Vestit d'oblit, cavalco entre dos noms,

i em subjecto a la crina del record.

Retrat de vent, el meu corser, i cascs

de goma, i baf de foc esblaïmat.

Empaito el cel amb la fe d'un obsés,

i a cada colzer del camí desperto

d'un somni gris, amb penjolls de misteri.



RIERA, Josep (Oristà 1950)

Poema del llibre A plena pell, publicat l'any 1989 per Columna Edicions
dins el bloc Adverbia

La veu poètica, coberta la nuesa de la seva ànima, amb el vestit del record, el que li queda de l'oblit del passat, avança a cavall "entre dos noms", senyal de dues ànimes, i mira de no caure d'aquest cavall. Cavall que seria també la poesia,"retrat de vent" de la seva realitat. "Cascs de goma", per no eixordir-se amb aquesta realitat, "baf de foc esblaïmat", el del passat en l'inconscient. Empaita el cel, la felicitat, de manera obsessiva. A cada colzer, a cada cantonada, desperta d'un somni gris, sense prou bellesa,"amb penjolls de misteri", la poesia que l'acompanya al llarg del temps.

Dins d'un sospir
et menge vers a vers
torrent de mel.

POLONIA 

Vet aquí tres elements molt petits: un sospir, els versos, i la mel, que s'ha de dosificar per donar gust, que mai podrà ser un "torrent de mel", si no és dins d'un poema com aquest. Els tres elements, sobretot el sospir i el "vers a vers", són més aviat immaterials, i la mel no es pren pas a glops, però això no impedeix que la veu poètica es mengi els versos "dins un sospir". Un oxymoron, aquest "et menge vers a vers". El haiku en ell mateix és un element molt petit, cosa que arrodoneix el sentit del poema. I el lirisme és acompanyat per la mel.

La realitat imperant és
fer de la realitat un somni
i no fer el somni realitat.

Voler el que es fa, i no fer el que es vol, sol ser el millor que podem fer. No esperar que s'acabi el temporal sinó aprendre a ballar en la pluja, he llegit alguna vegada.

Glops

de vida
assequen,
d’un glop,
la teua vida.

Per la vida es perd la vida. En un instant es perden els amics, la riquesa que tenim, que costa tant d'aconseguir.

Com el gos quan vinc i m’endevina, i lladra,

i belluga la cua, i refrega el morro
a l’escletxa de la porta. Així el poema:
en arribar, cal asserenar-lo.

Quan tens la idea del poema, n'has d'aconseguir la forma, les imatges amb les quals construir-lo. Cal dominar les ganes de deixar anar el primer que et surt, generalment.

De tu torne i, de lluny, a tu

torne, mirada infinita, a penes
vol, a penes tu, llibertat inèdita.

La "llibertat inèdita", que va i torna entre obra i intèrpret, seria la del poema i els silencis que deixa, el que no s'escriu. Que va de l'autor al lector, en la interpretació que a penes vola, a penes és ell, sinó que tindria aquesta "mirada infinita" que prové del fons del poema. 

PORCAR, Josep. Fragments escollits dins Poeta i mussol, piulades al vol VI.

Muda, la mirada ens inunda:
tot paisatge és un autoretrat.

Tota imatge és un retrat del retratista, del seu món interior, encara que no faci servir les paraules, parla.


Són arbres, no barrots;
obri els ulls, escull sender,
respira el bosc.

El bosc no impedeix la llibertat d'anar-se fent camí.

La nit és una pell
de pigues blanques, sal
de mar negra, silenci
tacat de tu.

Les pigues blanques de les estrelles, és com el gra de pus que és la lluna, que he llegit algun cop, i vista de manera poc romàntica. Sal que també són les estrelles entre el mar negre de la nit, que li donen gust. Silenci de la nit, la poesia, tacada de la persona que l'inspira.

La memòria arrapada
al cantó d’un llit
conté més veritats
que qualsevol enciclopèdia.

