Boixets

I no teníem temps mai d'acabar
les vànues impossibles.

S'esmuny el fil si el vols nuar.
Et nua quan l'ignores.

COSTAS, Montserrat dins Tèrbol atzur

No existeix l'artista complet, he llegit alguna vegada. Si hi ha algun impossible és el de l'art, "les vànues impossibles" que hom prova de teixir. Quan cerques la inspiració no la trobes, en un moment de distracció et pot venir de l'inconscient, quan no te l'esperes. Fins i tot el quinze d'agost!

2 d’agost

Ni llum, ni destrucció

vaig deixar passar ...

Ni la meva imatge

en la remor dels pous.

Ni un clevill obert

en la calç de la paret.

Ni la meva set

en el sol desert ...

Nem luz, nem destroços / deixei de passagem… / Nem a minha imagem / no rumor dos poços. /Nem um risco aberto / na cal da parede. / Nem a minha sede / no sol deserto…

FERREIRA, José Gomes dins El cau de calpurni

L'agost és el mes que se sol paralitzar tot. La veu poètica sembla reflexionar sobre la paralització, l'hermetisme de la seva poesia. Que no deixa entreveure "ni llum, ni destrucció", no transmet alegria ni tristesa. Que no mostra la profunditat de la seva imatge, en l'espill de la seva poesia. Que no deixa ni un "clevill obert" que permeti d'interpretar-lo fàcilment. I que no mostra la seva set, el seu ardent desig d'aigua en el desert. Tot són imatges que parlen del mateix, en un poema que s'ha d'interpretar molt, com la poesia de què parlaria.

Origen de la foscor

Tal com la llum va aparèixer,
la foscor es va gestar.
La trobaren un dia, rere una roca,
en forma d’ombra.
Reptava d’amagat,
com una serp sibilant.
Pretenien evitar-la,
però des de llavors
aconseguiria arrapar-se
als talons de l’esperança.

MADUEÑO SENTÍS, David

Sense la nit no hi hauria dia, és una idea clàssica. La foscor són, en una metonímia, les ombres necessàries per contrarrestar la llum del sol que ens enlluerna. No es pot evitar la foscor, que s'arrapa "als talons de l'esperança", que ens fa tenir cognició negativa, i, que, de fet, és negativa en ella mateixa, tot i que no hem de deixar que ens venci. La foscor ens acompanya des que naixem, aquest és el seu origen.

Entre  fulles  i flors

hi ha els  minuts  que somriuen.

Entre  grocs i vermells

hi ha unes mans  que  pensen.

Entre  pètals  i  estams

la  companyia que  brolla.

ROSANAS, Carme

dins Col·lecció de moments

"Entre fulles i flors", entre la planta i el que aquesta produeix, la flor, hi ha "els minuts", el temps necessari perquè això passi. "Entre grocs i vermells", entre el materialisme i la passió hi ha les "mans que  pensen", unes mans que no només fan sinó que reflexionen, en una oximoron. "Entre pètals i estams", entre la superfície i l'essència, "la companyia que brolla", la que les uneix amb l'amistat, com la de la Glòria de la imatge.

Encara no

Quan cremen les paraules
i es palpa la foscor
i t'has d'empassar
els dies i les nits
en una solitud
guanyada amb impaciència,
amb els ulls clucs i capcot,
quasi inconscient,
neix aquella veu
oportuna i eficaç
que aconsegueix ajornar
la tebior dels teus somnis.

GUEROLA GIL, Jordi dins Llibres i poemes (a estones)

Això de "quan cremen les paraules" és molt líric, les paraules cremen amb l'amor, la poesia. Acompanyades de foscor, de solitud volguda, amb els ulls tancats de qui no vol ser racional, "quasi inconscient". En aquest context naixeria el poema que revifa la tebior, la cendra dels somnis de la veu poètica. Encara no són finits aquests somnis.

El dia decau

Una flamarada
-quina ironia-
l’ofega en la penombra
de la nit promesa.
No és pas que el món
sigui ara diferent,
és que en la nit
ens manca l’instint
d’olorar la vida.

MADUEÑO, David dins Desvetlla de mots és feina obscura. El llibre complet aquí

És una ironia que el sol en flames acomiadi el dia, perquè les flames representen la passió, i la posta és decadent, tal com en l'Edat roja de Margarit.La flamarada ofega el dia amb la "nit promesa", en la qual l'Adamo de la cançó esdevenia foll, i la que Sting volia que li duguessin. El món no és pas diferent de nit, però sí que es correspon més amb l'art, el sublim, i és en contradicció amb la vida tal i com la "olorem", una sinestèsia per no dir "veiem", massa literal. El títol del llibre s'escau a aquest poema, desvetllar mots, fer poemes, és una cosa obscura que du a la llum.

Domus aurea

L'habitació s'omplia completament de llum.
Esclatava. Era fulgor entre parets brillants.
Només quedava a les fosques
la bombeta encesa.
Quan tu venies.

FORCANO, Manuel dins El cau de Calpurni

La persona que arriba, la que estimes, la que et fa somriure de felicitat perquè és com el sol que ho il·lumina tot. De tanta llum que projecta, la bombeta encesa queda a les fosques pel contrast, d'una manera metafòrica. Em recorda aquest poema de Narcís Comadira.