Haikus dels marges
1.

El milagro de un haikú que lo fijaría
todo en tres líneas y paf.
JULIO CORTÁZAR

Darrere el vidre
la terra on em caldria
plantar paraules.

FORMOSA, Feliu

El vidre on xoca l’autor seria el de la poesia, pràcticament invisible, però que hi és. La poesia en passar a un poema pot arribar a ser opaca, per altra banda: la transitivitat d’un poema, allò que distancia l’art de la realitat, bàsicament el que fa una metàfora, qualsevol imatge. Les paraules es plantarien per fer fruit, per generar interpretacions.

Instant de glòria

Per un instant de glòria
hi ha una vida pel fracàs
no llenço cap més cabòria
i tancant el cartipàs
la deixo rodar transitòria.

El moment de gran eufòria
esdevé tan prompte escàs
de tan plena i tan notòria
en acabar, al seu ocàs,
resta com alegria irrisòria.

Desprès d’aquesta història,
qui aixeca del cabàs
emoció jaculatòria?
Resto tal un bordegàs
dins realitat supletòria.

UBACH, Joan (dins del bloc Espock)

Per un instant d’alba, hi ha abans tota una nit. Un poema pot ser el resultat de tota una vida, com un llamp. Les cabòries fan poesia, encara que siguin transitòries. La poesia és feta d'instants immutables. Però fins i tot davant d’una gran il·lusió, després d’una gran foguerada, només sol haver-hi cendra, “alegria irrisòria”. La veu poètica resta borda, inadaptada. Fora de la vida, que és allò no real per a qui fa el poema, en definitiva.

Impuntualitat

Per esdevenir puntual
no fa falta cap rellotge
ni altre mena de col·lotge
per justificar un ritual.

És un afer prou gestual
irrespectuós i ferotge
a qui, com a paradoxa,
tens en espera habitual.

Diu bastant de la persona
si reincideix constantment
o ho fa a causa motivada.

Tothom te una mala estona
però en reiterat moment
l'amistat és bufetada.

UBACH, Joan (dins el bloc Espock)

El fet de no fer trampa, de no dir mentides, de no flirtejar o bé de no arribar tard, és sinònim de ser una persona íntegra. Si un sempre espera i, en contrast, l’altre arriba tard sempre, és que alguna cosa falla. Però normalment només te’n pots deslliurar en la poesia, d’aquestes coses, de la vida en general. Tothom pot ser impuntual una vegada, però ser-ho sempre indica menyspreu per l’altre. El que havia de ser goig i plaer, es converteix en un suplici, com passa tantes vegades.

Pensava que m'estimaves

Pensava, ens estimàvem
jugant al joc de l’engany,
deies molt t’importava
jo, “ets d’allò més gran”
fèiem veure el sentiment
bé com rondalla bé cant.

Ara desprès d’aquells mesos
quan les mentires se’n van
veig ambdós coneixíem
de l’amor el seu parany,
preveiem d’aquells deliris
poc de cor i molta sang.

No se d’on sorgir l’entesa
d’un plural o singular.
A bon moment de lucidesa
no ha costat oblidar.

UBACH, Joan (Espock)

El món de la “delusió”, de la il.lusió o de l'engany, en relació a l’amor. El poema descriu l’amor fet d’aparences, no de “desig i voluntat”, que deia Salvador Oliva en relació a Nit de reis de Shakespeare. “Fèiem veure el sentiment” amb els contes de fades o cançons, aliment del desig. “Poc de cor i molta sang”, el que és evident, moltes relacions físiques i poc amor. No sap com s’ho feien per ser parella, ni com li ha costat ben poc d’oblidar. Aquest “pensava que m’estimaves” és ben ingenu. Com ingenus, innocents, són els que s’ho creuen tot. De totes maneres sempre és millor ser així, no saber adonar-se de la realitat, com un Don Quixot. Diu molt de la persona.

Presentació

Qui sap que sóc i no què semblo,
entre les vestidures
del que vull aparentar.

Qui sap a quin mot contesto
i amb d’altre resto
convenientment determinat.

Per quins set sants em titllen
d’intitllable; i pel casual
allò a comparar-me o rebutjar.

Qui sàpiga què em revolta,
m’explicarà perquè em calma
la senzillesa d’una complexitat.

Tanmateix immers en el contradictori,
continuaré prou bèstia
i profundament humà.

UBACH, Joan (dins el bloc Espock)

El que val la veu poètica com a poeta només ho pot dir el lector-intèrpret, en últim terme. Les “vestidures”, o sigui els versos, vol que siguin bells. Qui sap a què fa referència la seva poesia: què diu, i què amaga, o què mostra al mateix temps que amaga. El “titllen/ d’intitllatble”: com si no existís, com si només tingués valor en comparació amb un altre, o sense valor d’entrada. “Qui sàpiga què em revolta” (sospito que la vida), s’explicarà perquè el “calma/ la senzillesa d’una complexitat”: o sigui la poesia. Continuarà “prou bèstia/ i profundament humà” (l’humà ja inclou “bèstia”). No es tracta doncs, d’un poeta intel.lectualitzat, fred, excessivament elevat. D’aquesta manera es presenta.

De pecats

He tingut temps a la vida
de conèixer molta gent
alguna m'ha estat feta a mida
d'altre, ni la tinc present
engreixant allà on s'oblida.

Però de sobte em ve al cap
una paraula, un somriure
una cançó ha reparat
el record que ja vaig viure
a propòsit d'amistat.

Llavors, em poso en el cos
(continent de tal jornada)
desenterro aquell vell os
després d'una rossegada
cobert de destemps, sigilós,
me'l guardo per altre vegada.

Retorno a l’avui només
per seguir part d'aquest ban
els llocs, són fets del mai més
i els amics se'n van anant.
Lliures de mi, no han comés
el pecat de fer-se gran.

UBACH, Joan (del bloc Espock)

És bo de “conèixer molta gent”, però hi ha persones que no t’arriben mai al cor. Com passa amb la magdalena de Proust, “una paraula, un somriure, una cançó” retornen de sobte el passat, la memòria involuntària. El cos recorda allò que ja només és un vell os, el que queda de la relació, allò més abstracte, que queda fixat “definitivament” en el poema, i en el seu cor. Fa aquest “ban” als quatre vents, ja que “els llocs” que recorda són fets del “mai més”: qui no pensa en aquestes paraules de Poe en perdre algú? La veu poètica és de les que no deixen mai ningú, en tot cas se’n van els altres. Tot i que no s’han fet pas grans (perquè els ha pogut recordar i idealitzar), sobretot per dintre, allò que seria el veritable pecat.

Plotí va dir

Plotí va dir que la natura calla,
i el vell roure em somriu,
tot ell mots i murmuris. La rialla
del pigot sento, clara, vora el riu.

Lliscant dels arbres, parla la neu pura,
paraules blaves diu l’estany, quiet.
La natura ens murmura,
però només a mitges, el secret.

MANENT, Marià El cant amagadís, 1986

La Natura (en majúscula) podria en el fons no ser res més que una metàfora de la Poesia, que segons Plotí, calla. Però la veu poètica ha detectat mots i murmuris en ella. “La Natura” ens murmura/ però només a mitges, el secret”. Una poesia és bona tant pel que mostra com pel que amaga, tant pel que s’hi posa com pel que s’hi treu. L’important és que hi hagi un cert misteri, que no es doni tot mastegat. Cal no rendir-se a la primera lectura (a vegades n’hi ha prou, però). Després, si es mostra gaire difícil d’entendre, el lector ja passarà a una altra pàgina, perquè potser aquest poema no va dirigit a ell.