La memòria amorosa és més sàvia que l'erudició de qualsevol enciclopèdia. "Conèixer i estimar un ésser huma és l'arrel de tota saviesa", deia Evelyn Waugh.

Si no aprén la solitud,
quan enlluerna s’enlluerna:
el farer que s’il·lumina
és el primer nàufrag.

L'obra que escrius és per als altres, no per recrear-t'hi tu mateix. Cal saber conviure amb la soledat, i sense massa amor propi, que només du a ser un nàufrag.

Si escric versos que ni tan sols jo
no sabria explicar és, en part,
perquè tinc la necessitat de dir
coses que de mi necessitaré desxifrar.

Com que l'art s'anticipa al futur, segons Gabriel Janer Manila, els versos que s'escriuen sense acabar d'entendre és perquè tard o d'hora seran desxifrats.

Arrapats, ben a frec,
dos cossos absents
són també l’animal
que exhala l’alè
que respirem.

Els dos cossos absents i abraçats alhora, una oxymoron, es veuen reflectits en l'alè de l'animal, la poesia dins el poema. Poema que els aproxima i els allunya alhora.

La meva mà no es mourà mai
del món secret on la lluna
la va il·luminar.

L'origen de l'amor és immutable, qui estima recordarà sempre aquest a priori.

Els udols cap endins
no ressonen; mosseguen
com ullals de llop
entre les costelles.

El dolor reprimit no arriba enlloc. S'ha de convertir en poema per alliberar-te.

Els pocs centímetres
que ens falten per a tocar la lluna
es fan volant.

Per a l'excel·lent manca poc, però has de saber volar per arribar-hi.

L’esperança és
l’última rosa
que es perd.

L'esperança és feta de poesia, de roses. El joc de paraules és molt ben trobat.

PORCAR, Josep. Fragments dins Poeta i mussol, piulades al vol III

La gent amaga el seu amor

¿Qui diu que jo he cercat aquesta llunyania,
i que em plau viure lluny de tu?
Ma vesta encara flaira d'espígol que em vas dur,
ta lletra encara servo vora el cor, nit i dia.

Al volt de la cintura porto un doble cinyell,
i somnio que ens lliga als cors, tota la vida.
¿No saps que tots amaguen el seu amor més bell,
com una flor gentil que no pot ser collida?

Wu-Ti
Traducció de Marià Manent
dins 23 roses per Sant Jordi
a cura de Jaume Subirana

La veu poètica es distanciaria del "t'estimo com a somni" de Pessoa. Si viu lluny de l'altra no és per gust. Els seus vestits, en una metonímia, "ma vesta", el que seria l'exterior, i l'interior, el seu cor, conserven la flaire de la seva escriptura, en aquest cas una sinestèsia. Porta un doble cinyell, el físic i el moral. Però aquest mateix cinyell doble els lligaria a tots dos "tota la vida". El final és un contrapunt. Oscar Wilde deia que "la bellesa i la saviesa estimen els adoradors secrets". És per això que aquesta flor que "no pot ser collida" és la de l'"amor més bell". Malgrat el que ha dit al principi, acostuma a ser així. L'amor contingut, l'amor de lluny és bellíssim.

Això que has dibuixat què és, Lara?
-Això és la xemeneia d’un cor.

Lara (4 anys)
PORCAR, Josep. Dins Poema i mussol, piulades al vol III

La xemeneia d'un cor, els ulls, la poesia, la superfície del mar. Tot són coses que deixen entreveure la profunditat dels sentiments.

El vespre alena.
Les estàtues del vent tremolen.
Tenaçment em recorden
com m’he de vinclar
sense acotar l’esguard.

PORCAR, Josep Poeta i mussol, piulades al vol V

Les "estàtues del vent" és un oxymoron, les estàtues no poden ser fetes de vent si no és dins el poema: les estàtues són els mateixos  poemes, immutables, que giren amb el vent de la poesia. Que tenen la mirada en la llunyania, que deia Kafka, i per molt que s'arronsin ho fan "sense acotar l'esguard", i sense caure del pedestal.