Terrer tancat

De cada tanca hi pengem rètols clars
i a cada fita es van clavant estaques.
Servant el que per força s'ha perdut,
sorgeix el furt constant de les imatges.
Un arbre es torç i assaja perspectives
dins un estoig de fusta i les arrels
travessen el llindar, sent mutilades.

MOHEDO, Fermí. Dins Fermí Mohedo: bocins, poemes i algun fil trencat

"Servant el que per força s'ha perdut,/ sorgeix el furt constant de les imatges": la poesia sol tenir l'origen en aquesta pèrdua, cada poema seria un rètol o estaca. Les arrels que travessen el llindar serien aquest passat que torna en el poema. L'estoig de fusta és allò en què s'ha convertit l'arbre amb el temps. És un poema rodó sobre la relació entre el passat i la poesia, no té pèrdua.

Aigua al solatge
el greny golut volia,
ans no la pluja.

KARSTEN, dins Premis Haikus Ciutat d'Olot 2012

L'escletxa entre les roques, el greny, desitjava aigua que s'afegís al solatge, el pòsit que deixa un líquid. Però no volia pas la pluja que ho amara tot. Si reguem massa l'arbre pot ser que aquest deixi de fer fruits, deia Joan Corbella. En el fons, mai som contents, ni per poc ni per massa.

Pluja al cristall,
Guspires a la llar...
Joc d'estimar!

MARA, dins Premis Kaikus Ciutat d'Olot 2012


Entre la fredor i la calidesa en els detalls, entre les gotes de pluja  i les guspires de la llar de foc, resideix el joc d'estimar. Entre la reflexió i l'acció, en ser piadós i complaent i tot i això no deixar-se perdre el respecte. A vegades, però, les millors, no hi ha joc, sinó només autenticitat, com la de Julieta per Romeo, que, per cert, és en un llibre.

Han florit crisantems al jardí de la casa,
són granats i sedosos, com d'estampa xinesa,
i he pensat que florien com neix un poema:
per un moment, el vent remou les fulles
i l'aire de l'oblit, més tard, el pren.

Torna el dia dels morts i escolto algun poeta
que parla per a mi des d'un país remot,
nord enllà, mar endins, qui sap la ruta.
Sylvia Plath, des d'Orió, perduda,
Virgínia Woolf, que neda cap al far,
Rosalia, asseguda al banc de pedra,
i Dickinson, que plora entre flors blanques
per l'amor que ha perdut o no ha trobat.

Posaré crisantems a la paraula
dels poetes anònims. I un aquí, també,
perquè és llarga la nit i curt el dia,
perquè sóc viva, i ells s'estan amb mi.

XIRINACS, Olga La pluja sobre els palaus, dins Óssa Major

Els crisantems, flor del dia de Tots Sants, floreixen com un poema, diu la veu poètica. Un instant en què el vent de la poesia "remou les fulles" (els versos), així com "l'aire de l'oblit" fa que el poema hagi de renéixer en el lector per perdurar.

La poeta escriu des del dia dels morts, en relació amb les grans poetes mortes, que li parlen des dels records que en té. Totes han tingut alguna relació amb la seva obra, especialment Virginia Woolf (Al meu cap una llosa), i Rosalia (La tarda a Venècia). És bell el que diu d'Emily Dickinson, que plora per "l'amor que ha perdut o no ha trobat", motiu universal de la poesia, en relació al passat i al futur.

La veu poètica agraeix d'estar viva i que aquestes autores siguin amb ella, en el crisantem que seria la seva poesia, bella i plena de sentiment.

