Damunt de la sorra
són les paraules perdudes
que la mar devora.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

PALABRAS PERDIDAS

Sobre la arena
las palabras perdidas
que el mar devora.


MUELA SOPEÑA, Ana


Com arena coberta per la immensitat del mar, els poemes, els versos, les lletres, són sobrepassats per la poesia. Poesia que seria com voler fer cabre el mar en una peixera, la del poema. Les paraules en els llibres es faran velles, però la poesia roman, com quan se sabia de memòria. Allò més intel·lectual no hi pot fer res davant la força de l'art.

A casa nostra,
un paisatge és un quadre,
o si es vol una postal:
una superfície limitada i plana.
Llavors, l'essencial
(allò que determina la mirada de l'artista)
és enquadrar,
posar el marc,
decidir les renúncies:
què queda dins el quadre i què queda fora.
Com retratar aquí
un espai esfèric,
allò que t'envolta per totes bandes,
allò que no admet renúncies,
allò que no és possible enquadrar?

Paisatge al desert Namib, el primer
capvespre, quan tot era nou i tot possible

VILLATORO, Vicenç L'espai immens. Quaderns de Namíbia


Davant el sublim, l'incommesurable, com s'hauria d'emmarcar una vista? Com es pot contenir el desert en una imatge, en un quadre o postal? L'artista i el seu marc queden petits, l'essencial, l'invisible no es pot copsar, tampoc en aquest poema. A vegades l'aigua no cap en una gerra, però malgrat això continuem escrivint.

Paraulotes

No sé parlar, avui.
Ho he intentat vegades,
i allò que s'ha dit era
la resposta premeditada,
el ressó del diner i
tot plegat, res. Bon dia.
M'ha quedat el regust
del monòleg inconnex, sincer,
disculpant-me per la grolleria
d'aquesta masturbació verbal
que sempre mantinc, a les fosques.
No sé parlar, i ningú no me n'ensenya.
Escombro paraulotes del carrer.
Veus? I jo, volent escriure poemes.

ALOY i ROCA, Montserrat dins Gàbies de vidre i pols

La veu poètica en crisi creativa, no prou forta perquè no pugui fer un poema brillant com aquest, que descriu com no troba més que la "resposta premeditada" (massa racional, poc espontània, previsible), aixi com "el ressò del diner": no es tracta de paraules immaterials, precisament, ni inspirades. És un art solitari, de "monòleg inconnex", de "masturbació verbal", metàfores de la creació, que manté "a les fosques" de la nit de la poesia. Ningú no pot ensenyar la veu poètica, en definitiva. Si s'inspira en la vida, "paraulotes del carrer", no en treu l'entrellat. "I jo, volent escriure poemes": la veu poètica que escriu això,  no es troba precisament en crisi creativa, més aviat descriuria un temps anterior com acostumen a fer-ho els poetes.

Síntesi (de deomises)

Hi ha suficient temps per resumir
Tota una vida de paraules i imatges,
Per deixar a la intempèrie idíl·lics paratges
On la joia de viure és melangia de l'ahir?

Hi ha, potser, camins que cal travessar
Amb ferris peus de plom i passes fermes
Per evitar tristors eternes i llàgrimes ermes
On la clemència ni existeix ni vindrà?

Digues-me, amor, amor, hi ha prou existència
Per abastar la passió que avui m'ofrenes
I no caure en l'ombra del silenci i l'absència?

Tindrem dreceres per evitar el trànsit ingent
D'un rebombori que suma noves denes
Al rosari fosc d'enyorar-te en tot moment?

DEOMISES, dins Itineràncies poètiques, Roda poètica febrer 2012

El poema és estructurat en quatre preguntes, una en cada paràgraf, d'una veu poètica que reflexiona sobre l'amor. Es pot resumir una vida plena d'art ("paraules i imatges") per deixar al descobert els paratges "idíl·lics" antics, origen d'aquesta obra, es pregunta la veu poètica. La felicitat en el retorn del passat es manifesta en el vers "on la joia de viure és melangia de l'ahir", tot i aquesta melangia, qui estima hi troba goig.

Però alhora, caldria evitar els camins plens de "tristors eternes", on no té pietat de tu el destí?

L'amor que li ofereix l'altra persona, potser no pot cabre en una vida sense perdre's?

