Perquè els altres es disfressen però tu no
Perquè els altres empren la virtut
Per comprar allò que no té perdó.
Perquè els altres tenen por però tu no.

DE MELLO, Sophia

Víctor Alba deia que "n'hi ha que creuen que la veritat es pot amagar, n'hi ha que creuen que la veritat és al seu costat, i n'hi ha que creuen que CAL posar-se al costat de la veritat". La veu poètica d'aquests versos es posaria en aquest íntegre últim costat. El més bo de tota aquesta sinceritat (de "sencer"), del no amagar, del no fer trampes, és que la persona que és així, és la que no té por, i treballa amb ganes, el més important, i el que sol ser més paradoxalment mal vist.

Ara és demà

Ara és demà. No escalfa el foc d'ahir
ni el foc d'avui i haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà, tot el que es mou
es mou amb voluntat d'esdevenir.

I esdevindrà. Les pedres i el camí
seran el pa i la mar, i el fosc renou
d'ara mateix, el càntic que commou,
l'àmfora nova plena de bon vi.

Ara és demà. Que ploguin noves veus
pel vespre tèrbol, que revinguin deus
desficioses d'amarar l'eixut.

Tot serà poc, i l'heura i la paret
proclamaran conjuntament el dret
de vulnerar la nova plenitud.

MARTÍ i POL, Miquel. “Ara és demà”. Obra poètica/2. 1970-1980. Barcelona: Ed. 62,
Clàssics catalans del segle XX , 1991. (p.207)

"Del gran silenci enllà": aquest sonet ha de parlar de la Guerra Civil i la postguerra, tot i que es podria referir a una situació personal també. Ens recorda la manera com "no escalfa el foc d'ahir" i com "una flor d'avui es marceix just a l'endemà" que canta Llach. Ens diu que convé un "bon vi", contra la sequera, l'eixutesa metafòrica.Tot esforç serà ben poc, davant "l'heura i la paret", sempre disposades a fer respectivament de paràsit i de topall de la "nova plenitud". El final val per tot el poema, sobretot amb aquesta imatge de l'heura i la paret, que serveix per exhortar els lectors a no aturar-se.

Plor

Força callada, continguda,
que bruscament vol esclatar.
Vacil.les, cor, a punt de rompre’t
en l’excés del dolor;
no saps on contenir-lo,
fins que de sobte, suplicant,
la vida esclata en un extrem
extenuar-se en abundors
ardents de llàgrimes
enfora de la seva immensitat.

VINYOLI, Joan Les hores retrobades

Em sembla que el paral.lelisme entre el plor físic i la manera com funciona un poema és evident. “Força callada, continguda,/ que bruscament vol esclatar”, com esclata l'enamorament, el record, o una revolució, per exemple. Aquest poema es desenvolupa, en una metàfora estesa, a la ratlla de la perfecció: “la vida esclata (...) enfora de la seva immensitat” (la del cor, la del poema, la de la poesia en general, immensament grans). En d’altres poemes que tracto, Vinyoli compara la poesia amb una font, com ho serien els ulls que ploren. En definitiva, la poesia és una manera de plorar, que allibera l’autor, amb "abundors/ ardents de llàgrimes", oxymoron que indica la passió per la poesia que fa, que transmuta "l'excés del dolor", i que ja sap "on contenir-lo", en els versos.

La paraula

Com una font, a voltes, la paraula
diu els secrets del món.

VINYOLI, Joan

Breu i contundent: la paraula, la poesia, algunes vegades fa visible l’invisible. Igual com una font, d’aigua que prové de la neu de les muntanyes, deixa anar el que ha estat un temps ocult abans de mostrar-se fora, de la mateixa manera com brolla l'aigua. Machado deia que la poesia és una cosa que "a voltes" es troba en un poema...

La manera més salvatge,
selvàtica i salvadora
de moure el cos, la manera
més subtil i muscular,
més a prop de la Matèria
Feta Font Perquè Font És,
el moviment del cos més
insultant de tots i, sí,
si vol, el més amorós,
és la paraula i parlar.

