Quan arribis

Vull veure núvols nous travessar els teus paisatges,
que siguis cel immens i que et diguin poeta.
La llum es va alentint quan penetra als portals
perquè el llenç dels teus ulls, amorós, la contingui.
La claror retinguda és un mirall del mar
en què els teus horitzons reflecteixen un somni.
¿Vindràs quan l'aire càlid perfumi aquest desembre
de camèlies rosades i estornells hivernals?
Quan arribis sabré que brotaran les iuques,
que els camins s'estendran entre la neu cansada
i res no morirà perquè seràs la vida.
Em portaràs la llum i entendré la bellesa,
s'amansiran les hores i veuran els jardins
com floreixen de nou els llavis dels poetes.

CLARÀ, Israel. Pluja de nit

Aquest "quan arribis" podria ser una imatge per parlar de quan l'altre arribi a la seva poesia, en abstracte. Els "núvols nous", els poemes, el "cel immens", la poesia. El "llenç dels teus ulls" (la visió de l'artista), "la claror retinguda" (el que queda del dia), serien de nou l'art que és un "mirall del mar" (d'allò més gran), dels "horitzons que reflecteixen un somni", com ho sol fer la poesia. Primer sembla que parla de la poesia de l'altra pesona. En ple desembre, el mes que comença l'hivern, ella ha de venir a omplir la seva pròpia obra de calidesa, en definitiva, arribant a l'inconscient que es projecta en la poesia, els "llavis dels poetes".