UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

cada vegada que encenc la lletra
em cremo els dits
deu ser que ja no tinc la durícia
que em feia escut
vaja
em raja
una tinta
com si fos fang
i per l’ull de bou que queda obert
puc entreveure la meva forma
un calamar
evolució normal
de qui va
i s’estintola
en obrir la porta
de passar d’home humà
a poeta o mol·lusc
m’és igual la nomenclatura
jo vaig i vinc pels dos estats
i em reconec
amb closca o sense

CARMONA, Eduard Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans

Tot el poema parlaria de com la poesia que fa la veu poètica l’impressiona profundament ell mateix: així com els altres semblen anar amb botes, ell va amb xancletes, i quan el trepitgen se’n sent de debò. Ni tan sols disposa de la durícia que el protegia, sobretot en fer poesia. El principi és clar: “cada vegada que encenc la lletra/ em cremo els dits”, cada vegada que fa un poema se’n sent. La tinta és “com si fos fang”, és una cosa terrenal, que el fa tocar de peus a terra, ell que prova de volar, de no patir, amb les idees poètiques. Entre ell i la realitat tal i com la veuen els altres, només cal passar la porta, i és que entre el poeta (sensible) i el mol·lusc (amb closca protectora), el resultat és igual al capdavall, les coses són el mateix encara que te les miris amb un altre punt de vista.