Hi ha algú que conta una rondalla
i la penja al pal major
per alegrar la nit del navegant.
Una estona que el mar queda lliure
dibuixo pescadors de mareperles
a la dreta del mapa.
Quan passo vora el port s’estova l’aigua
sols de veure’m els ulls.
Llisquen ciutats senceres sobre el mar
fins que trobo la porta
que potser ja has tancat.

XIRINACS, Olga Preparo el te sota palmeres roges (1981), dins Óssa Major. Poesia Completa (1977-2009)

El navegant, la veu poètica, que transita per la vida, trobaria consol en “una rondalla”, la literatura. Cercant les mareperles, la poesia, en el mapa que la guia. Els ulls sembla que li ploren, per això “s’estova l’aigua/ sols de veure’m”. Quan el navegant troba la porta a una ciutat, aquesta probablement serà tancada. A la vida, després de la sort del principiant, moltes vegades s’arriba tard.

Arbre vençut,
admira el foc i la brasa,
i aquesta guspira tan dolça de llibertat.


O el llot immens, maldestre,
on sempre més rauràs.

DORCA, Jordi dins Itineràncies poètiques

La vida ens porta indefectiblement a la decadència i la mort, però aquesta pot tenir malgrat tot una guspira de llibertat duradora amb la creació poètica, aquest foc d’artifici que són els versos. Val la pena d’escriure poemes per transcendir una miqueta, de cremar tot transformant-se en un instant de bellesa, per no anar a raure simplement al llot.

Cistells de fruita

Ja són buits els cistells de la fruita madura.
La nostra primavera és un record que emigra
a la terra del fred. Fórem hostes dels déus
i em vas donar la vida, amb les mans transparents
quan em tocaves l’ànima, amb la pell i amb la sang,
amb la tarda que espera un amant que no arriba
i la llum que s’escola per les persianes closes.
I arribaves i tot renaixia de sobte
com una gran certesa: eres els camps de blat,
l’assutzena i la fruita que madura a l’estiu,
un cos evanescent en la tarda morosa
i el vent que arriba lent i fa plorar les roses.

CLARÀ, Israel Pluja de nit

L’altra persona ha estimat la veu poètica “amb la pell i amb la sang”, en cos i ànima. El món exterior s’escolava “per les persianes closes” abans de conèixer-la, que malgrat tot no han pogut impedir el seu pas en la seva vida i la seva poesia. Amb ella era com un renaixement, amb la preciosa imatge de “la fruita que madura a l’estiu”. Era una qüestió “evanescent”, espiritual. El millor és el vers del final: “i el vent que arriba i fa plorar les roses”. El vent, la poesia; les roses, els poemes, que els fa plorar aquest vent, que els omple de sentiment.

Coquelicots

El gall és una rosella sonora
Saint-Pol-Roux


En la plenitud
de l’ovació, ai, amiga,
els teus babols s’obrin.

BESSÓ, Pere del Llibre de haikus, 2009

“El gall és una rosella sonora”: per l’estridència del vermell sobre el verd o el groc dels camps. Una sinestèsia fantàstica per a una època de l’any feta de contrastos. L’ovació aparent, metafòrica de la rosella, ho seria perquè la rosella obrint-se s’assembla a dues mans aplaudint. S'ha dit que un capoll és com l'enamorament contingut, que encara no ha esclatat, cosa que la veu poètica sembla desitjar.

Arribada

Venies pel carrer travessant un hivern
que encara es commovia. Era perquè arribaves.
Entreobries la porta i deixaves enrere
l’olor del vent gelat, aquell soroll metàl·lic
que abaltia les mans, els ulls i les mirades.
Aleshores entraves i portaves amb tu
tot l’escalf d’aquell temps de la teva presència:
desvetllaves la casa del seu son hivernal,
obries els espais, tocaves el piano
i observaves el mar des de la teva alçada
d’ocell que sempre torna quan l’hivern se n’ha anat.
Amb un amor així poblàvem els racons
d’una terra infinita de llum i de bellesa
i amb la llenya de l’arbre de tot bé i de tot mal
enceníem el foc de la nostra tendresa.