CASASSES, Enric

La “paraula i parlar”: allò més espontani i delicat alhora, “salvatge” i “subtil” alhora. El parlar, com a matèria, cos que no es pot controlar, a vegades, quan parlem, millor de no escoltar-nos. Per altra banda, la paraula és l’orígen de la poesia, “Font és”, també de més poesia en el lector/oïdor, l'intèrpret. Pot ser el moviment més “insultant” o “amorós”, com ho és l’ésser humà, que pot ferir o afalagar. La paraula, en definitiva, és el que més caracteritza les persones com a persones. Aquest és un homenatge d’un poeta al vehicle del seu art, a allò que el salva.

El silenci

NO idealitzes el silenci
Parlar és or
En el silenci suren les rates i la pesta
Mira amb quin silenci et devora el tumor
Hi sobra el diàleg
No cregues que el botxí parla pels colzes amb la víctima
No cregues que el quist dóna el bon dia
No cregues que la falta d’amor confia la seua mancança
No cregues que les bales discuteixen
¿Creus que la corda plora?
¿Creus que els somnífers sospiren?
No cregues que l’home escriu resolucions
quan les rates se li han menjat la llengua
¿Creus que les pues de filferro serveixen com a agulles de gramòfon?
No cregues que creix res en l’interior del silenci
llevat del silenci dels silencis

ANDERSON, Claes
«A través dels clevills de la nostra cara» (1977)(Versió de Marc Granell i Francisco J. Uriz)

Per a la veu poètica, el silenci significaria la manca de vida, o el procés cap aquesta manca: l’avenç d’un tumor, que no avisa, és silenciós, de la mateixa manera com hi ha silenci en la pèrdua de la vida en mans d’un botxí, que no és amb contemplacions, ni parla gaire... Contraposa la música amb el silenci, de la mateixa manera com es contraposa, tot relacionant-s'hi, la pua d'un tocadiscos amb les pues de filferro, símbol de la manca de llibertat. És la idea més ben trobada, molt gràfica, d’aquest reguitzell d’imatges interrelacionades. Per altra banda, aquest poema no té pèrdua. La mancança d'amor tampoc avisa, també és com un càncer, aquella lenta però irreversible destrucció de l'amor. “El silenci dels silencis”, seria la mort. De totes maneres, per qui escriu això, massa música l’embafa, com tot. No s’ha d’dealitzar ni una cosa ni l’altra. Però sobretot cal parlar en defensa dels més febles, o oprimits, això sempre. Parlar és or, masses vegades.

Joc amorós

El mar canta, lila, lila.
Malves, verdes, les penyes escoltant.
-Què me dius, mar lila, lila?
-Penya malva, penya verda, què em diràs?
-Jo et diré, mar lila, lila,
que em perdonis si som muda pel teu cant,
que les penyes som creades per mirar-te
i sofrir, amorosides, ton palpar.
Corre envant, mar lila, lila,
corre enrera, lilejant...
i et diré, mar lila, lila, que si passes
tan sovint per ma gorja tos rulls blaus,
que de cap em tiraré dins els teus braços,
i la penya no hi serà,
que la penya serà lila,lila, lila,
com la mar...

BONET, Blai

Aquest poema explicaria el pas de l’amant que observa i es deixa estimar, a l’amant que s’entremescla amb la passió de l’altre. De la duresa de les pedres, la “penya verda”, als “rulls blaus”, el “lila, lila” (color que surt molt en Margarit). El qual és al seu torn una barreja de vermell i blau, i el color del feminisme, les dones. La terra seria l’home, la mar ella. “Corre envant”, “corre enrera, lilejant...”: és el joc de la seducció. És maco de deixar-se anar, si realment és un amor que val la pena, si es tracta d’alguna cosa més que un “joc amorós”. Aleshores “de cap” es tiraria als seus braços. Aquesta reiteració de la paraula “lila” és molt suggerent, i lírica.