ulls
en calç viva
a la deriva
no saben veure
el foc que els espedaça

són com l’aeroplà quan ensopega
la muntanya sagrada

coses d’aquesta mena
no s’aprenen
als llibres

LUZÓN, Rubén Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans

Els ulls, que connecten directament amb els sentiments, “en calç viva” perquè cremen amb el sol del “foc que els espedaça”, van a la deriva perquè l’amor no té guia. Com papallones atretes per la llum que les devora, “són com l’aeroplà quan ensopega/ la muntanya sagrada”, el seu vol és limitat per les coses terrenals. Aquestes coses no s’aprenen ni en la poesia: surten d’un mateix. Aquest poema posa la vida, l’experiència, per sobre de la reflexió o l’art.

Por, ràbia, desgràcies i tuberies plenes de merda
Por, persones amb carn i persones sense carn
Una explosió, matèria orgànica i metralla

Txernobil brain dins el bloc Petites discrepàncies


D’entrada tot allò orgànic, allò més terrenal, brut, miserable.

Després la veu poètica destria les persones amb carn i les persones sense carn, les persones humanes i les que no, dins de la misèria de l’existència dins una guerra, per exemple, dins la vida en general al capdavall . Aquí allò orgànic, l'empatia, és bo.

"Una explosió, matèria orgànica i metralla": l'abstracció i l'empatia entremesclades, seria una imatge de la creativitat, que neix de la duresa de la vida. La idea també explota, és com una revolució, com enamorar-se.

La piràmide

Aquell que es troba en el cim de la piràmide, també està situat en el seu centre.
La curiosa geometria del la forma és tan aguda i perfecta com antiga:
la piràmide enfonsa els seus fonaments ignorats i gegantins sota la terra
i la seva base és proporcional a l’alçada del seu perillós deliri.

ACÓZAR, Pol dins el bloc El Quadern Blanc

Segons Kandinsky, la piràmide de la humanitat avança sempre, encara que no ho sembli, des de la base a la part més alta. Requereix d’enfonsar els seus fonaments per arribar ben amunt. És una geometria antiga i actual alhora (com la de la piràmide del Louvre), és elemental i elevadíssima alhora. Tocar de peus a terra per poder volar, és el que comunica, en definitiva.

cada vegada que encenc la lletra
em cremo els dits
deu ser que ja no tinc la durícia
que em feia escut
vaja
em raja
una tinta
com si fos fang
i per l’ull de bou que queda obert
puc entreveure la meva forma
un calamar
evolució normal
de qui va
i s’estintola
en obrir la porta
de passar d’home humà
a poeta o mol·lusc
m’és igual la nomenclatura
jo vaig i vinc pels dos estats
i em reconec
amb closca o sense

CARMONA, Eduard Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans

Tot el poema parlaria de com la poesia que fa la veu poètica l’impressiona profundament ell mateix: així com els altres semblen anar amb botes, ell va amb xancletes, i quan el trepitgen se’n sent de debò. Ni tan sols disposa de la durícia que el protegia, sobretot en fer poesia. El principi és clar: “cada vegada que encenc la lletra/ em cremo els dits”, cada vegada que fa un poema se’n sent. La tinta és “com si fos fang”, és una cosa terrenal, que el fa tocar de peus a terra, ell que prova de volar, de no patir, amb les idees poètiques. Entre ell i la realitat tal i com la veuen els altres, només cal passar la porta, i és que entre el poeta (sensible) i el mol·lusc (amb closca protectora), el resultat és igual al capdavall, les coses són el mateix encara que te les miris amb un altre punt de vista.

El suburbi

Sota la ciutat, queda més lluny el cel,
Les mirades desconeixen horitzons,
Goberna la negra nit, permanentment.

Sota la ciutat, la llum falsa uniforma
tantes siluetes que vaguen espectrals
buscant el veritable sol, constantment.

Sota la ciutat, rastres de temps remots
Deambulen per carrers sense memòria
Mesclats amb les dèbils ombres del present.