Podrà evitar de sumar a l'enyor que té de l'altra persona la seva absència definitiva, es pregunta per últim. Totes aquestes reflexions contradictòries portarien a la síntesi que s'intueix darrere el poema entre passat, present i futur.

Enmig d'orats i savis

Saber narrar, en llenguatge vigorós

Deler i desig, i plers, i, sense esforç

Rimar bells mots amb el ritme dels cors

Amants o folls; i gens fantasiós,

-Oh dolç fallir!-, coronar de lluors

Éssers de carn, tot oblidant els morts

I l'ombra llur, reial, i d'un bell tors

Reprendre el tot vital i rigorós.

Saber sofrir sense llanguir, i amar

Sense esperar, i essent, ardit, del segle,

Témer l'enuig i al nàufrag dar la mà;

Viure l'instant i obrir els ulls al demà,

Del clar i l'obscur seguir normes i regla

I enmig d'orats i savis, raonar.

FOIX, Josep Vicenç, per 25 anys sense J.V. Foix, per a Raons que rimen. Un poema tret del bloc La panxa del bou

La poesia destaca en primer lloc: "saber narrar", "rimar bells mots", sigui d'amor o follia, allò menys racional. La vida a la segona estrofa: coronar de llum els vius en detriment dels morts i de la seva ombra, la seva projecció. La poesia serien els orats, la vida els savis.

I a la tercera estrofa del sonet, la declaració de principis: sofrir sense decaure; estimar sense esperar ser estimat; ser "ardit", valent, "del segle" actual; defugir la ira, i ajudar al nàufrag, el pobre. Per últim: viure l'instant feliç, el que val la pena de viure, amb les expectatives pel demà, que són senyal de felicitat segons Villatoro; del "clar i l'obscur" aprendre'n les ensenyances, o sigui aprendre del bo i del dolent, de l'èxit i del fracàs. Així com dels orats i els savis, del nou i el vell que diria en un altre poema Foix, del son i de la vigília també, aprendre'n a raonar, a pensar amb lucidesa.

Tan ben amagada...

Et vaig oblidar
per poder tenir-­te per sempre més,
sense possibilitats de malmetre't,
voldria sentir el goig dels teus ulls com abans,
aclaparar-me pel teu somriure,
voldria desviure'm per tu
ara, que ets poc més que món sense cartografiar,
però ja no sé on buscar-te.

 

MEYERHOFER i RIBAS, Rafael dins Esquitxos

 

A vegades és necessària l'absència per adonar-te de com estimes, per estimar per sempre més. Oblides, però conserves en l'inconscient el "sense possibilitats de malmetre't" dirigit a l'altra persona, impedint de perdre la imatge idealitzada que en tens. Tot i que no podràs estimar més "els seus actes graciosos barrejats de llum", que deia Valéry. Voldria tornar a desviure's per ella, "poc més que món sense cartografiar", món que encara no arriba a ser poesia, art, abstracció com la d'un mapa, que encara és només inconscient, no una idea definida. Que ja no es farà realitat, tal i com és la vida.

Com ocells blancs

A Maiara Gouveia amb la meua amistat i admiració

Son les paraules com ocells blancs
envers el lector. Móns d'aigua
seduïnt la lluna, la pell en el temps.
Contemplació sota núvols de pluja
sobre el silenci.


MUELA SOPEÑA, Ana, traduït al català per Pere Bessó


*****

COMO PÁJAROS BLANCOS

A Maiara Gouveia con mi amistad y admiraciónSon las palabras como pájaros blancos
hacia el lector. Mundos de agua
seduciendo a la luna, piel en el tiempo.
Contemplación bajo nubes de lluvia
sobre el silencio.

Ana Muela Sopeña, dins Laberint de pluja

En el bloc de l'autora, realment les paraules són com ocells blancs, perquè el text és blanc sobre negre. Però, de fet, les paraules d'un poema sempre són com ocells blancs, plens de llibertat envers el lector. "Móns d'aigua/ seduïnt la lluna": el que sedueix és el reflex de la lluna en l'aigua, diuen que qui és seduït és seductor. "la pell en el temps": la superfície del poema evoluciona amb el pas del temps, no pas el fons. "contemplació sota núvols de pluja / sobre el silenci": la poesia es fa sota les inclemències del temps per un cantó, sobre el silenci de la terra seca per l'altre, sempre en aquest terme mig. Un poema molt aconseguit sobre el tema recurrent de la poesia en molts autors.