Quatre paraules

Mig en somnis, un àngel
se m’apareix i em tempta:
escriu, fes un poema.
Vull treure-me’l de sobre,
vull dormir el son dels justos,
o el son dels pecadors,
m’és igual. Vull dormir.
Però ell insisteix.
Té, diu: quatre paraules:
món, país, llengua, amor.
I afegeix: gairebé
ja t’he fet el poema.
Jo li dic: si escric món,
bé hi hauré d’afegir
desastres, fam i guerres.
Si escric país, ja entro
al territori foll
de l’ésser i dels fantasmes.
I si escric llengua, veus?,
el dolor em trenca l’ànima.
No puc escriure més.
I em diu: tu escriu amor
pel món i pel país
i per aquesta llengua
que es mor i et trenca l’ànima:
veuràs que encara pots
fer aquest i mil poemes.

COMADIRA, Narcís, per al Dia Mundial de la Poesia, 21 de març del 2012

Quatre paraules, com les quatre pedres de la imatge del Dia Mundial de la Poesia. Les pedres arrodonides que són el que queda després de l'erosió del temps, la poesia que és un element abstracte, ferm i que no caduca. "Mig en somnis", com sol sorgir la poesia, entre la vigília i el son, metafòrics o no, un àngel diu a la veu poètica els quatre motius sobre els quals l'exhorta a fer poesia. "món, país, llengua, amor". El món que va malament, per un cantó. El país, amb el problema de la identitat que molts no senten. La llengua, tan feta malbé que li "trenca l'ànima". Quan ja no pot escriure més pel dolor, l'àngel li diu que faci servir el motiu de l'amor, relacionant-lo amb els altres tres motius, i que els poemes se li reproduïran de manera exponencial. Perquè l'amor és la base de la poesia, amb la poesia estimes i et fas estimar.

Uns mosquits suren
al biot que borbolla
sota la pluja.

KARSTEN, dins Premis Haikus Ciutat d'Olot 2012

Com l'amor que sura amb el temps, encara que sota la pluja insistent, les inclemències del temps, els mosquits insignificants serien una cosa molt petita que té relació amb una de molt gran. Un altre haiku en què sembla que no hi passi res, molt oriental.

T'espero encara.
Envia'm la paraula
cel, la més blava.

KARSTEN. Dins Premis Haikus Ciutat d'Olot 2012

La veu poètica espera l'altra persona, com si es trobés assegut en un bar i l'altra no hi fós, però el cert és que l'espera ha de ser de molt de temps, de tota una vida. Espera l'amor que no es pot fer realitat, que és immaterial i blau. Que vulgui que li enviï "la paraula/ cel" és perquè per escrit és més romàntic sempre, segurament inclosa dins d'un vers aquesta paraula. El lirisme d'aquest poema em colpeix, és molt semblant als poemes d'Edat Roja de Margarit, els millors que he llegit mai.

Eixint de l'arna
les abelles comprenen
el vast silenci.

KARSTEN, dins Premis Kaikus Ciutat d'Olot 2012

Sortint de "l'arna", de la prosa, de la monotonia habitual, amb l'espontaneïtat, les abelles es fan conscients de la llibertat, del risc, de la creativitat que hi ha fora, del "silenci" de l'espai buit, sense les altres abelles al costat. D'allò que val la pena, en definitiva. Aquest haiku diria que és molt a l'estil dels haikus orientals, no és occidentalitzat com d'altres, per la seva senzillesa, perquè sembla que no hi passi res.

On la neu

Deixa'm que et porti, furtiva,
on la neu és densa, dura i freda
per sentir la mossegada ràpida
de la seva fletxa feta
de lenta memòria.

Cridaràs, dolça, al cruel amanyac,
em retrauràs la covardia antiga
i em duràs, volcànica,
a la fúria de l'aigua passada
que s'ha aturat.

Lluiràs, amiga, en el sol emmirallat
sobre la seva blanca i brillant mortalla
i resseguiràs pregones osques,
trànsits d'estels i vestigis
d'eres remotes.

Pren-me, estimada,
on la neu oculta la saba erta,
i porosa i amarada
promet, salvatge i esquerpa,
l'assaig d'una renovada vida.

