Trenc d'alba

Brillaves com el sol quan despuntava el dia.
Jo et veia, dins els ulls, les darreres estrelles
mentre una lluna etèria vestia un cel llunyà.
Es desvetllava el món perquè tu el contenies
i era tendre escoltar-te cantar cançons d’amor,
il·luminar els ampits de flors i de promeses,
entapissar l’escala dels jardins senyorials
amb el teu pas morós entretingut a l’alba.
Quanta música sona sota aquests cels diürns
que és arpegi d’hivern quan degoten les fulles.
Estenies la llum invencible i ferotge
com un amor dolcíssim que havia de tornar,
i eres igual que el sol, una llarga tendresa
feta de vida nova que ha renascut del mar.

CLARÀ, Israel Pluja de nit

Un poema molt líric sobre el desvetllament de l'enamorament. La persona estimada és com si contingués el món, un element molt gran en un de molt petit, el reflex en els ulls per exemple. La música del dia es convertirà en "arpegi d'hivern quan degoten les fulles", aquella successió de sons disjunts en què es convertirà l'harmonia d'ara. Però alhora és "un amor dolcíssim que havia de tornar" en la poesia, com només ho fan els amors de debò. Quan l'amor "ha renascut del mar", allò inabastable, incommesurable.

Florida

Din ciclul ei menstrual înfloresc muşcate în geamurile
ţăranilor.
Livia Rosca

Del seu cicle menstrual floreixen geranis en les finestres dels camperols.
Livia Rosca


La sang dels geranis
aguaita en dolça pronúncia
la sal de la llengua


BESSÓ, Pere dins Llibre dels haikus, 2010

La vermellor metàforica dels geranis, la seva sang, "aguaita", observa, segurament vol ser convertida en poema -que és per ser recitat, d'aquí la "dolça pronúncia"-. En una personificació, aguaita "la sal de la llengua", espera trobar la poesia, la sal (per petita i important alhora), a través del llenguatge, l'escriptura en metonímia.

Haikú - Convit estiuenc 2011

Més és amunt,
diuen, però aquesta alçada
no és moral.

BONALS, Helena

[Convit estiuenc del bloc Uendos, Greixets i Maremortes]

III

Palpa la foscor.
Escolta com dorm el silenci.
Endinsa`t en les ombres.
Observa la nit
amb parpelles de foc.

Mira els arbres finíssims,
com tremolen amb el suau sospir de l´aire.
Sent com udolen remors invisibles.

GUEROLA GIL, Jordi Poemes i cançons

Un poema ple de sinestèsies, crec que per parlar de la poesia. La primera estrofa sembla que expressi com el poeta necessita de la foscor, el silenci, les ombres, la nit, per poder portar a terme els seus poemes. Tot de manera contradictòria, per exemple: com es pot palpar la foscor? Les parpelles de foc serien la metonímia i metàfora de la passió del poeta, que resideix en els ulls que copsen la bellesa.

En la segona estrofa: "Sent com udolen remors invisibles": no és la primera vegada que ho dic, perquè és un clàssic, l'aire que fa tremolar "els arbres finíssims" és com la poesia que sabem que hi és perquè els arbres es mouen.

Nina, vora l'aigua hi havia uns amants
que s'amoixaven com si el món no fos,
o com si fos massa breu, o com
si s'hagués d'acabar allà mateix.
Havien tancat tota l'aigua
als circuits del cos: no defallien
ni amb la sang del capvespre.
Quan les torres més altes oblidaven
el color de la pedra, les pupil·les,
dogudes, sedejaven espurnes perdudes
a les cambres més fondes.

XIRINACS, Olga Preparo el te sota palmeres roges (1981), dins Óssa Major

Uns amants que s'amoixen a contracorrent. L'aigua del torrent del seu amor és limitada "als circuits del cos", allò físic, que se cenyeix al circuit del dia, de la vida. El capvespre seria de sang per la posta de sol, no en tenen prou encara que s'acabi aquest dia. Quan es perd la distinció del "color de la pedra", en entrar la nit, les pupil·les, amb les que es copsa la bellesa per fer-ne poesia, "sedejaven espurnes perdudes", tindrien set de les petges de la relació acabada, en l'inconscient, "les cambres més fondes".

En cada vers que has entès

Seguint l'Helena Bonals

En cada vers que has entès
Queda el misteri
En cada vers que has comprès
Resta la metàfora
En cada paraula elegida
Queda el desencert
En cada paraula no dita
Resta el veritable sentit del món:
Gotes de pluja sobre l'aigua.

Vicicle dins Itineràncies poètiques

Som gotes de pluja sobre l'aigua, com llum oberta en una habitació on hi entra el sol, que diu Dannie Abse. Encara que entenguis alguna cosa d'un poema, aquest continua sent misteriós, sobretot en "cada paraula no dita". Aquest poeta ha agafat un vers d'un poema meu, "en cada vers que has entès", i l'ha fet funcionar molt bé en el seu.

Has tornat a retrobar aquell impuls,
aquell instant que no pensaves que tornaria.
Moments puntuals, exactes, concrets.
Un fil de goig que has pres
amb la punta dels dits.

GUEROLA GIL, Jordi, Poemes i cançons, de l'autor del bloc Llibres a estones

A vegades passen anys fins que no tens la visió exacta d'una cosa, la d'una obra d'art, o la de quan retrobes l'impuls de l'enamorament. Són moments fugissers, però que es poden percebre clarament. Per un instant saps que has trobat el que vols. "Un fil de goig", de tan delicada com és la felicitat que has trobat, però que continuaria en el cabdell.