Ruptura

El meu cor és amb tu
i m’ha deixat ben buit, com càntir exhaurit.

I n’estic tan gelós perquè a tu s’abalança
que per això hem trencat.

El meu cor i jo no parem d’enganxar-nos
car em barra el camí que em porta al meu amor.

Ell sí que t’ha guanyat i a mi m’ha deixat sol
Pietat, estimada, uneix-me amb el meu cor!

ZENIA, Salem Sol cec, poeta berber traduït per Carles Castellanos

Raó i cor contraposades. L’intel·lecte està gelós del sentiment, de l’emoció, els únics que porten a l’altra, de la mateixa manera que no hi ha poesia sense sentiment. Hi ha un “triangle amorós” metafòric entre la raó, el cor d’ell i el cor de l’altra. És en lluita amb ell mateix, en definitiva, voldria trobar l’amor que fós racional, i l’amor no hi sol passar per l’enteniment, que deia Hesse.

Esclau voluntari de viure
pendent del teu somriure em declaro.
Atrafegat traductor dels gestos,
de les petjades tendres del teu cos,
professional d’assaborir encara
el tacte dolç i tímid
del primer petó.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (43)

Una oxymoron: és presoner i lliure alhora en el seu amor. També ho és l’obra poètica, un deure gens pesat. Viu perquè ella sigui feliç, el que demostra com l’estima. “Atrafegat traductor dels gestos”: transforma amb la poesia, bàsicament, “els seus actes graciosos barrejats de llum”, que deia Válery. Hi ha la memòria inesborrable del primer petó, com del primer amor. És “professional d’assaborir encara” aquest petó, amb la poesia el perllonga, el reviu com una tasca molt agradable de fer, ben deliciosa.

Vicent Andrés Estellés

Reprodueixo un tros d'una entrada del mes de febrer del 2009 en relació amb la "Diada Estellés", el 4 de setembre del 2010.

Els amants

(La carn vol carn
Ausiàs March)

“No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que em perdoni el cast senyor López-Picó)
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d’una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.”

ANDRÉS ESTELLÉS, Vicent, Mort i pam. Antologia poètica. A cura de Carmina Andrés Lorente. Carena editors. València 2004. Pàg. 23

He escollit aquest poema d’Estellés perquè, tot i defensar el contrari del que jo crec generalment (“sólo digo mi canción para quien conmigo va”), tot i que jo admiro Petrarca i Riba, té tanta força aquest poema, i tanta part de raó, i és tan ben musicat per Ovidi Montllor, que em rendeixo als seus peus, al seu primitivisme. Eric Fromm ha dit que l’amor ha de ser mancat d’avidesa, que només ha de ser tendresa. I la passió?

LXXVII

Per a què aquesta nit d'escuma si no hi ha jocs de mar?

BESSÓ, Pere Minimals, 1999

Per a què el plaer, sense la felicitat? Per a què el gerro, sense aigua? O bé el marc de la finestra, sense una bona vista?

Capricis

Interior d’hivern.
Fa boira. Rera els vidres, la llum
té les ales netes.
En un pitxer tinc violetes
sense perfum.
La soledat és plena de ferides
del meu rellotge, que té les sagetes
adormides.
Al cendrer, un cigarret es consum
i es torna com l’ardència dels poetes,
una mica de cendra i una mica de fum.

Màrius Torres (1933)

Interior d’hivern: a l’hivern es tendeix sempre més a l’interior, hivern que és metàfora de la mort que espera la veu poètica. A més, fa boira, la del poema sempre misteriós. “La llum té les ales netes” a l’exterior, malgrat tot la poesia viu. Les violetes no tenen perfum, i les sagetes del seu rellotge són adormides: la decadència l’envolta, enmig de la seva soledat. La imatge del cigarret és molt brillant: “es torna com l’ardència dels poetes, una mica de cendra” (la idea es consumeix en la plasmació del poema), “i una mica de fum” (sempre sol quedar reflectit allò més immaterial del poema en la interpretació). La poesia en ella mateixa és feta de capricis, no d’allò que en principi dura més, la prosa. Però al capdavall és immutable.

Temps de miralls exactes
reflecteixen les ones del meu mar.
Sóc receptacle únic
dels cristalls de la tarda
i l’arena dels cossos.

XIRINACS, Olga Óssa Major, Llençol de noces

Poema que parlaria de la poesia quan n’és temps de ser feta: els “miralls exactes”, els versos; “les ones del meu mar”, la poesia, que és reflectida pel poema. Poema fet de “cristalls de la tarda”, el que queda del dia (la vida), allò cristal·lí, i l’arena dels cossos, allò més orgànic. El poema, doncs, és fet de sentits i idees, de teoria i pràctica. N’és receptacle únic, perquè no el pot escriure ningú igual, és personal i intransferible.

Amagatall sincer contra el món
que ens vol estafar un dia,
no vaig a dormir de buit,
ni em fa basarda l’alba,
a la barana dels teus dits.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (42)

La poesia és l’amagatall sincer contra “el món/ que ens vol estafar un dia” (és una imatge, un dia per tota la vida). No té por de la nit, ni del dia, ni del que significa la posta, ni del que comporta l’alba: “a la barana dels teus dits”, la seva connexió vàlida amb l’exterior, amb la vida, ho seria per a un poeta relacionat amb el món interior com ho és ell. La seva és una habitació amb bona vista.