Rumb

 M’agrada vagarejar sense rumb,

pels carrers, carreteres i camins,

i que em faci la guitza el vent, les olors,

els sorolls que d’ací i d’allà t’arriben

i t’entortolliguen a la natura.

Entre clarors, besllums i ombres, sorgeix

la veu d’algun follet trencant silencis

arrossegats i dèries secretes.

Tancar i obrir portes a la distància

i a la indiferència i ser

capaç de viure entre tantes batalles

absurdes, que no tenen cap valor,

i aprendre del que no paga la pena.

El millor de la vida no es pot veure

ni tocar, s’ha de sentir amb el cor.

L’amor d’un solitari és perquè ell vol,

no trenca el silenci per companyia.

De tota manera si de debò

s’estima, és un plaer compartir

la màgia del temps, la vida, i no

oblidar el ser i l’estar aquí i ara.

El llenguatge és qui transforma la vida,

cal poesia quan la vida es desfà a trossos.

Poemes en tres temps

SALVANS, Gabriel. Sant Hipòlit de Voltegrà, Setembre 2025

Un poema en tres estrofes que és fet bàsicament de metapoesia, parla de la seva escriptura. En la qual no té un rumb fix, no cerca, troba, que diria Picasso. Amb "la veu d'algun follet trencant silencis", que no seria res més que la seva inspiració per als poemes. Les "dèries secretes" són les que omplen la seva obra. 

"Tancar i obrir portes" faria referència al voler fer el poema més lleu o més clus, més directe o més subtil; "a la distància/ i a la indiferència" perquè voldria arribar al lector, sigui com sigui. Aquest "aprendre del que no paga la pena" és per voler fer poesia de la grisor de la vida. Aquests dos versos són capdals: "El millor de la vida no es pot veure/ ni tocar, s’ha de sentir amb el cor". Em recorden "l'essencial és invisible als ulls" de El petit príncep. Sembla que sempre hauria de ser així, però pocs hi arriben, a aquest nivell de les coses. Normalment és cosa dels poetes.

"L’amor d’un solitari és perquè ell vol", i és la millor manera d'estimar, no pas enganxat a l'altra persona. Amb el matís que "és un plaer compartir/ la màgia del temps, la vida". Els dos versos finals són molt bons. Seria com una deconstrucció en gastronomia, el que fa el poeta amb el llenguatge.

Piano

Com si fos ahir mateix xiulaven en l’aire

les notes teclejades al piano que

tantes vegades havien tocat els dits

d’en Segimon.

No creguis res que en vers no entri.

La música de la paraula arriba a l’ànima,

viatja cap enllà on vulguis sense ni moure’t.

Cadascú acull la paraula i el lloc on dir-la.

A cada temps li correspon el moment, per més

vegades que hagin sigut dites abans, mai

seran com tu les dius, com tu les diguis.

T’agradi o no t’agradi, vulguis o no

hi ha forces que t’atrauen i t’absorbeixen,

i la vida en fa escarni i per això té encant.

Soc jo contra la nostàlgia i vaig perdent.

El que fas és el que compta per ser qui ets.

No soc el que em va succeir, soc el que vull ser,

no soc ningú si no vull ser, si no he sigut.

Amb mi no has de fingir una set que no tens,

que cap lligam és prou estret per ser amb tu.

Sempre són diferents les aigües del riu.

Poemes en tres temps

SALVANS, Gabriel. Sant Hipòlit de Voltegrà, Setembre 2025

"No creguis en res que en vers no entri": aquest vers genial d'un Segimon Serrallonga, poeta força desconegut, fa pensar en el que va dir alguna vegada Dolors Ollé, que "Ningú es pren seriosament els poetes". Això es pot relacionar amb "i la vida en fa escarni i per això té encant", té encant aquesta poesia que on molts no entren i tot i això la valoren.

Malgrat "tot està inventat", que s'acostuma a dir, "mai seran com tu les dius, com tu les diguis", les paraules dins dels teus poemes i el que amaguen amb elles.

Sobre "no soc ningú si no vull ser, si no he sigut": el futur, com la lluna respecte el sol, que deia Paul Auster, depèn del passat més que no semblaria. 