Sota la ciutat, hi ha una altra ciutat
Com partida imatge d’un mirall trencat,
Que, encara que impronunciable, es pressent.

ACÓZAR, Pol dins el bloc "El Quadern Blanc"

Com la caverna de Plató, la ciutat submergida és "lluny el cel", també ho són els "horitzons", l'esperança, sempre és fosc. Els que hi vaguen com fantasmes, busquen "el veritable sol" de l'ideal platònic irrecuperable, el de la infantesa feliç que molts portem dins, per exemple. De la qual ara només en resten "les dèbils ombres del present". Sempre clandestinament, "impronunciable", aquesta ciutat, com un mirall trencat que no tornarà a recompondre's mai, es pressent com un a priori, de la mateixa manera com allò primitiu és l'origen de tot.

La raó
com un estri inútil.
Ni tan sols recordam si s’ha rovellat,
ni per on para.
L’oblit de cercades explicacions
ha estat l’única medecina
que ha pogut tancar les cicatrius...
Sé que als prospectes de tal remei
s’especificava
que els efectes secundaris
serien talment la ingestió d’una metzina.
Però jo mai no he pogut triar, ni decidir.
Cicutament, la prevenció no bastava.

SÁNCHEZ-RUBIO, Emili Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans

“Crítica de la raó pura”, diu Kant. Aquest poema considera la raó “un estri inútil”. És veritat que la creativitat es basa molt més en la intuïció que no pas en la raó. La raó no serveix de res, al capdavall. Sense voler picar ferro fred, sense voler raonar, s’aconsegueix de curar certs mals molt millor. "Però jo mai no he pogut triar, ni decidir": l'amor no passa per l'enteniment, diu Herman Hesse. Tot i que s’acostuma a considerar que allò irracional seria “talment la ingestió d’una metzina”, si es vol fer com Sòcrates, de fet hom s’hauria de veure la cicuta, metafòricament.

La metròpoli

Hi ha una ciutat majestuosa, capital antiga de palaus i castells,
on els carrers tenen noms d'herois vells i llegendaris
i la història s’escriu a les avingudes, valentament.

Hi ha una ciutat molt generosa que convida a peregrins i aventurers,
veloç laberint de recompenses, mercat de somnis,
basar de desitjos, botiga d’il·lusions i de plaers.

Hi ha una ciutat que és la escollida, singular destí de tots els viatgers:
la lluminosa metròpoli de portes obertes,
postal famosa i presumida, fantasia de plàstic i ciment.

Hi ha una ciutat meravellosa, recte perfil rotund de foc i de pedra,
la dinàmica maquinària d’ocasions i de mèrits,
explosió cinètica de llum i de sofre, de fum i cendra.

Hi ha una ciutat que s’exhibeix perfecta i obscena: fantàstic carnaval
de riquesa i desmesura. Però la seva ombra amaga
carrers secrets i misteriosos, fosques portes d’una altra realitat.

Hi ha una altra ciutat, la ciutat que pressentim oculta rera les façanes,
la llòbrega veritat sobreentesa i dissimulada,
una ciutat enterrada que sobreviu,
sota la ciutat.

ACÓZAR, Pol dins el bloc "El Quadern Blanc"

Poema al·legòric que es resumeix ràpid: la ciutat “majestuosa”, “generosa”, “escollida”, “meravellosa”, “perfecta i obscena”, es contraposa amb la ciutat “que pressentim oculta rera les façanes”. La ciutat de les vies i andanes de metro, una ciutat que és com un poble negat en l’aigua, (com diu “Tous”, un poema de Joana Navarro), que per molt soterrada que sigui, no és menys viva. “una ciutat enterrada que sobreviu,/ sota la ciutat”: com sobreviu el passat d’una persona, per molt adormit que estigui. La veu poètica tractaria de reivindicar la bellesa que es pot trobar en allò més realista i terrenal, de fet Pol Acózar s’encarrega de fer exposicions d’art al metro.