Érem al bosc pels volts de Santa Llúcia.
Hi omplíem una caixa de cartró
de molsa, que guardava la fredor
de la rosada. Cap soldat de Prússia
no emularia el caçador en l’astúcia
d’espiar el cau, abrigat de velló.
D’una herba, en fèiem arbre. Era, el turó,
un roc engelabrit com camps de Rússia.
La nostra mà de nen feia nevar
damunt l’escorça eixuta de la serra;
llaurava el tros, canalitzava un riu.
Teníem el cor fort, prest per cavar
—trencant-ne el glaç— fins la inhòspita terra.
Encara era a la branca, el nostre niu.
LLAVINA, Jordi Sonet per al Nadal de 2011
Pels volts de Santa Llúcia, com ara, l'època en què les hores de sol comencen, tímidament, a créixer. La construcció del pessebre és el motiu del poema, amb tot l'encant de la falsa cova on s'encabeix el naixement de Jesús, els fals riu, la falsa neu. El final del poema trencaria amb la resta. En el context del fred que fa en aquesta època, que recordaria Rússia, parla de com ell i d'altres tenien "el cor fort, prest per cavar/ —trencant-ne el glaç— fins la inhòspita terra": això simbolitzaria la força per fer brillar el Nadal més enllà de la duresa de la vida. "Encara era a la branca, el nostre niu": el nucli familiar paral·lel al de Jesús, era a la branca, que podria ser la feta servir en el pessebre. En definitiva, perquè la família era completa, aleshores. El Nadal fa pensar amb melancolia en aquestes coses.
Extensió
-
El teu món interior,
en les parets de la cambra on escrius,
en la mirada d'una fotografia,
en una peça de roba que t'estimes,
en cada vers que has entès...
Fa 1 setmana
6 comentaris:
trobo molt encertat el teu comentari al poema, abans d'arribar-hi mentre llegia els versos m'he fixat també en els versos del final, que m'han colpit...i tu n'has ressaltat aquest colpiment...melangia de nadal, de família arreplegada, iaies, tiets, cosins i xivarri, neules torrons i galets, i enyor del passat ...
Em fa feliç el teu comentari, Elfreelang.
Quina sort, Helena, que, a poc a poc, es vagi desfent aquella duresa dels progressistes que volien matar les tradicions a cops de pedra.
Ben trobat el poema, deliciós el comentari. Sempre seré infant, i aquests dies em poso es dibuixar i escriure les meves felicitacions escoltant seguit el Nadal Blanc i la dolç Non-non de Killarney cantades per Bing Crosby (no hi ha altre com ell, de tendre).
M'agrada trobar correspondències com les teves-vostres.
Perdó: veig que d'anar de pressa he escrit dues errades... Espero que sàpigues comprendre.
Jo també estic en contra d'aquests progressistes, Olga, és penós tot plegat.
No m'havia adonat pas de les errades!
Jo, doncs, estic en contra dels progres que, de Nadal, en diuen Festa d'hivern. En contra dels mal parlats que, en lloc de Nadal, diuen els Nadals. I, sobretot, estic a favor vostre i del tot el que dieu (Olga, content de retrobar-te aquí. Un dia que vingui a Tarragona et trucaré per fer un cafè. Helena, una abraçada i gràcies!).
Publica un comentari a l'entrada