Inconsciència

Amb ulls closos
trepitges camins llunyans,
ensumes aromes de taronger,
la fredor de la rosada,
les boires matinals.
Tancada a la cambra
inventes somnis
de dubtós destí,
t'enlaires paradís enllà
ensopida dolçament
i amb plenitud bategant.
Somnis inconscients
s’insinuen,
t'atrapen
t’estrenyen,
t’apinyen,t’aïllen
del món,
t’arrosseguen fervorosament.

Joana dins el bloc El bosc dels somnis

La inconsciència seria, metafòricament, tenir els “ulls closos”. Els “camins llunyans” són el passat que la memòria ens retorna: “taronger”, “rosada”, “boires matinals” parlen de l’hivern, del dia, de la vida, en els seus inicis. “Tancada a la cambra”, amb el món interior, la inconsciència, que sortirà a la superfície en forma de poema, va inventant-se “somnis”, de “dubtós destí”, sense la seguretat que el missatge sigui captat. La poesia fa vibrar, tot arrossegant el poeta i el lector. La tesi d’aquest poema és que el poeta en té prou d’alliberar-se en la seva torre d’ivori (“t’aïllen del món”). Existeix la tesi contrària, el poema necessita ser llegit, com una bombeta ser encesa (idea que subscric amb Joan Brossa de nou). Jo crec que tots els escriptors anhelen de ser llegits, si ja no entesos.

Contemplació

Mirar és contemplar,
observar sense jutjar,
abraçar la brisa,
el cel des de la mar,
acaronar la plenitud
que l’esperança busca,
l'harmonia de núvols
que la tempesta ens furta,
desvelar secrets,
misteris de l’univers,
cercar,
recercar, millorar la veritat.
...
Mirar és estimar,
encendre el goig,
cremar tot sentit.

Joana dins el bloc El bosc dels somnis

La contemplació d’aquest poema és activa, com la del qui fa un poema, o la del que l’interpreta, dues finestres obertes. Observar sense jutjar, perquè qui pensa comprèn, i qui comprèn perdona. Contemplar el mar serveix per tenir l’horitzó si més no en la mirada. La persona que mira, defuig l’acció del temporal. Això li permet de desvetllar, en un sol vers sovint, “misteris de l’univers”. I trobar la veritat, que no només és troba al nostre costat, sinó que ens hi hem de posar al costat, si som íntegres. Mirar és estimar (fer poesia o crítica també), és trobar goig més enllà del sentit lògic de les paraules, amb les connotacions, allò menys racional, on resideix en gran part la poesia.

SILENCI (Sonet a tretze versos)

Passar alçant soroll, jo no voldria
com passen malaurances dissortades
jo vull la discreció d’un vol de fades,
que escapa a la foscor quan trenca el dia.
Somniant en fútils crits mai no estaria
ni en colps, esclats o fúries deslligades
vull ser qui porta pau a les tronades,
sospirs, gemecs i plors, jo emmudiria.
Obrint les flors, la brisa perfumada,
sentint gojós l’alé suau del vent,
trobar camins de terra no esbrinada,
pas rere pas, escolte ta petjada,
quietud, remor i so de pau se sent.

M. A.

(Joana dins El bosc dels somnis)

No és poesia èpica, sinó el vers líric, el que vol la veu poètica. La llum de l’alba es correspondria a la dels seus poemes, quan esclaten, no vol fer brollar passions desfermades, sinó que prefereix la contenció. “Vull ser qui porta pau a les tronades”: és decididament assossegada, creu en la felicitat d’un cop d’aire fresc, per exemple, per sobre d’un temporal de vent. Vol trobar poesia en llocs on no ha estat trobada mai, no en allò convencionalment “poètic”. L’últim vers per completar el sonet, és absent: deu ser una manera de denotar aquest silenci, l’alliberament que busca amb els poemes.

Dormite desperta

Desperta, busque l’esguard,
dormida, un niu de llum
sacseja els meus ulls.
Així, desperta dormite,
busque un somriure,
uns llavis dormits
que desperten inquiets,
que esborren silencis
que encenen quietuds
a l’alba, cicellant
espurnejant sense parar
cercant la vida com un clam.
Un esclat de llum
m'obri camins solcats.
M'escole, m'endinse,
escolte aletejar el dia.

Joana dins el bloc El bosc dels somnis

Desperta, no hi veu bé. Adormida, l’enlluerna un “niu de llum”. Una mica de poesia en la prosa, i de prosa en la poesia. La nit, allò menys racional: la poesia; el dia: la raó, la prosa. El poema esborraria “silencis”, encendria “quietuds”: els dos conceptes són també contradictoris, són dues oxymorons. El silenci no es pot esborrar, perquè no té presència. Les quietuds, no poden ser enceses. Són les contradiccions que tenim tots. En tenir la idea pel poema, la vol reproduir en paraules, que són “la vida com un clam”. Els camins solcats, o sigui buscats, la llum de l’inconscient els revela –“si tens el sentit, ja sortiran les paraules”, he llegit algun cop. Els solcs podrien ser les línies, els versos del poema, en les quals s’endinsa la veu poètica, mentre el dia s’esfuma. Per entrar de nou en el son metafòric que li portarà un nou concepte, l’inconscient d’on vénen totes les bones idees.