CLARÀ, Israel Pluja de nit . Barcelona: Viena, 2010

El primer poema d'aquest llibre i es diu "Arribada", simbòlicament, ja que descriu l'aparició en la seva vida de l'altra persona. Una entrada "travessant un hivern/ que encara es commovia": una metàfora, aquesta imatge, que agafa un període de temps, el de l'hivern, per parlar de la buidor de la seva vida fins que ha arribat l'altra, com la primavera i les orenetes tornen. "i amb la llenya de l'arbre de tot bé i de tot mal", una imatge bíblica per parlar de la passió física indirectament, com n'hauria de parlar sempre un poeta. Un deu de poema, molt líric i molt entenedor alhora.

Plou

Continua plovent. Miro pel finestral que em porta el record de la teva absència. Tot el dia que plou i els carrers s’omplen de perles perdudes que se’m vessen dels ulls i cerquen un refugi en els teus. Plou i els tolls et reflecteixen el rostre mentre amb les passes desfaig la teva silueta i m’allibero de la tristor d’un temps pretèrit, en què la felicitat em naixia només de veure’t cada matí. Avanço i amb el moviment dels peus el record de tu s’escampa com petites onades que et desdibuixen el contorn i esborren tot el que em deixares. Les petjades desapareixen al meu pas, i plou, i els parcs es vesteixen de gotes que cristal•litzen als arbres. Els gats s’amaguen rere els vidres enyorats del dia que els allunya de la llibertat i devessalls de pluja llisquen entre els pètals de les flors plorant pel nostre amor. Són com la seda sobre el teu cos. Encara plou, i l’aigua no troba el teu amagatall, i així t’enyora, oculta entre la gent. La ciutat s’inunda, i la pluja que mor al meu abric ens guarda el secret, mentre et continuo buscant en un racó de paraigua.

Alba Martínez Bartel, Amaneciendo en ti, Badalona: Editorial Òmicron, 2011. Pròleg d’Israel Clarà

El finestral és el que ens obre a l'exterior, als altres, amb l'empatia, d'aquí que si hi ha un dia sense sol, sense "bona vista", li recordi la seva absència. Les perles perdudes per dir les gotes d'aigua és una metàfora que fa pensar en la poesia, feta de petites gotes, lletres. De fet la poesia se sol identificar amb la pluja tant com amb la nit. Un sol potent seria més aviat prosa. Els tolls reflecteixen el rostre de l'altre, perquè la poesia és com un mirall a voltes. Les seves petjades desapareixen, alhora que les gotes "cristal·litzen als arbres", transcendeixen en la poesia, s'immortalitzen. L'aigua, la poesia de nou, personificada, i que cerca les paraules exactes, no troba l'amagatall de l'altra persona. I la veu poètica continua buscant en un racó de paraigua, en la llar protectora, en el seu interior, ja que no pot fer-ho fora, el seu record. Poema en prosa que utilitza la pluja per parlar d'allò líric, en definitiva.

Les roses franques

He vist unes roses - d´un vermell pujat,
d´un vermell negrós - d´un vermell morat.
Penjaven granxant-se - del mur d´un jardí;
ningú les pot heure - no es poden cullir;
són les roses lliures - de la servitud,
són les roses franques, - no paguen tribut.
Ni de baix s ´abasten - ni de dalt estant:
el gipó o el gerro - no s´en gaudirán.
Brillà el sol veuran-les - desde lluny la gent,
donaran la flaire - de bon grat del vent;
mes cap mà atrevida - les apomarà
ni aleana humana - les mustigarà.
Són lliures, són pures, - són del vent i el sol.
Passaran la vida - gronxant-se i rient
i abrusades se les emportarà el vent

Maragal, Joan

Tot el poema sembla una al•legoria per parlar de la poesia, que és com una rosa, però franca, no s’ha de pagar necessàriament per llegir-la. Alhora, no es pot collir, hi és a priori, encara que no l’arribem a entendre mai. No es fa malbé amb el temps, i al mateix temps és lliure i pura com la rosa a la qual es compara. El vent se’ls emportarà, aquests versos, com tot el que és espiritual, però no desapareixeran.