Camino enlluernat dins la tenebra
i m'encomana sa fervor la nit.
Suren en l'aire obscurs olors de roses.
Penja la fosca com un herbei marcit.
El silenci s'enrosca com una heura
en el tronc solitari del meu pit.
AGELET i GARRIGA, Jaume. Camins interiors, dins Poesies completes
La tenebra enlluerna la veu poètica: només des d'ella podem arribar a enlluernar-nos-en, sigui perquè en podem sortir, sigui per la paradoxa que la foscor, allò menys racional, ens proporcioni la màxima lucidesa. Els "obscurs olors de roses", una sinestèsia que va en sentit contrari, les roses serien fosques quan sempre són lluminoses. Allò poètic és obscur, misteriós. La fosca penja com "un herbei marcit", la de la posta de sol sempre tan lírica. "El silenci s'enrosca com una heura": no se'n pot despendre, "en el tronc solitari del meu pit": en el seu cor, en la seva poesia. La veu poètica que camina ho faria al llarg dels seus poemes, entre "sa fervor de la nit" i el silenci, motors constants de la poesia.
Fa 6 dies
Entrades
6 comentaris:
No l'ahvia llegit abans d'escriure la Tannka, però jo diria que en el fons vénen a dir el mateix:)
Fantàstica crítica, Helena
M'ha sorprès la frase que dius que allò poètic és obscur... no m'ho havia plantejat mai des d'aquest aspecte. Sempre he tendit a veure més poesia enaltint, quan no mitificant, coses belles i heroiques.
He de passar a veure la teva Tanka, Joana. Gràcies per l'elogi!
porquet: allò poètic com a mínim és translúcid, mai és del tot transparent, encara que pot ser poc obscur, tens raó.
La poesia es recrea en la bellesa, és veritat, i en l'idealisme. Hi ha paraules que no s'hi poden utilitzar pas.
"obscurs olors de roses"; bona definició. Poden ser, també, les olors antigues, inidentificables, de les roses que han passat per la nostra vida. Vindrien de racons obscurs, de temps indefinits.
Olga: vindrien de l'inconscient, les millors, les més autèntiques roses. No tothom hi passa, per l'inconscient.
Publica un comentari a l'entrada