Lluor de posta

Quan se sent fer-se l’harmonia
de vida i somni, temps meravellós!
Quan la bellesa és la resposta
al preguntar angoixós...
Però sols dura com lluor de posta
la pau de l’esperit.
Com cada dia mors, oh màgic dia
que et creies infinit!

VINYOLI, Joan

La posta de sol fa reflexionar la veu poètica. La posta seria com una imatge de l’apropament del cel a la terra, de l’art a la vida (“vida i somni”). La bellesa, la poesia, seria “la resposta/ al preguntar angoixós”: la poesia allibera i redimeix. Però, curta com és, dura com la lluor de posta efímera. Això el fa conscient de la finitud de la vida, com la del dia, com la d’un llamp. Poema senzill, però no pas pobre.

Jo filaré
totes les eternitats d’un dia
per a deixar llum
en la pols de les hores.
He de tornar-li a la terra
un alè tranquil, uns ossos
que hagen comprés la distància.
La vida no vol restar
més endins de les pupil·les.
En cada parpelleig
s’envola l’ànima.

BLANCH, Berna El baf de l’espill

La veu poètica filarà, farà poesia de “totes les eternitats d’un dia”, de tota la bellesa d’una vida, per conservar-la en la insignificança de les hores. Vol correspondre a la terra amb “un alè tranquil”, serè, amb una ànima que hagi comprès la distància que la separa del cel, de la transcendència. La vida es queda en la superficie, en les fulles, les convencions, per dir-ho d’alguna manera. Endins de les pupil·les hi ha el cor, que seria allò més abstracte, profund, a sota de tot. En cada parpelleig es perd un mica de l’ànima, es mor una mica. Bell poema que reflexiona sobre la poesia en relació a allò més profund i allò més superficial.

Descalços sense por a l’espina
caminem a la vora del riu,
segurs en la petjada,
amics del vent que respira,
de l’aigua que baixa, amants.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (32)

Molt bucòlic, molt líric. Es tractaria del retorn a allò primitiu. Sense por a la part dolenta de la vida, que sempre hi és, amb seguretat en el pas, sense dubtar pas: “My love is that/ that rivers cannont quench”, deia una poeta anglesa, i hi ha qui ho troba de mal gust: “qui no les pot haver, diu que són verdes”. El vent sempre és una cosa molt espiritual, i l’aigua que baixa, sinònim de passió, en aquest cas. Dos elements dels quals ells dos són amants, a contracorrent.

Escolta l’arbre vell, escolta
el panteix de l’asmàtica saba; i observa
l’estremida caiguda d’una fulla,
falba, arrugada, sola,
i la veu derrotada del merlot senil
que la segueix cantant-li les absoltes;
i, ben al fons de tu mateix,
interroga’t per última vegada,
si és que has entès la Faula.

BENGUEREL, Xavier Aniversari

Aquest és l’últim poema del poemari, i en ve a ser com una conclusió. L’arbre vell seria com el que resta del llibre. Cal escoltar “el panteix de l’asmàtica saba” i alhora escoltar “l’estremida caiguda d’una fulla”: o sigui entrar dins la poesia que és finita en la superfície i en el fons, encara que no ens agradi. Només un mateix pot saber si ha “entès la Faula”, l’ensenyament del poema, si ha esdevingut més savi en acabar els poemes. Això sí que roman més enllà del que és escrit.

Com que ens vam acostar a la porta
i tu sorties just llavors,
caminàrem sense pressa
per la vorera humida,
fins a trobar la placeta
on beuen gasosa i fulles de pollancre
els noctàmbuls cofats de silenci.
Tota mort és suspesa
fins que el son l’acompanya.

XIRINACS, Olga Óssa Major

Poema important per aquests dos versos: “Tota mort és suspesa/ fins que el son l’acompanya”. Es tractaria del rebuig a donar per mort un amor per part d'aquells que encara estimen, per exemple, fins a rebre el tret de gràcia. La mort és suspesa fins que no sura en un poema (idea de Ferrater), en el son o l’inconscient, que en marcaria la mort definitiva. El son s’associa amb la poesia manta vegades, per altra banda, idea que s’escau aquí, i diuen que l’escaiença fa poesia, a més. Pel que fa a la resta del poema, descriuria una escena de les que podrien surar en la memòria, en el poema. “on beuen gasosa i fulles de pollancre” seria una sinestèsia-metonímia, per parlar amb el llenguatge més concís i poètic d’“els noctàmbuls cofats de silenci”, una altra imatge sinestèsica. Barreja allò físic amb allò gairebé espiritual, el silenci. Sembla que no hi tingui gens a veure el final del poema amb la resta, però sí que s’escau, per exemple pel mateix silenci i la idea de la mort.

Poema d’amor

Mai us donaré aquest nom.
Vicent Andrés i Estellés

No semblis disponible; sigues lliure,
o estigues disponible per ser lliure.
Malgrat que la gent pugui imaginar-te
en llocs imaginaris, i a mi en d’altres
(mai no sabrem si els fan coexistir),
¿qui podrà endevinar com t’acompanyo
i m’acompanyes? Només ho sabem
tu i jo a partir d’allò que és impossible.
Fixa’t que aquella por de no passar
dels fets quotidians al vers rotund
desapareix quan ets tu qui ho inspira.
Sé que això ho fa l’edat, les diferències
que consigna el quadern per a ningú.
Però també, com un adolescent,
sé que en llegir-me, et reconeixeràs.
Per això busco el llenguatge més útil
que em permet expressar una espera inútil,
però que malgrat tot, és una espera.
Val més això que res. ¿Guardes les cartes?

FORMOSA, Feliu

És una paradoxa, això de “No semblis disponible; sigues lliure”, però és carregat de raó. És com el dir molt sense dir res que fan molts poemes aparentment. Es tracta de ser contingut en les relacions, sense deixar de ser apassionat. “Seny i sentiment”, que diria la Jane Austen. El poema, doncs, manté el misteri sobre la identitat del seu amor “Mai us donaré aquest nom”, que deia Estellés. “La bellesa i la saviesa estimen els adoradors secrets”, també deia Oscar Wilde. El poema parla també de la manera com s’acompanyen els dos que s’estimen, “a partir d’allò que és impossible”, bàsicament a partir de la poesia. “Una espera inútil,/ però que, malgrat tot, és una espera”, va en la mateixa direcció. És deliciosament romàntic, aquest poema.

Retrat de noia

Sembles a punt com de sorgir
de tu mateixa: veu o cant,
o mínim plec a la juntura
de la boca o secret somriure.
Ets a la vora, ran de l’aigua
tumultuosa del corrent
que llisca sempre.

Però mai el frec de la vida
no descompon aquest miratge,
la mudesa en crida constant.
Com des d’una alba tu somrius,
enllà del son i de la terra.

VINYOLI, Joan

Una nova versió sobre el mateix. El retrat té una certa vida, és a la vora de la transitorietat de la vida, però segueix sent art, miratge. La imatge de la noia traspassa el quadre, que és mut i crida alhora: de nou una obra que diu molt sense dir res en la superfície, que no lladra però no calla. El son i la terra són tot el contrari de l’alba que representa ella, el son: allò que ens lliga, allò del que no podem prescindir en la nostra vida terrenal, encara que ho volguéssim. El contrast entre vida i art sempre m’ha captivat, és un tema que dóna molt de si.