Deixa que aquells a qui el destí somriu

Deixa que aquells a qui el destí somriu
s'envaneixin amb títols i amb honors;
jo, mentrestant, a l'èxit poc procliu,
gaudeixo, lluny del món, dels meus amors.
Els favorits dels prínceps s'expandeixen
com una flor davant del sol més clar,
però, d'igual manera, sucumbeixen
quan els fa un gest aspriu el sobirà.
L'ardit guerrer, famós en el combat,
si vençut un sol cop en l'escomesa,
del llibre de l'honor serà esborrat
i oblidada la seva intrepidesa.
   Feliç jo que, en un món tan capgirat,
   Estimo i, igualment, sóc estimat.

SHAKESPEARE, William, Sonet XXV
Traducció de Gerard Vergés

He llegit alguna vegada que en un moment donat Shakespeare li va dir al seu amant alguna cosa així com "Casa't i tingues fills". Només quan saps que estimes i ets estimat pots prescindir de tots els embolcalls de les convencions, del tenir o no una llar pròpia. La resta de les persones només van on bufa el vent, mentre la veu poètica segueix el seu lliure albir. Sense envejar els que suposadament tenen més sort que el gran poeta.

Foc fred

Cremo en tot el que sóc.

No t´acostis si no vols incendis,

No em toquis si t´espanten les brases.

No m´estimis sense cor

perque només rebràs les cendres.

Queda´t en el fred

de la teva distància.

LLuny, en el glaç on

adormim l´ànima.

No em besis si no vols fondre´t

L´amor és lliurar-se.

Tot el que som

ho som pels altres.

BAGUÉ, Enric. Dins Temps de mercuri

Es tractaria d'un foc fred, el de quan escrius el poema. La veu poètica crema en cos i ànima. Adverteix a l'altra persona que no se li acosti si no es vol cremar com ella, si no és disposada a estimar amb el cor. Que es mantingui en la distància gelada. L'estrofa final té molta força. "Tot el que som/ ho som pels  altres". Els altres també són per a nosaltres. La poesia la fem per estimar, fins quan ja no hi són, en el foc fred.

Acròbata

Sóc acròbata del mot,
i entre bambolines em gronxo,
adés i ara la coma i la ploma
em fan la guitza, quan assajo.
I en el circ, a les set,
tothom aplaudeix l'audàcia,
sense xarxa jo parlo.
De vegades m'escomet la por
de no ser valent, i caure...
Dins una cesura m'amago.

ALOY i ROCA, Montserrat. Dins Gàbies de vidre i pols

És la poeta que és acròbata del mot, les bambolines representarien el cel virtual per on es mou. Quan assaja, fa borradors, li fan la guitza la "coma i la ploma", en un joc de paraules, la llengua per un cantó i l'estil, el to, per l'altre. Quan és l'hora definitiva que es mostra al públic, sense cap ajuda com no sigui la pròpia audàcia, parla sense xarxa metafòrica. A vegades té por, i s'acaba amagant en l'espai, que no és espai físic, d'una cesura, al bell mig del vers. El vers protector, sempre redemptor.                                                                                                   

Paraules

Hi ha paraules que fan pessigolles

quan es xiuxiuegen.

Hi ha paraules lleugeres, que volen.

Bombolles de lletres.

Altres són molt dolces, com de xocolata

fonent-se a la llengua.

En trobem d'estranyes,

perquè son vingudes d'alguna altra terra.

Se'n diuen de foc, que encenen passions:

Paraules que cremen...

N'hi ha de presumides, i de llamineres,

n'hi ha saberudes. També de dolentes...

Si n'hi ha de paraules!

Per amar i ofendre.

Paraules que abracen o que bufetegen.

Paraules per tot...

Però hi ha silencis que t'ho diuen tot

sense dir cap lletra.

Sense dir cap mot t'aturen el pols

i la sang et gelen.


