Paraules

Hi ha paraules que fan pessigolles
quan es xiuxiuegen.
Hi ha paraules lleugeres, que volen.
Bombolles de lletres.
Altres són molt dolces, com de xocolata
fonent-se a la llengua.
En trobem d'estranyes,
perquè són vingudes d'alguna altra terra.
Se'n diuen de foc, que encenen passions:
Paraules que cremen...

N'hi ha de presumides, i de llamineres,
n'hi ha de saberudes. També de dolentes...
Si n'hi ha de paraules!
Per amar i ofendre.
Paraules que abracen o que bufetegen.
Paraules per tot...
Però hi ha silencis que t'ho diuen tot
sense dir cap lletra.
Sense dir cap mot t'aturen el pols
i la sang et gelen.

BOSCH I MORERA, Glòria

Les paraules per a un poeta ho són tot. Per a una persona romàntica també. Amb les paraules es pot salvar algú o fer més mal que matant. Aquest poema, amb el metallenguatge de parlar d'ell mateix, reflexiona sobre el poder de les paraules, per acabar dient que, com quan t'ignoren, quan et poden fer més mal és amb un silenci. És un poema rodó, que et gela les mans en el darrer vers, com ho fa el silenci que envolta un poema a vegades.

Créixer, vol créixer,
la solitud en calma.
Plens de vida,
som el núvol, els llavis,
les mans del vent alçant-se.

DORCA, Jordi dins Col·lecció de moments

La solitud del poema vol créixer, que la concisió sigui més important. Els versos, sempre plens de vida en el fons, són el més elevat en aquesta terrenalitat, com els núvols, i són llegits pels llavis, en una metonímia. Les "mans del vent alçant-se", l'art que tendeix sempre cap amunt. Som tot això els que fem poesia.

Talls de ganivet

Des d'on escric, el mar vigila, 
hi ha talls de ganivet que porten les onades. 
Quan hi descanso els ulls no sóc enlloc, 
ni dins del mar ni fora, ni les mans no em sento; 
ni desig ni evasió, només un son lleuger 
pautat de tecles sincopades. 
Marxo de mi però no veig on sóc.

XIRINACS, Olga La taronja a terra

Escriptura i mar són estretament relacionats, perquè allò escrit, quan és poesia, té la força de les onades. Els "talls de ganivet" serien els de la línia de l'horitzó, que la veu poètica persegueix de manera simbòlica. Quan reposa en l'escriptura, no és enlloc, ni en el mar, el contingut, ni fora, en la forma, només s'eleva en "un son lleuger/ pautat de tecles sincopades", les idees i els sentits. "Marxo de mi però no veig on sóc", transcendeix, però no sap cap a on.

Col·leccionava camins que es perdien entre muntanyes.

Quan els veia els enregistrava a la ment.

Imaginava que algun dia caminaria per ells

i que a l'altre costat d'on es perdia la visió

trobaria allò que no trobava dins seu.

GUEROLA GIL, Jordi dins Amagatalls

La veu poètica "col·leccionava camins que es perdien entre muntanyes", vides dins la literatura segurament, referents en la existència. En prenia exemple, dels protagonistes. Imaginava viure "per ells", com ells. I que al darrere de les obres, que tant mostren com amaguen, trobaria el sentit que no trobava dins de la pròpia vida del poeta. En uns amagatalls literaris com els del títol del poemari.

Si vols fer net
procura que els records no bleixin.
Cap ombra arrossegada,
cap clariana fugaç de cap antic somriure,
absències/presències callades,
immòbils
en paratges immòbils.

CABOT, Pilar dins Els rossinyols insomnes 

Per què tirar la tovallola? Per què fer net? Que els records bleixin, que l'"antic somriure" torni en una "clariana fugaç". Una altra cosa és si es vol fer net tan sí com no, quan el passat no ha valgut la pena. No és el cas de qui comenta aquest poema, per molt immòbils que siguin els paratges que la vida ha deixat..

Alerta!
No llencis el teu crit a la buidor.
La timba que ressona
amaga en el seu si aigües amargues
on altres crits han apagat la flama.
Si mires bé, són fondes veus que es planyen.
Si penses prou, comprens i t'esborrones.

Respira fort!
L'aire és de tots! Respira'l!
i prepara la corda i la passera,
i exercita el teu braç.
Si mai ve l'hora
que et demanin ajut des de la timba,
que no et trobin distret, dispers, inútil,
jugant tranquil·lament amb el teu eco.

RASPALL, Joana dins Ales i camins

Tot el poema seria una crida a no malgastar el temps, a fer el que ens omple a la vida. La timba, el precipici, és plena de vides malaguanyades. Tots tenim dret a la felicitat, "L'aire és de tots!". Alhora, cal ser sol·lícit amb els que s'han estimbat, estendre arcs d'ajuda a més de cavalcar. Equitare, arcum tendere, veritatem dicere.

Als flocs de versos, et llegeixo.
I ho faig des del clos recinte
on les flors més amargues
ara brosten com fenassa.

Dolors vells, dolors fressats
per petjades d'oblit;
i dolors nostres, tan punyents,
que en silenci maldaven.

Però als murs que avui m'encerclen,
el dret d'eixir-ne proclamo,
quan beso, pam a pam,
els instants de llum, els breus reflexos
que el glaç de nit no gosa rompre.

Tastar, tastar la vida.
Tastar-la sempre,
hereus de l'alba.

DORCA, Jordi [poema per a la presentació de Fils de vidre, de  Marta Sempere Compte]

La veu poètica, que pateix, troba alleugeriment, segurament, en llegir els poemes de l'altra persona. "Dolors vells" que reviuen en aquest moment de la vida, encara que silenciats. Però entre "el glaç de nit", els murs que encerclen la veu poètica, encara pot besar moments d'empatia. "Tastar la vida", cal saber bolcar-se en l'experiència, malgrat tot. "Hereus de l'alba", una imatge final excel·lent. El passat en relació directa amb el futur, que preconitza. Heredem, amb el passat, l'esperança en un esdevenir millor. O som hereus, en una altra lectura, del que hem trobat a l'alba de la nostra vida.