UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dijous, 24 de setembre del 2009

Plou sobre el meu cor
que ja no és meu: és teu
vaig dir amb un clam
que va somoure el cel

aquell cor de ningú
cor donat a ningú
cansat de no anar enlloc

cap a mi va tornar
va tornar a casa
per estimar-me a mi
per poder estimar-se.

CONTIJOCH, Josefa

El cor s’entrega a l’altre, però en veure que no és ben utilitzat, que no va enlloc, prefereix de tornar a casa, i retrobar l’autoestima. És curiós, perquè l’autoestima se suposa generalment que hauria de contribuir a donar-la l’altre. El que passa és que hi ha situacions, quan plou sobre el cor, que és millor d’estar sol que acompanyat (per molt tòpic que sembli). I al final, que t’estimin només és una cosa que afecta la teva vanitat (Thomas Mann).

3 comentaris:

Joana ha dit...

Tampoc coneixia aquest poema i m'ha agradat molt, expressa moltes veritats. De vegades l'autoestima, com tu molt bé assenyales, ens la hem de llaurar sols.
Al marge d'aquest poema, als teus comentaris sempre fas aportacions molt inteessants.
M'has fet recordar "Muerte en Venecia" i la influència de Nietze en Mann. Vaig a repasar un poc l'obra d'aques gran escriptor.
Moltes gràcies.

Unknown ha dit...

M'ha agradat molt això de l'autoestima, es una veritat més gran que una casa.

Vicent Terol ha dit...

Bonic poema, Helena.

És interessant això de l'autoestima. Aquesta no ha de dependre dels altres, sinó d'un mateix. Hem d'estimar-nos perquè tots tenim un valor pel simple fet de ser nosaltres.

És clar que sona un poc utòpic, però trobe que hem d'apropar-nos a això. Si no, si el fet de voler-se depén excessivament dels altres, el nostre estat anímic pot semblar una muntanya russa.