BOSCH, Glòria


Les paraules sempre fan pessigolles si es xiuxiuegen, i sobretot si són d'amor. Hi ha paraules que volen, com "poesia". Que són com bombolles etèries. Que es fonen com la xocolata, el gel, els poemes. Que poden ser incomprensibles. Que fan que t'estimin, que estimis, "paraules que cremen", cosa que no tothom sap aconseguir. N'hi ha que poden fer mal. Però a banda del que es diu, hi ha els silencis més explícits que qualsevol paraula. Els dels espais en blanc que deixa la poesia, simbòlicament i físicament. Els silencis que et deixen gelat, els dels que callen per no ferir també. Paraules i silenci, cal saber-les combinar.

Ells, els llibres

Que plens de paciència
esperen el seu torn,
quanta abnegació
transpira per la seva pell
quan sense rancúnia
accepten el refús d'uns dits apressats,
quina fidelitat insubornable
serva llur immòbil posa,
quin esclat de lleialtat
davant de qualsevol contesa
sempre prestos a tallar
el llast de la rutina,
que en sou, d'agraïts
en el vostre abrigall de temps
a la silent prestatgeria.

MOMPÓ, Francesc. Inèdit dins Artepoética

És un poema rodó, s'entén prefectament a la primera, a més. Els llibres a les prestatgeries esperen pacientment de ser escollits, llegits i estimats. Amb abnegació total, "sense rancúnia", sempre a punt d'oferir-se a trencar amb la monotonia del lector, agraeixen amb escreix de ser oberts i començats a llegir, que se'ls doni una oportunitat. En una metonímia, al capdavall és l'escriptor que espera de ser llegit a través seu.

Plors de sang

Segueixo buscant rere els arbres

il.lusions perdudes, segueixo…

Hi ha tantes petjades al camí, tantes…

Tants camins, tants…

I jo no em reconec entre les ombres

i em perdo, em perdo…

Encalço rastres erronis ;

erràtic, errant, em perdo

i a la vora dels precipicis

caic exhaust

entre plors de sang;  i crido…

Hi ha tants crits a l’aire,

tants ressons,

que no em reconec la veu

i m’enyoro, m’enyoro tant…

Em tapo les orelles près pel pànic

mentre tanco els ulls

amb el desig de sentir i veure clar,

però sóc cec i sord i mut…

Ets tu qui em fa alçar

i és per això que em busco als teus  ulls

allà, al fons de les mirades,

on segurament va néixer l’espurna primicera de l’existència.

ABELLANEDA, Joan. Dins 2012

Els arbres que s'arrelen són com els poemes rere els quals la veu poètica continua cercant "les il·lusions perdudes". El passat deixa petjades al camí sempre, tot i que són ombres distorsionades on no es reconeix. Els precipicis a la vora dels quals cau, errant, són el risc que corre d'anar errant. Plora sang, tant és el seu dolor. Crida, i ressonen els seus crits, de manera que no reconeix la seva veu en els lectors dels seus poemes. S'enyora molt, com sol passar amb certs passats. Fa poesia amb el desig de "sentir i veure clar", però només és "cec, sord i mut" al capdavall. Hi ha algú que farà alçar la veu poètica de nou, en els ulls de la qual tornaria a "néixer l'espurna primicera de l'existència", l'origen de tot.

Sense treva

De pura coïssor
em va caure la bena.

I era roig el paradís,
i ple d'esperances
quan jo el vaig veure. 

Però ara sóc cec, amor,
i només visc contra tu,
animal invisible, 

i per això camino,
camino i camino
tota la nit sense treva
damunt la mar misteriosa.

  DORCA, Jordi dins el bloc Adverbia

Per unes molèsties en principi insignificants la veu poètica feu fora la vena que no li permetia d'adonar-se de la realitat del país. I el contrast amb la caverna d'on provenia li feu veure de manera ardent el paradís somniat, i ple de futur. Però ara és cec de nou, les circumstàncies l'ofeguen, i davant el seu amor, el seu país, no fa més que fer coses a la seva contra, contra "l'animal invisible", primitiu i espiritual alhora, tot per la ceguesa que l'arrossega. Però camina sempre, encara que sobre la "mar misteriosa", de manera inestable, provant de surar, sense deixar-se enfonsar.