Negatiu

Passen sense torxes per la meva carretera.
No sé què em separava del meu rostre.
Ara tinc les dents corcades.
Quan tancarem els ulls sabrem per què esperavem.
Tot està ple, no hi ha espai per a les ombres.
On acaba el corredor?
He de parlar a través d’algú, algú ha de parlar per mi.
No tinc veu ni rostre.
Per més que ho miri no me n’arriba sinó la por.
El negre sense consonants.

PALAU i FABRE, Josep

Aquest és un poema, que, com en diuen els entesos, és carregat de cognició negativa. Tot és fosc, “passen sense torxes” per la seva vida (o sigui, certs lectors). El rostre, la cara, és l’espill de l’ànima, diuen, i la veu poètica no sap com serà aquest rostre, quan mori i passi a l'altra vida (¿jove o vell, amb cabells o sense?). Ara ja té les dents corcades, és pròxim a la mort. Era William Yeats que deia que “L'existència humana és una llarga preparació per a una cosa que mai no passa" (“Quan tancarem els ulls sabrem per què esperàvem”). La vida és la vida, “no hi ha espai per a les ombres", per allò immaterial. “El corredor” voldria referir-se a la vida de nou, un corredor amb portes a cada costat, però, on acaba? “Algú ha de parlar de mi”, o sigui, el lector ha de parlar per la veu poètica que no té “ni veu ni rostre”, al capdavall, només els poemes que la sobreviuran. L’obra poètica, és feta de “negre sense consonants”, de versos per ser interpretats, allò que el lector hauria d’omplir. En el fons el poema és com un negatiu fotogràfic que el lector ha de revelar sobre paper.

Vella memòria dels boscos

Més obscurs cada dia
els boscos o l’infern
em cremen la memòria
i em fan el viure espès.

Els arbres o les flames
-negre verd o vermell-
amaguen tramuntanes
de somnis que no veig.

Les crestes irisades
i els dits de les arrels
no arriben a tocar-me:
jo sóc un arbre etern!

PALAU i FABRE, Josep

El passat, cada cop més obscur, llunyà, és com un bosc que crema, que fa la vida difícil a la veu poètica, tot fent-li oblidar coses bones, segurament (perquè el que crema és la memòria). Els arbres d’aquest bosc, o les flames d’aquest foc, “amaguen tramuntanes” (s'és més lúcid com menys s'hi toca, a vegades), “que no veig” (perquè són en l’inconscient). Es tracta d’un arbre d’aquest bosc, segurament, la seva poesia: “un arbre etern”, virtual, metafòric, intangible. “Vella memòria dels boscos”, el títol i el poema sencer són relacionats amb el fet que, com sabem, els boscos corren sempre el perill d’incendiar-se, bosc i infern són relacionats de manera metonímica. En aquest poema sembla que no agrada massa el passat, "L'ahir és el teu infern", diu Margarit. És el punt de vista contrari a d’altres poemes, que poden ser del mateix autor fins i tot. De fet el passat és el que més inspira, normalment. Per un cantó s'estima, per l'altre, es vol oblidar. L'ambivalència que es troba per tot arreu a la vida.

Paraules (cerquen música)

Silencis, inicis, aigües.
No hi ha, a la matinada,
cap primavera sense aire.
Les fulles de les paraules
cauen, arremolinant-se,
de la meva boca baixa.
Silencis, inicis, aigües.
El vent demana una flama
i polsa els dits de la flauta.
Paraules encar, paraules;
cada vegada més blanques,
cada vegada més aire,
cada vegada més altes.

PALAU i FABRE, Josep

Joan Margarit sempre parla de com els poemes són partitures poètiques, esperant el lector que les interpreti. Les paraules, doncs, cerquen música en el poema de Palau i Fabre, en aquest sentit. No hi ha cap primer amor, o “matinada”, o “primavera”, sense “aire”, sense força. Les paraules, que no se senten en aquestes matinades, com en tot inici, com dins de l’aigua, no fan poesia d’entrada. Després les “fulles de les paraules” tocaran de peus a terra, a la tardor de la seva vida. I d’aquí, passaran a formar part de l’obra poètica, ja madurada, però que segueix inspirant-se en els “silencis, principis i aigües”, font de tota saviesa. Quan passa el vent per la flauta, cal que es belluguin els dits, diu el refrany. És el moment de fer que les paraules s’elevin en els poemes, és el moment de convertir el sentiment antic en poesia.