"Amb mi no has de fingir una set que no tens", el lector no cal que inventi res, només que observi, "que cap lligam és prou estret per ser amb tu", que no es pot esperar que el lector sintonitzi, vibri amb tot el que diu la veu poètica (aquest vers jo fins ara no l'havia sabut interpretar, per cert). "Sempre són diferents les aigües del riu", fins i tot quan hom rellegeix troba coses noves en un text.

Mans i mans

Amb les mans es cura el dolor. La iaia

deia que si el tanques al cap, s’enroca.

A les mans hi ha les antenes de l’ànima.

Escrivint, cuinant, pintant... enfonsant

les mans a la terra envies senyals

a dins teu, a l’ànima.

La vida l’anem gravant a les mans,

amb les mans fem l’amor molt més sublim,

tot el que es fa amb les mans es fa amb el cor.

El món l’has de fer tu mateix a mida,

crear els graons que et treguin del pou.

Inventa una vida i fes-la realitat.

Poemes en tres temps

SALVANS, Gabriel. Sant Hipòlit de Voltegrà, Setembre 2025

Quan feia una assignatura d'història de l'art, una vegada el professor ens va dir que el sublim només es manifesta en art de forma manufacturada, amb el que es fa amb les mans. M'hi ha fet pensar aquest poema. 

També aquesta frase dins el primer vers: "Amb les mans es cura el dolor". Això és una cosa que, sempre que passa alguna cosa trista, dolorosa a la vida, te'n pots fer conscient. Quan fa un temps vaig caure i vaig trencar-me la ròtula, el fet que algú dels que em van envoltar poc després m'agafés la mà, crec que em va ajudar molt. "La iaia/ deia que si el tanques al cap, s'enroca": poder treure fora el sofriment, el que no pot fer la vaca cega de Maragall, és sempre molt bo.

Aquest poema no té pèrdua. "A les mans hi ha les antenes de l'ànima./ Escrivint, cuinant, pintant...". Al Festival Acròbates de l'Hospitalet, que aplega música i poesia, sempre, als cartells que l'anuncien, hi surt una mà. La mà amb la qual es fa aquesta música o poesia.

Sobre "amb les mans fem l’amor molt més sublim": hi ha un vers més sublim que no aquest? "Tot el que es fa amb les mans es fa amb el cor", per paradoxal que sembli. "El món l’has de fer tu mateix a mida,/ crear els graons que et treguin del pou". Qui ho ha aconseguit, ho sap.

Llevantada

A l’altra banda del forat

del pany plou i l’aigua vessa

pels canalons i les rieres,

esquitxa els vidres i convida

a mandrejar sota els llençols

mentre els llevants fan de la seva.

És aquest callar que no calla

i en el parlar de quan s’escolta,

enmig de cossos i moixaines

quan el silenci es fa paraula,

i s’intueixen els sis sentits

i la pell s’ajunta amb l’ànima.

Plou, plaer entre vidres, sí,

si has gosat follar amb l’amor.

Poemes en tres temps

SALVANS, Gabriel. Sant Hipòlit de Voltegrà, Setembre 2025

Aquest poema és una mena d'al·legoria, de metàfora estesa amb el motiu de la llevantada. Quan fa llevant és quan arriba un vent no gaire fred, tot i que porti pluja.

El poema és fet de contrastos, entre "aquest callar que no calla", o sigui la mateixa poesia, que diu sense dir. O "en el parlar de quan s'escolta", com la interpretació que faig jo ara mateix d'aquest poema. I "quan el silenci es fa paraula", una altra manera de dir el mateix. Sempre dic que la poesia és més en l'espai en blanc que l'envolta que no en les mateixes paraules.

Quan "la pell s'ajunta amb l'ànima", la forma amb el contingut del poema, quan dius el que dius tal i com ho dius, en definitiva. Aquesta pell i aquesta ànima lliguen moltíssim amb el darrer contrast: "Plou, plaer entre vidres, sí,/ si has gosat follar amb l’amor": no tothom pot dir-ho, sobretot no pot dir-ho si no ho diu amb la poesia.