LÓPEZ, Eduard dins Relats en català

La veu poètica vol portar, d'amagat, sense que se n'adoni, la seva parella a tocar la neu, metafòricament, que esdevingui conscient de la seva "lenta memòria" (memòria a través del temps), quan, com una fletxa, el fred, la seva fermesa la faci reaccionar.

Cridarà del dolor del fred, i li retraurà "la covardia antiga" (els defectes en el passat) alhora que reviurà, de manera volcànica, "l'aigua passada/ que s'ha aturat", es renovarà la seva passió refredada pel temps.

Lluïrà, de nou, com la lluna, el reflex del sol, i repassarà ferides, estels caiguts i temps passats.

El poeta exhorta l'altra a descobrir "la saba erta", que puja dreta i rígida, íntegra, sota la neu, i que li prometi, tot i que "salvatge i esquerpa" com ho ve a ser la neu en el cas d'ella, un retorn a l'empatia, a la bellesa inicial de la relació, el que seria la meva lectura del poema. Un poema merescudament elogiat.

L'estrella es mirava
a l'aigua del mar,
onades de plata
la feien ballar.

Un vespre va caure
i al fons se'n va anar
perquè la cridava
l'estrella de mar.

XIRINACS, Olga. Marina (1998), dins Óssa Major.

L'estrella del cel "es mirava", es reflectia en la superfície del mar. D'aquí no passava, com el ser celestial, que no té desitjos, que és de tornada de tot. Però "Un vespre va caure", va submergir-se en el mar finalment, va esdevenir humana, "perquè la cridava/ l'estrella de mar", la seva parella a la terra, la seva correspondència poètica.

Poema escollit per representar Olga Xirinacs a l'exposició "Dones poetes" al Palau Robert, del 7 de març al 29 d'abril de 2012.

Darrere de cada carena
hi ha una plana nova infinita
puntejada del verd aspre dels matolls
per on corren els ramats de gaseles.
Hi ha una bellesa de la monotonia.

Paisatge a Damaraland


VILLATORO, Vicenç. L'espai immens. Quaderns de Namíbia


La monotonia, com allò clàssic, que no presenta contrast, que fins i tot és avorrit, com el paisatge del desert, de "l'espai immens" del títol, també pot ser bella. La buidor del que és buit, la buidor del que és ple, al capdavall.

El bes, falena
captiva, un únic vol
etern conté.

KARSTEN, dins Premis Haikus Ciutat d'Olot 2012

El bes que prové de l'enamorament, que és captiu del cos, els sentits, la nit,  tot i això, com una papallona nocturna, una falena, té el seu origen en un sol instant, "un únic vol etern conté", el d'aquest enamorament. L'a priori sense el que no hi pot haver res més, el que no es pot aprendre pas, que diu Alberoni. Un haiku que diu el que vull sentir.

Pels ulls. Als llavis.
No espill. He viscut
segles d'amor sens tu. 


KARSTEN per als Premis Haikus Ciutat d'Olot 2012 


"L'amor entra pels ulls i els ulls el xerren", diu una de les dites que ha recollit Víctor Pàmies. Podríem afegir que els llavis, amb el bes, el poden manifestar. No en un espill, no és pas en la poesia, sinó que és real. La veu poètica ha viscut segles d'amor, en una hipérbole, sense la poesia. És molt més real aquest amor que qualsevol poema.

Túnels

Els túnels del temps 
ens porten a llocs ben foscos, 
amb futurs sense aire. 

Més val que en triem un altre túnel. 


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

TÚNELES

Los túneles del tiempo
nos llevan hacia sitios muy oscuros,
con futuros sin aire.

Mejor seleccionamos otro túnel.


MUELA SOPEÑA, Ana  dins Laberint de pluja


Tant el passat com el futur esdevenen foscos, estrets, en últim terme. Ni el sol del passat ni la lluna del futur, que diu Paul Auster: no hi havia res i no hi haurà res. Millor que seleccionem un túnel com el de la poesia, que sol transcendir el curs del temps, la vida.