una situació materialment precària, com passa amb la creativitat).

“A cadascun, però, el seu Sant Martí,/ el destí/ el desencert”: cadascú sap què és el que el fa feliç, amb espina i tot (el desencert). “la potejada” (de moure un animal les potes de davant) pot referir-se al tocar de peus a terra i volar amb les mans, lliures (de davant), el que pot fer l’home, que pot alçar els ulls al cel.

“El descompassament del veïnatge, el beguinatge”, és com viure sota certa regla religiosa sense pertànyer-hi, paral.lel al que hem dit que pot fer l’home amb les mans. “La por –no la joia- de viure”: és el vers central en el poema com a conclusió. Em recorda els versos de Wislawa Szymborska -dins aquest bloc-: “Alegria d’escriure./” (no de viure), “Facultat de perpetuar./ Venjança de la mà mortal”. La veu poètica exalta la por irracional del primitiu, el nen, i l’artista davant la natura; la subestimació important de la vida d’aquell qui se sol dedicar a escriure, de qui vol trepitjar al mínim, amb “la vida menuda de les mans que s’alcen”, el món de les convencions, de l’empatia, dels sentits: la veu poètica es decanta doncs, entre els fluents amb què palpa, amb què fa poesia, per l’art, per allò més abstracte, almenys en aquest poema.

El cant del cigne dels dubtes

¿A quién llamar?
¿A quién llamar desde el camino
tan alto y tan desierto?

Jacobo Fijman


No entonaré el cant de cigne del darrer amant.
Com tindre l’absoluta certesa
que és ara quan toca cridar i omplir
de sanglots el calder gelat de l’hivern?
En la menuda escala de formigues
en la coïssor del dubte?
En la confusió del desig escaldat
per una subtil irrupció de la febre?
En el crit, al capdavall, de bestiola dolça
que s’enlaira cap al zenit i al nadir,
amb l’amenaça d’afirmar la més arriscada
conjectura arran del seu sexe?
O a l’aguait que el més insidiós recel
comence la multiplicació dels pans i dels peixos?
—comence a dansar amb esparsa urgència
com esperma descaminat que xopa la cara,
massa rabent el pijama que llisca pels llençols
i l’edredó de l’abadia de Paisley
com per a navegar l’estela
que deixà adés el cigne.

BESSÓ, Pere

Sobre la cita del principi: “¿a qui trucar?”: des del camí tan alt i tan desert, des de l’exigència, ens quedem sols. Aquest poema vol decantar el poeta cap a l’acció, la vida, en detriment de la reflexió.

“El cant del cigne”: s’atribueix aquesta expressió a la darrera obra d’un autor. En aquest cas es tractaria d’una extrapolació, d’una imatge: el darrer amor de la veu poètica, i l’“estela” que deixa, el seu cant, en la seva poesia.

“Com tindre l’absoluta certesa/ que és ara quan toca cridar i omplir/de sanglots el calder gelat de l’hivern?”, com saber que és ara que toca de fer poesia de l’amor perdut? Com les formigues que hivernen. Entre el zènit, el punt culminant, l’experiència, i tot el contrari, el nadir, la reflexió, es mou el poeta. L’“insidiós recel” (la desconfiança en l’amor) portaria a “la multiplicació dels pans i els peixos”: l’obra poètica, segurament. “navegar l’estela/ que deixà adés el cigne”: cal anar darrere els bells restes d’aquest amor? Això no cal preguntar-ho, s’ha de sentir. “Massa rabent el pijama que llisca pels llençols”: el moment actual és massa agitat per hivernar, per anar darrere el cigne. Aquests dubtes fan pensar tant la veu poètica, que el resultat n’és aquest poema, si més no.

Taló d'Aquil.les

L'art, doncs, del ventall
s'acarnissa en l'ullal de la metonímia:
Voldries saber qui, ai las, de veres sóc?
Recull les móres dels meus turmells...

BESSÓ, Pere

“L’art, doncs, del ventall”: les interpretacions són com els petals d’una flor, com les arestes del ventall. “s’acarnissa en l’ull de la metonímia”: el poema és en connexió directa amb el poeta, prenent l’obra per l’artista fem una metonímia, agafem la part pel tot. “Voldries saber qui, ai las, de veres sóc?: més enllà del que mostra l’obra, el seu taló d’Aquiles, allò que el mostra tal com és definitivament és troba en “Recull les mores dels meus turmells”: recull les interpretacions, els fruits, la pedra de toc del que és. És en els altres que demostra el que veritablement és, en el fet que pugui ésser compartit amb molts d’altres. Hi ha la poesia, el poema, la lectura, i la poesia de nou, generalment.

Als bells estels lusents
que cauen
res no demano
perquè les coses d’abans
les que esperava
ja són passades.

CONTIJOCH, Josefa

La veu poètica sembla de tornada de tot, o en tot cas prefereix de viure en el passat, “perquè les coses d’abans/ les que esperava,/ ja són passades”: es tracta de la persona que ha tingut la seva part a la vida, i viu del record, sap que no hi ha res més que el pugui superar. Realisme i idealisme alhora. Poques persones poden dir això.

Plou sobre el meu cor
que ja no és meu: és teu
vaig dir amb un clam
que va somoure el cel

aquell cor de ningú
cor donat a ningú
cansat de no anar enlloc

cap a mi va tornar
va tornar a casa
per estimar-me a mi
per poder estimar-se.

CONTIJOCH, Josefa

El cor s’entrega a l’altre, però en veure que no és ben utilitzat, que no va enlloc, prefereix de tornar a casa, i retrobar l’autoestima. És curiós, perquè l’autoestima se suposa generalment que hauria de contribuir a donar-la l’altre. El que passa és que hi ha situacions, quan plou sobre el cor, que és millor d’estar sol que acompanyat (per molt tòpic que sembli). I al final, que t’estimin només és una cosa que afecta la teva vanitat (Thomas Mann).

Li costa a la llum d’eixir

la veritat va ascendint sobre crostes i
esglais
i el refilet final
suau és com el bes d’una boca.

CONTIJOCH, Josefa

“Li costa a la llum d’eixir”: com de la caverna de Plató costa de sortir-ne. El vers que diu això s’eleva, sobresurt respecte els altres, que al seu torn van pujant. S'equival la llum amb la veritat: “la veritat va ascendint sobre crostes i esglais”, sobre males experiències, però el “refilet final”, la corona, és tan agradable “com el bes d’una boca”, com quan s’arriba dalt d’un cim.