Entre l'herba i els núvols (Tannkas)

Un arbre

Vius entre l’aire.
De nit vas de la terra
a les estrelles.
Quan seràs mort, encara
faràs créixer una flama.

TORRES, Màrius

L’arbre seria una al·legoria del poeta, que viu “entre l’herba i els núvols”, toca de peus a terra amb les arrels per volar amb les fulles, de nit, amb la poesia. Poesia que, encara morta la veu poètica, farà “créixer una flama” encara que només sigui amb la fusta amb què és fet l’arbre, les fulles de paper literals en les que viu la poesia. És un poema rodó, funciona literalment i figuradament. I és molt lúcid també. És conscient que la seva obra allarga la seva vida una mica més, com tenir un fill per d’altres.

Si penso

Si penso
podria ser
no existir: quan penses
lliris, l’ocell, un camí o la suor
sense camins, ja no ets presència. Ets
el poder nou, el que no
et circula per dins, sinó
per fora
o bèstia paràsita, el monstre enamorat
de la idea fixa.

Pensar!, fer via
cap al fons del més immediat
inabastable: algunes coses
que no són de debò, les claus, l’encens,
un grapat de foc, un minut de silenci, les ulleres.

SAMPERE I PASSARELL, Màrius Ens trobarem a fora

En contradicció amb Descartes: si pensa, si filosofa podria no existir. Deixa de ser presència, en el sentit que donava Pessoa a pensar, a raonar massa. No es gira cap a l’interior, sinó cap a l’exterior en pensar, paradoxalment, el món exterior paràsit i enamorat de la idea fixa, de la bellesa. Quan el crític pensa massa també esdevé paràsit de l’obra.

Però pensar pot ser la via cap allò inaferrable que es troba en “coses que no són de debò”: de les claus que obren cases, “si és que hi ha casa d’algú” que diu Sisa, fins a les ulleres en què el que et permet de veure-hi és invisible, passant per l’encens, un grapat de foc o un minut de silenci. Allò petit però màgic, allò que és de debò com la poesia, des d'un altre punt de vista.

21 octubre

Pot ser que fóra una mala passada
del destí o un caprici de la carn,
pot ser tal volta que esté enganyat
i siga la immediatesa del moment
la qual em faça escriure estes paraules.
Pot ser que sigues sols un més de tants
un nom més subratllat en la llista.
Pot ser que tampoc t’anomenes Carlos,
però això no m’importa massa:
El teu cos és la meua única ciència certa.
El distingiria al tacte entre cents.
Pot ser també que aquell lloc no fóra
molt romàntic, ni ideal que diguem-ne
sinó més aviat una mica infame.
Pot ser, que fins i tot ens precipitàrem
i que fórem ràpid a per totes
però pot algú frenar el desig?
Pot ser que l’estadística no mentisca
i per molt que tempten la sort
les nostres vides no tornen a encreuar-se
Pot ser tal volta, tal vegada pot ser.

RICART, J. Dins la pàgina web Estima en català

El desig és lliure, com el pensament, per sort. A la veu poètica no li importa la part determinista de la seva trobada amb l'altre, de manera que es queda amb el seu cos, fins i tot amb un altre nom. Et pots enamorar de qui vulguis, una altra cosa és que aquest enamorament porti més enllà de la presència en l'obra poètica. Tot "pot ser", tot és fràgil: al capdavall no podem estar segurs de res si no és de la certesa de les nostres emocions (que deia Forster més o menys amb aquestes paraules). El títol, "21 octubre", faria referència a algun dia immutable, inoblidable, malgrat la fugacitat de la relació.

Te’n vas anar als quinze anys
i amb el teu nom, Teresa.
Jo, ara, aquí, simplement t’anomeno:
fita on la mort m’arrabassà per sempre
coses molt pures i la clau de l’alba.

BENGUEREL, Xavier L’altre

Diuen que el nom és el senyal de l’ànima d’una persona. La veu poètica la va perdre ella amb el seu nom també, doncs. Ara simplement l’anomena: el significant ja no encabeix cap significat. Si es tractés d’una arcada en un edifici, pronunciar el seu nom seria com conservar l’arc sense les columnes on s'arrepenjava, perquè físicament ja no hi és l’altra, però encara pot invocar el seu nom (que potser és un pseudònim en el poema). Amb ella s’ha acabat tot: la mort li “arrabassà per sempre/ coses molt pures i la clau de l’alba”. Això que pot ser veritat, també és molt contundent. Ha perdut la infantesa, només li resta la llum de la lluna i les estrelles, la poesia.

I

Paisatge secret per la ventura
d’un somni meu entre secrets:
¿què d’estrany i rebel en tu em detura,
si al seu més dolç recer tu hi ets?

Tu hi ets per al meu somni, obscura,
mes tan vivent al llac dels meus sentits,
que si els meus dits penetren l’aigua pura,
et sento tota meva entre els meus dits.

Tu encara hi ets! Fessis un crit: “Desperta!”
i esvaïssis l’engany! Més no ningú
sinó jo en el camí per on deserta
a ser més somni el somni meu de tu.

BENGUEREL, Xavier Illes del somni

És molt noble un home que pensi que una dona, tot i ser seva, “no ho és ni ho serà mai”, que deia André Maurois. A la veu poètica li passa que no s’acaba de creure que el seu somni s’hagi fet realitat, ja que ella és accessible i difícil alhora. Això dels dits que “penetren l’aigua pura” és una imatge fantàstica del que és. No la perd pas per això. És, però, desertant d’ella físicament que l’estima més, que creix el somni que en té, paradoxalment. És curiós que en digui engany, de la relació física, i que en canvi en el desertar resideixi el somni.

Els teus ulls juguen
a no amagar-se dels meus dits,
i, quan rius, el gest inconfusible dels llavis
pentina cicatrius.

Dibuixant insomne dels sentits
que m’aculls,
amb colors de cireres i pessics,
a l’ample drecera del gust.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (36)

“el gest inconfusible dels llavis/ pentina cicatrius”: esborra el desordre de les ferides. Pot ser tant físicament com metonímicament: els llavis substituirien la poesia. Passa a parlar d'ella amb “Dibuixant” (fa art amb els dits, amb les carícies), “insomne dels sentits”: els sentits que s'identifiquen, generalment, amb la nit, i "insomne", perquè s'és més lúcid, paradoxalment, en aquesta nit. Una nit en la “que m’aculls” (estimar és protegir), “a l’ample drecera del gust”, una oxymoron i sinestèsia alhora, perquè les dreceres no són amples, ni tenen gust, generalment (com les cireres no lliguen amb els pessics): va a ella per la drecera, l’entrada personal que li té, sobretot amb la poesia.

He d'agrair dos blocaires que han proposat el meu bloc per als Premis C@t's, en la categoria de crítica literària. Ho he descobert fa poc, i em produeix molta alegria. Són Francesc Mompó i Lolita Lagarto. En podeu ser més!