UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

diumenge, 3 de gener del 2010

Munts i munts de lletra atapeïda esgarrapaven
les hores del silenci:
darrera de cada arbre i a cada cantonada,
l’encontre possible punxava el desig.
No sabíem que els àlbers havien de créixer tant:
ja no es veien els nostres noms gravats.
I que les lletres havien d’envellir,
com les tintes diluïdes de tants amors blaus
i llàgrimes que amagàvem als armaris.

Era el temps dels juraments eterns.
La felicitat total subratllava el cel escrita en ales de papallona,
en vols translúcids d’espiadimonis,
en imatges tranquil.les sobre l’aigua,
en claps de sol a la paret,
en reixes de lluna al terra de la cambra,
tot tan efímer com la felicitat mateixa.

XIRINACS, Olga Óssa Major

“Munts i munts de lletra atapeïda esgarrapaven/ les hores del silenci”: el silenci trencat per allò escrit als arbres i parets, “l’encontre possible punxava el desig” (el cor atravessat dels que s’estimen, que es troba sovint entre els “grafittis”). “Les lletres havien d’envellir”, com les de la poesia mateixa. “Amors blaus”, de príncep blau, es tracta d’una metonímia que pren l’amor per el príncep. “llàgrimes que amagàvem als armaris”: pots tenir una relació sentimental amb un jersei, per exemple. Per un cantó els “juraments eterns”, per l’altre “tot tan efímer com la felicitat mateixa”. “La felicitat total subratllava el cel escrita en ales de papallona”: la felicitat feia més bell o sublim el cel, per extensió, la felicitat accentuava les coses bones. Els inicis d’una relació solen ser bells, i més en la joventut. Però també, una mica com les papallones, que ja se sap.

4 comentaris:

Joana ha dit...

El pas del temps i l'enyor dels moments viscuts desperten en cadascun dels versos. I com tantes vegades, als poemes d'Olga, els elements de la natura juguen amb un simbolisme creixent per assenyalar la felicitat d'aquell temps tan fugisser que s'escapa com la "felicitat mateixa". Tot i la intensitat del sentiments que fins i tot arriben a estar escrits al cel amb la delicadesa d'unes ales de papallona i ser tan purs com la transparència dels vols dels espiadimonis i com els reflexos del sol i la lluna i de l'aigua, tot i això, se'n van, s'escapen de les nostres mans. Però ens queda la constància de quedar escrits al poema.
Com va dir Montserrat Roig, "només existeix allò que ha estat escrit"

Francesc Puigcarbó ha dit...

una bona reflexió sobre el pas del temps, els poemes de l'Olga se'm fan molt propers i m'hi sento molt identificat.

Helena Bonals ha dit...

M'embadaleix la teva interpretació, Joana!

A mi també se'm fan propers ells poemes de l'Olga, Francesc.

Olga Xirinacs ha dit...

Quan veig les inicials d'algú gravades en un arbre que ha crescut, penso en aquelles memòries, segurament d'enamorats. Quan jo encara no escrivia poemes (vull dir amb intenció d'editar) ja havia gravat algunes inicials en un àlber, l'arbre platejat que acaricia la lluna i que fa fressa amb el vent.
Gràcies pel vostre record.