UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

Calmosament calculo
els anys del deute i la paciència:
me'n falten quatre, en resto 2,
en sumo mig, calen 5 cèntims
per augmentar el cabal i vèncer-lo.
A estones la consciència
m'agafa pel coll i em diu:
"Lluita, no defalleixis,
ennegreix amb xifres lluents tot allò
que ara desapareix per inconstant."
I en veure el saldo amable de mi mateixa
engreixar-se fins al col·lapse i l'infart
penso que vivim pel damunt del que podem,
només ens salva la vorera, la fe i la paraula.

ALOY i ROCA, Montserrat Gàbies de vidre i pols. Té el bloc Cantireta


El progrés té això: la riquesa és com aigua salada, que com més en beus, més en vols, segons Schopenhauer. La veu poètica s'adona que no viu amb prou austeritat, com la majoria dels que no viuen al tercer món. La vida que és com la carretera; el trencar amb aquesta carretera (la reflexió, l'art) ho seria la vorera, la fe (allò més espiritual), la paraula (la poesia). Si es pot evitar, preferiria de trepitjar tan poc com es pugui la duresa, el materialisme de la vida.