UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dijous, 20 de juny del 2013

Art poètica

Alguna cosa més que el do de síntesi:
veure en la llum el trànsit de la llum.

GIMFERRER, Pere dins Poemes al pati

Heus aquí un precepte per a poeta, "veure en la llum el trànsit de la llum", veure en el poema el que és transitiu, la poesia, el que passa del poema al lector a través de la forma, més enllà de saber escriure'l amb la síntesi.

dijous, 13 de juny del 2013

Vidre


Sempre el vidre,
sóc arena i foc, i també
la causticitat de la química,
sempre el vidre,
translúcid, lleuger, aigua clara.
Pretor, ert, impertèrrit,
Guardià de l’alteritat;
Escata i ganya, aire i llum,
llavis en la fredor convexa
de la peixera impossible,
frontera d’instants trencats.
Sempre el vidre,
alba pedra en la platja del foc,
vertical infinita,
sempre el vidre,
mirall especular, miraculós miratge;
la raó trontolla
assajant de ser, conformant horitzons
per a aquest devessall de paraules
que es devoren insensibles,
fred espectre d’un pronom
que s’expandeix en bucles de follia.
Sempre el vidre,
palplantat entre les molècules del vidre.

A mil graus de temperatura.

MOMPÓ, Francesc. Dins Uendos, greixets i maremortes


Un poema pot semblar obscur, però al capdavall és “translúcid, lleuger, aigua clara”, un cop interpretat. És “arena i foc”, els components amb els quals es fa, metàfora de la materialitat i la passió amb què és fet. “Pretor, ert, impertèrrit, per la rigidesa que el caracteritza, la de la mètrica a vegades. “Guardià de l’alteritat”, perquè amaga la poesia en majúscules. “Escata i ganya, aire i llum”, forma i contingut. “llavis en la fredor convexa de la peixera impossible”, una imatge que juga amb el vidre d’una peixera i l’impossible que és de fer una peixera amb paraules. “Frontera d’instants trencats”, tots els instants efímers que hi ha al darrere d’un poema. “alba pedra en la platja del foc”, el vidre com a pedra abstracta que sembla que neixi com l’alba amb el foc del sol. “mirall especular, miraculós miratge”, el poema és com una imatge deformada, com un miratge que no es pot creure tot i que és miraculós. “la raó trontolla” sempre en un poema, “devessall de paraules que es devoren insensibles”, en el provar de dir el màxim de coses amb el mínim de paraules. “fred espectre d’un pronom/ que s’expandeix en bucles de follia”, un poema és com un pronom, representa una idea poètica amb imatges, que solen provenir del subconscient. “A mil graus de temperatura”, com es fa un poema, la passió que hi ha al darrere sempre. Un poema a mil graus de temperatura, aquest, que no té pèrdua.

dimarts, 4 de juny del 2013

La simfonia del haiku


Sentiu la música
amagada a l'abisme?
Sublim orquestra.

MOMPÓ, Francesc dins Uendos, greixets i maremortes

L'atracció de l'abisme dels romàntics. Darrere d'ell, la música, l'art, el sublim. Un haihu, que és tan petit, també amagaria tot això, i seria tan potent en la seva senzillesa com una simfonia musicada per una gran orquestra.

dijous, 30 de maig del 2013

El xipolleig del haiku


Què en sap l'orella
quan conversa rem i aigua?
Llengua de déus.

MOMPÓ, Francesc dins Uendos, greixets i maremortes

L'orella del lector-oient no en pot saber gaire de la idea de fons, l'aigua, amb la forma visible dels versos, el rem, que conversen entre ells en el poema. Perquè és "llengua de déus", la de la poesia.

dimarts, 21 de maig del 2013

Posthaikum


Pels blancs llençols
una estesa de síl·labes;
peixos dels llavis.

MOMPÓ Francesc dins Uendos, greixets i maremortes

Els blancs llençols, com els fulls en blanc. L'estesa de síl·labes, com les paraules d'amor, que cremen. Els peixos dels llavis, el sadollar la passió física amb les petites coses. Aquest entremesclar "física" i poesia és molt ben trobat.
 

diumenge, 19 de maig del 2013

El haiku laxe


On van els ulls
quan la pell profetitza?
Valls de bellesa.

MOMPÓ, Francesc dins Uendos, greixets i maremortes.

On van els ulls del lector quan la superfície del poema "profetitza", mostra de manera subtil l'interior del poema? A trobar, més enllà de les muntanyes de les idees, com l'arbre enmig de la gespa, les "valls de bellesa", allà on poder pair el poema, allà per on se'l pot agafar. El laxe del títol.


dissabte, 18 de maig del 2013

Poeta i mussol, piulades al vol VI


No he perdut cap punt cardinal.

Cap brúixola indica, al mapa,

quin és el compàs d’espera.

Però el magnetisme hi és,

i la llum, i la sendera.

No se sap quan trigarem a arribar, però no perdem el nord, el camí.

 
L’animal que no existeix

també deixa rastre.

Els dinosauris han existit, i han deixat rastre. Com l'amor que s'ha acabat.


L’alta fidelitat és un disc ratllat.

El joc de paraules amb "alta fidelitat" serveix per dir que les coses es deterioren, malgrat ser molt altes d'entrada.


Mentre cus el seu passat,

el present s’esfilagar-sa.

Res de nou, al capdavall:

l’instant penja d’un fil

i l’avenir no s’apedaça.

Mentre hom viu en el passat, perd el present, a voltes. L'instant és sempre fugisser, i el futur no es pot preveure.


Potser l’esperança cap dins

de la teua mà, però no dura

si no la tens oberta.

Si et vols apoderar de la felicitat, com de l'esperança, et quedaràs sense. S'esmuny com pols de papallona.


No arriscar-se podria ser més perillós que arriscar-se.

Ni el perill és sempre absolut ni únic el risc.

El més perillós podria ser la por.

No tinguis por de res més que de la por.


Aquesta llunyania és l’infinit

on es toquen les paraules:

té la distància exacta d’una carícia

i mil muntanyes de separació.

La combinació de paraules en un text a vegades és tan estranya com si les separessin muntanyes, encara que siguin a la distància d'una carícia. Posar paraules juntes que no ho han estat mai, vet aquí la creativitat.


Com la sang, abisme endins, ressones.

No em deixes un eco sinó roses.

La poesia deixa un rastre de roses en l'interior del lector, en l'abisme de la creació.



El presoner, lliure de triar la grossària dels barrots.

El lliure, presoner de triar-ne el color.

Les idees, que grosses i que boniques…

El lector té un cert marge d'interpretació, el poeta té un cert marge en la forma.



PORCAR, Josep dins Salms