Com arrel d'arbre,
creix el vers cap endins
i allí es recull.
Calla davant l'angoixa
i crida des de dins.
NAVARRO, Joana dins Esqueixos
Les arrels de l'arbre són invisibles, soterrades, però d'elles i de l'aigua que recolleixen en depèn la bellesa exterior de les branques. De la mateixa manera, el vers no és més que la punta de l'iceberg de tota una vivència que s'amaga alhora que es mostra en els versos tan breus. "creix el vers cap endins", cap al món interior de la poetessa, "calla davant l'angoixa/ i crida des de dins": fa un cant a crits alhora que calla, la paradoxa del poema. D'un poema rodó.
Fa 6 dies
Entrades
9 comentaris:
Bella manera d'expressar la fortalesa de la paraula, com la d'un roure fort i sa!
Gràcies, Helena. me l'emporte!!!
porquet: el roure fort i sa del llibre de la Joana. Te'l recomano.
Talment un cicle de l'aigua, el vers circula com saba per l'arbre poètic.
Rafel: el vers se submergeix i surt a la superfície del poema, sí.
Sí, Helena el teu comentari és encertat. Jo només vull remarcar la serenor formal dels versos que, tanmateix, alcen a l'interior el crit. Un crit, com dius, soscavat pels arrels en què nia la veu poètica.
En tot cas, és un poema eficaç -rodó, en dius- perquè controla l'escorça del desficaci. Les 'muddy waters' van per dins, com ben bé escriu na Joana i vos assenyaleu, amiga nostra.
Un bes i un petó par a ambdues.
Pere.
Pere: això del desficaci és molt bo. Les "muddy waters" van per dins com la superficie del mar no en mostra la seva profunditat.
Moltíssimes gràcies Per per la teua valoració; ja saps que per a mi ets un gran referent.
Joana: em va agradar molt que el pengessis al teu bloc.
Publica un comentari a l'entrada